Artur Mas, el flautista d'Hamelín

Hi ha alguna causa contrastable que expliqui el suflé sobiranista català? Si es fa aquesta pregunta als polítics catalanistes (des dels separatistes fins al PSC), tots coincideixen que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya va ser el que va desencadenar la tempesta, però la veritat és que la famosa sentència —d'altra banda, plena de sentit comú i de raons jurídiques— no va afectar gens la vida quotidiana dels ciutadans ni a Catalunya ni a la resta d’Espanya.

Llegint els baròmetres del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat es comprova que entre el juny del 2010 (data de la sentència) i l’octubre d'aquest any entre els que volien un Estat independent (un percentatge creixent des del novembre del 2005, 12,9%, fins a l'actualitat, proper al 50%) no hi ha un creixement apreciable. Això sí que passa a partir de la “moguda” sobiranista (gairebé 10 punts el entre juny i l’octubre del 2012). En conclusió: la febre no la produeix la sentència del TC, sinó la mobilització engegada pels partits nacionalistes, bé per si mateixos o bé a través dels seus “mobilitzadors” (engreixats des de la Generalitat), com l’ANC. El nacionalisme català no va prémer l'accelerador independentista perquè el “poble” l'hi reclamava, sinó que van ser ells els que van mobilitzar (és a dir, van manipular) la societat civil en aquesta direcció. Per què?

Perquè la crisi assetjava amb una capacitat de destrucció sense precedents i no era qüestió de fer-se càrrec de les “retallades” que exigien a Brussel·les. Tenint en compte, a més, l'absurd endeutament previ. Per això, a partir de la crisi, i no abans, la Generalitat va anar preparant la seva alternativa econòmica: “El pacte fiscal”. Però després de les eleccions generals (novembre del 2011), els nacionalistes van comprovar que no seria fàcil aconseguir-ho, perquè la seva presència a unes Corts amb majoria absoluta del PP no els serviria per pressionar.

Amb aquest panorama, Artur Mas va dissenyar el seu “full de ruta” en tres passos: 1. Demostració de força, en la qual “el poble català” s'expressaria a favor de la independència. 2. Comptant amb aquest suport, el president es presentaria a Madrid per dir a Rajoy “o em dónes el concert i el contingent basc o ja ho veuràs”. I com que va fracassar a Madrid, va fer el tercer pas: va dissoldre el Parlament. Així que va convocar eleccions per al 25 de novembre del 2012 sota un leitmotiv: “El dret a decidir”. El resultat d'aquelles eleccions va ser sorprenent: CiU va obtenir 50 diputats, en va perdre 12 respecte a les eleccions del 2010. Un desastre que hauria fet dimitir qualsevol… menys Artur Mas.

La febre no la produeix el Constitucional sinó la mobilització engegada pels partits nacionalistes

Tot allò passava enmig del cabreig i la indignació generalitzats, producte de les polítiques destructores imposades per Europa. En efecte, el diagnòstic i la teràpia de la senyora Merkel i els seus sipais: deute i dèficit com a causa, i austeritat i retallades com a remei van ser un error que va conduir a l'allargament de la crisi i a la paralització institucional de la UE.

Tot i això, l’esquer separatista va aconseguir a Catalunya suplantar els populismes que neixen com bolets després de la pluja al sud d’Europa: el FN a França, el Moviment 5 Estrelles a Itàlia, Alba Daurada i Syriza a Grècia i Podem a Espanya, però també ha crescut el populisme al nord: Partit de la Llibertat, a Àustria i a Holanda, o Alternativa per Alemanya. Per no citar el partit dels Verdaders Finlandesos o el dels Demòcrates de Suècia. Tots ells tenen en comú no tant la ideologia com les propostes de solució: sempre utòpiques i tan irrealitzables com antidemocràtiques.

El populisme a Catalunya, producte en bona part de la deterioració a què s'ha sotmès a les capes mitjanes, ha agafat —repeteixo— la forma d'hipernacionalisme que, a part d'un culpable (la “casta” a Catalunya, paradoxalment, no són “els Pujolone”, sinó l’“Espanya que ens roba”), també ofereix un paradís a l'abast de la mà: la independència... i amb la independència la terra promesa on totes les desgràcies es tornaran en felicitats.

En qualsevol cas, tots els populismes produeixen costos alts i, així, la deriva sobiranista a Catalunya, si hem de fer cas a les enquestes, està a punt de destruir els dos partits que han representat fins ara la centralitat política: CiU i el PSC. L’un ha regalat a ERC la primogenitura en el camp nacionalista, l'altre ha naufragat entre ambigüitats i incoherències, i ha obert així un horitzó en què ERC (un partit que gaudeix d'una molt antiga i ben acreditada incompetència) seria el partit més votat.

D'aquesta manera, Artur Mas, com el conegut flautista, hauria portat els seus sequaços al suïcidi, i hauria posat Catalunya, a més, al límit del col·lapse.

Joaquín Leguina, exdiputat socialista, és autor de Los diez mitos del nacionalismo catalán.