Vita brevis

És curiós veure com el canvi de títol d’un llibre pot obeir, de vegades, a un canvi de mentalitat de tota una civilització i no solament al criteri del traductor o de l’editor. El cas és que acaba de sortir a les llibreries una nova versió del De breuitate uitae (en ortografia correcta), del cordovès Sèneca (4 aC - 65 dC), i no l’han presentat com De la brevetat de la vida, que és el que diu el títol, sinó amb un interrogant retòric: ¿És breu, la vida?, introducció, traducció i notes de Jordi Avilès (Martorell, Adesiara, 2014).

Per quina raó, aquest canvi? Sèneca donava per assentat que la vida és molt breu, o simplement breu, per dues raons: perquè la mitjana d’anys de vida a l’Imperi, llavors, era d’uns trenta anys, i perquè qualsevol consideració d’ordre religiós, històric, fins i tot astronòmic, sempre ens donarà la idea que, veritablement, les nostres vides són molt curtes quan es comparen amb la vida dels astres, de les generacions passades, i fins i tot dels arbres: qui no ha sentit un punt de malestar en pensar que l’olivera o el plàtan que veiem des de casa ens sobreviuran per a humiliació i vergonya nostres? Avui, per contra, hi ha una sèrie de factors que ens fan pensar —vana il·lusió— que la vida és molt llarga: per començar, ho és molt més, de mitjana, que per als romans del temps de Sèneca; en segon lloc, els metges i els farmacèutics s’han empescat una sèrie de tècniques i de remeis per fer que sobrevisquem a moltes malures (només recordaré que la gran mortalitat de la Gran Guerra va ser molt superior a la de la segona pel sol fet que l’any 1914 encara no hi havia antibiòtics), fins i tot per allargassar les nostres vides contingents fins a límits absurds; en tercer lloc, la secularització dels nostres dies ha portat, com a conseqüència col·lateral, que no puguem comparar la brevetat de les nostres vides amb l’eternitat que preconitza la religió. És interessant observar que els primers textos en què hom s’estranya que la gent consideri que no s’ha de morir mai —pensament cada cop més estès entre la població jove dels països opulents— siguin textos vinculats a la il·lusió del progrés, com ara el de William Hazlitt: Del sentiment d’immortalitat de la joventut (pòstum, 1836).

Potser per totes aquestes raons els editors d’aquesta nova traducció del “discurs” de Sèneca no han volgut afirmar, com el llatí, que la vida és breu, i han presentat el tema com una hipòtesi, cosa que Sèneca no hauria fet mai: la vida és breu, i això és un fet.

Sigui com vulgui, i deixant a banda aquest excurs que ha estat massa llarg, s’ha de dir que aquesta és la primera versió catalana del discurs de Sèneca que podem considerar perfecta: ho és la traducció —com és habitual en la col·lecció Aetas, allunyada del caràcter arcaic, encara, de moltes traduccions de la Bernat Metge—, ho és la introducció, en què Jordi Avilès només escampa una part de la seva sòlida saviesa de llatinista, i ho són les notes, unes quantes prescindibles si es pensa en un lector culte, necessàries si es pensa en un lector comú.

Hi ha dues coses en què Sèneca incideix: el fet que els “aqueferats” —el món n’és ple, avui—, aquests que corren amunt i avall tota la vida, sense descans, per fer política o per guanyar diners (o les dues coses plegades), farien bé a retirar-se de seguida que puguin per dedicar-se (molta gent podria fer-ho) a l’oci nobilíssim, gran institució de la Roma republicana i imperial, i la crítica de l’erudició “a la violeta” (així ho hauria dit Cadalso), scilicet, aquesta ocupació que abassega tants universitaris, tots burocratitzats, a l’espera d’aconseguir un “sexenni” o cosa semblant, per arrodonir (és un dir) un sou verament migrat.

Que n’és d’oportuna aquesta edició del libel de Sèneca! Quantes coses ens ensenyarà sempre el llegat de grecs i de llatins! Com n’és de cert que la consciència de la brevetat de les nostres vides sol anar acompanyada d’una preparació per menar una vida digna i, doncs, morir en pau amb els altres i amb un mateix! Llegiu Sèneca, i després Montaigne, el seu deixeble tardà, i veureu com desitgeu fugir de la mundanitat i romandre a casa, i esperar, sense por i sense presses, el moment de deixar aquest món, i potser tota existència.