Les urnes efímeres del 9-N

Una de les consecucions de l'independentisme assumit pel president Artur Mas és la suggestió que Catalunya i el conjunt d'Espanya són un joc de suma zero, en el qual si un perd, l'altre guanya. En les seves diverses versions d'“Espanya no ens vol”, “Espanya ens roba” o “Espanya no ens deixa votar”, l'extrapolació independentista ha estat que una immensa majoria de la societat catalana així ho entenia. És una de les fal·làcies que sostenen el trajecte del 9-N, perquè amb friccions, complicitats, desajustaments i greuges, aquesta relació històrica no és de suma zero. Cert: alguns moments són més còmodes que d'altres.

No fa falta furgar gaire en les enquestes per constatar que la gran majoria no està a favor del secessionisme, malgrat el cabal institucional i mediàtic. Gairebé de manera inevitable, la fal·làcia de la suma zero sí que ha quallat en el conjunt d'Espanya en confondre's massa sovint Catalunya amb nacionalisme, nació irredempta amb societat, insatisfacció heterogènia amb independentisme unívoc. És un altre èxit d'un nacionalisme que aparentment s'ha radicalitzat en bloc, encara que en el quadre electoral de Catalunya el partit més populós continuï sent el de l'abstenció.

Quan ens referim al 9-N som propensos a intentar quantificar el nombre dels que exerciran el vot a les urnes efímeres, encara sense garanties democràtiques, quan el que té més significat és la majoria substancial dels que previsiblement no votaran. Si s'atengués més aquesta proporció, el que es deduiria és que la iniciativa independentista es va activar sense comptar amb aquella immensa majoria de la qual sempre es parla i que no consta en el sistema comptable de l'opinió real. És més: la comptabilitat sociològica detecta tensions subterrànies i estats d'opinió encara informulats, i el més inquietant és la polarització d'arrel en la societat, per la innecessària contraposició de sentits de pertinences que fins ara es compartien amb naturalitat perquè la pressió nacionalista existent no era d'una intensitat tan alta.

A Barcelona, el populisme independentista i el populisme antisistema poden configurar un poder municipal de resultats incerts

En la hipòtesi d'una consulta que fos legal, la previsible amplitud del no –especialment a Barcelona– posaria en qüestió la transmutació mitològica que s'atribueix a la sentència del Tribunal Constitucional sobre el segon Estatut. Per aquest motiu alguns sectors d'opinió haurien preferit la possibilitat hipotètica d'una consulta legal, precisament per votar que no.

Tractar l'Estat com si fos un adorn de posar i treure ha estat un dels errors polítics del tacticista Artur Mas, i això finalment pot recremar-lo. S'ha saltat diversos capítols de la història del catalanisme negant-se a reconèixer que la via possibilista de Cambó continua sent menys perjudicial que les aventures rupturistes que va protagonitzar Companys. Mas ha cedit els destins de Convergència per alimentar el vot d'una ERC que si tingués el poder no sabria per on començar.

A la ciutat de Barcelona, el populisme independentista i el populisme antisistema poden configurar un poder municipal de resultats més aviat incerts per a la ciutadania contribuent. I, mentrestant, tenim l'impacte Pujol i els que vindran. És predictible un creixent desemparament institucional perquè, després del 9-N, el microcosmos politicomediàtic de Catalunya s'entotsolarà en noves càbales i llegendes.

Recuperar el centre o refer el projecte del catalanisme hispànic ara mateix és com aquelles empreses sense resultat que generen malenconia. Però no hi ha res escrit. No és menys cert que després del 9-N hi ha una oportunitat perquè la qüestió catalana sigui considerada a fons i de manera compartida per tot Espanya, més enllà dels pactes de legislatura i del vot tàctic, perquè sense una estratègia inclusiva de l'Estat a Catalunya, independentment dels calendaris electorals, així aniran les coses fins a la propera consulta-ficció.

Valentí Puig és escriptor.