Trobades les tres rutes genètiques de l’autisme

Fa mig segle que les causes de l'autisme estan en discussió i continuen sense estar clares, però cada vegada resulta més evident la transcendència dels factors genètics. Dos macroestudis presentats a Nature confirmen ara els forts i complexos components genètics de l'autisme, identifiquen més de 100 gens implicats en el risc de desenvolupar-lo i revelen les tres grans rutes per les quals maniobra aquest embull de material hereditari. Dos d'aquests recorreguts –la formació de les sinapsis i el control dels gens cerebrals— en certa manera es podien esperar, però ningú no comptava amb la tercera: la cromatina, una arquitectura d'alt nivell que empaqueta o exposa grans àrees de la geografia genòmica en resposta a l'entorn.

Els resultats tenen implicacions immediates per al diagnòstic genètic de l'autisme, que ara es conforma amb un modest 20% de capacitat predictiva i podrà multiplicar-se en pocs anys, encara que segurament a costa d'introduir les tècniques modernes de la genòmica –la seqüenciació d'exomes, o la part de l'ADN que significa proteïnes— a l'abast dels serveis de psiquiatria hospitalaris. Però a més, aquestes dades donaran feina durant molt de temps als neurocientífics, que hauran d'aclarir com aquests gens afecten el cervell, i als farmacòlegs, que podran dirigir els seus dards químics contra tota una nova bateria de dianes.

L'autisme, que apareix més o menys en un de cada 100 nens, és un trastorn de desenvolupament que afecta la capacitat social, de comunicació i de llenguatge, i sol resultar evident abans dels tres anys d'edat. L'autisme “clàssic”, la síndrome d'Asperger i el trastorn generalitzat del desenvolupament no especificat (PDD-NOS, per les seves sigles angleses) són tres quadres relacionats que solen agrupar-se sota el paraigua de trastorns de l'espectre autista. Els macroestudis abasten aquest espectre en general, i no només l'autisme clàssic.

Els resultats tenen implicacions immediates per al diagnòstic genètic de l'autisme

Les mutacions heretades i de novo –ocorregudes en els òvuls o l'esperma dels pares, i que, per tant, donen lloc a casos sense precedents familiars— són el principal factor de risc per desenvolupar autisme; si se sumen tots dos tipus de mutacions, els dos nous estudis identifiquen més de 100 gens de risc. Són de llarg els estudis més importants sobre genètica de l'autisme desenvolupats fins avui.

El primer implica 37 institucions científiques internacionals, incloses dues espanyoles, ha estat coordinat pel neurocientífic i genetista Joseph Buxbaum, de l'hospital Mount Sinai de Nova York, i analitza el genoma de 3.871 autistes i 9.937 controls emparentats. El segon ha estat coordinat per Michel Wigler, del laboratori Cold Spring Harbor, també a Nova York, i examina el genoma de 2.500 famílies amb un fill autista, amb un particular focus en les mutacions de novo, que poden superar el 20% de totes les mutacions de risc segons la seva anàlisi.

Aquestes mutacions de novo són part de la raó que la influència genètica en l'autisme s'infravalora en els primers estudis: malgrat tenir una causa genètica, aquests casos no presentaven relacions familiars òbvies. “Però les mutacions de novo no són cap peculiaritat de l'autisme”, explica Ángel Carracedo, de la Universitat de Santiago de Compostel·la i coautor del primer treball. “Els nostres òvuls i espermatozoides muten, és part del mecanisme de generació de la diversitat humana”. L'altra autora espanyola és Mara Parellada, de la Universitat Complutense.

Bauxbaum, líder d'aquest mateix estudi, creu que el consorci no només ha aportat la fotografia teòrica més completa de com nombrosos canvis genètics es combinen per afectar el cervell dels nens amb autisme, “sinó també sobre les bases del que converteix els humans en éssers socials”. En bona lògica, aquests mateixos gens han de formar, quan funcionen correctament, la base lògica de les estructures socials del cervell.

Aquests estudis mostren com nombrosos canvis genètics es combinen per afectar el cervell

“Tots aquests descobriments genètics”, prossegueix Bauxbaum, “han de traslladar-se ara a estudis moleculars, cel·lulars i animals per aconseguir futurs beneficis per als afectats i les seves famílies; un estudi com aquest crea una indústria per a molts anys, amb laboratoris que buscaran els efectes fisiològics dels canvis genètics que hem trobat i fàrmacs per contrarestar-ne els seus efectes”.

“La genètica que subjau en l'autisme és altament complexa”, afegeix el segon coordinador de l'estudi, Mark Daly, de l'Institut Broad (MIT i Harvard, i un dels nodes del projecte genoma públic), “i només tenint accés a grans mostres és possible traçar les mutacions implicades i entendre els mecanismes implicats”.

La genètica de l'autisme s'obre camí entre la complexitat del cervell humà.