Catalans també a la tomba

L’obertura que tant caracteritza els catalans té en la seva manera d’enfrontar-se amb la mort un dels seus límits. Innovadors en molts camps, a l’hora del funeral s’opta per la simplicitat, l’austeritat, cosa que no vol dir bé de preu. També a la tomba s’és català.

“Hi ha més avantatge en cobrar dots que en pagar enterros”. Aquest refrany fa part del centenar d’aforismes relacionats amb els decessos que va recollir l’etnòleg i folklorista Joan Amades a La mort, costums i creences, publicat als anys trenta dins de la seva extensa obra sobre les tradicions populars catalanes. A diferència d’altres frases que se solen sentir per referir-se a la mort, aquesta no apel·la al fet inevitable o justicier de la situació. Curiosament, mira la butxaca, aborda una certa alegria, la practicitat.

Moltes coses han passat des de les observacions d’Amades. Semblen d’un altre planeta les imatges que ofereix de veïns del Lluçanès, que, fins i tot sense que importi l’enemistat amb el difunt, saben que tenen el deure d’obrir la fossa, portar el cos i organitzar-se perquè la família en dol no faci sobreesforços. No es tracta d’un mer canvi del món rural a l’urbà. Tot i les sèries de zombis i dels avenços de la ciència la mort, els morts continuen sent un tabú social. Un decés és una situació límit davant la qual costa trobar una postura social correcta, la frase que s’ha de dir a la porta del tanatori, una etapa en què no es vol pensar.

El 15% de les

Un d’aquests moments en què socialment els morts tornen a estar en el centre dels vius és el dia de Tots Sants. El cap de setmana vinent els cementiris viuen la seva temporada alta. Des de Cementiris de Barcelona —que gestiona els nou recintes amb què compta la capital— i l’empresa Altima —que vetlla per 16 parcs més en tres províncies catalanes—, calculen que a l’octubre i novembre es realitzen la meitat del total de visites de l’any. Una cita anual que Amades també va descriure extensament, així com una de les tradicions, amb òbvies modificacions, que encara tenen arrelament: la castanyada. La que més cridava l’atenció era el ball al Pallars, que ja en èpoques de l’etnòleg estava gairebé extinta. Es reunien tots els veïns al voltant d’una gran foguera al centre del poble. “El cants, la foguera, l’àpat col·lectiu i la dansa són a ben segur la resta d’un antic culte dedicat als mors per tota la tribu o col·lectivitat”, descrivia Amades.

Més enllà del que encara perdura de la tradició, la manera com avui a Catalunya concebem els funerals, els gustos i els ritus, està marcada per dos aspectes empresarials: el model econòmic desenvolupat per les asseguradores i les funeràries i la gradual popularització de les cremacions. En el cas barceloní, un dels punts d’inflexió es remunta a 1819, quan s’obre el cementiri del Poblenou i es posa fi als petits cementiris al costat de les esglésies dins del recinte emmurallat. La distància entre el centre i el lloc d’inhumació va obligar a la utilització de cotxes i carrosses davant la dificultat d’haver de portar els taüts a coll. N’hi havia de tots els preus. Una carrossa que es coneixia com l’Aranya, per exemple, tenia un ús transversal entre classes socials. La carrosseria era la mateixa, però el nombre de cavalls que la tiraven marcava la diferència.

Una vintena d’aquests carruatges encara es poden veure a la col·lecció que Cementiris té a Montjuïc. “Encara que són luxoses, són molt més austeres, amb les línies més rectes i menys barroques que les que s’utilitzaven a Espanya”, explica Jordi Valmaña, director general de Cementiris.

Aquests vehicles també són una mostra del desenvolupament de la indústria funerària a Catalunya. Un negoci per al qual, per descomptat, sempre hi haurà clients i on el discurs sanitari dels segles XIX i XX, sobretot en poblacions grans, va jugar un paper important en la seva consolidació. Després de la Guerra Civil, la dictadura franquista va municipalitzar els serveis funeraris i va acabar amb algunes reformes laiques de la Segona República, com ara posar fi a les divisions físiques entre creients i ateus. Durant més de mig segle, el món dels morts es va regir per decrets d’alcaldia, en alguns casos a través concessions. El 1996, José María Aznar va liberalitzar el ram, que conserva la condició de servei d’interès general. Espanya era l’únic país europeu on el servei era públic.

“Som l’única comunitat autònoma que té una llei per a aquest aspecte. En l’àmbit estatal sempre s’ha quedat en la tramitació”, explica Eduard Vidal, vicepresident de Mémora, una de les empreses funeràries més grans de la península Ibèrica i que fa uns 20.000 dels 58.000 serveis funeraris que es realitzen cada any a tot el territori català.

L’obertura a particulars, assegura Josep Ventura, director de serveis d’Altima, no va tenir un gran impacte a Catalunya, cosa que sí que va passar en altres zones. “Aquí hi havia una tradició empresarial forta, menys atomitzada”, explica. La companyia al capdavant de la qual està Ventura, de fet, és el resultat de la fusió de tres empreses: Fenés, Viñas i Ventura. La història d’aquesta última es remunta a finals del segle XVII a l’Hospitalet de Llobregat. El conglomerat té ara una quota de mercat del 20% en tres de les quatre províncies catalanes. “Mentre que a València el mateix consistori va haver de pagar al tanatori perquè cap empresa podia fer-hi front, aquí hi havia el múscul perquè cada una tingués la seva infraestructura i es competeix amb alts estàndards de qualitat”, afegeix Ventura.

No obstant això, la liberalització va atreure a Espanya grans cases de funerals americanes, com Stewart. Aquesta irrupció va atemorir les empreses d’assegurances que venien pòlisses exequials, que van augmentar la seva ofensiva comercial. “Una particularitat catalana és que el percentatge de serveis que arriba a través d’assegurances és menor, ronda el 50%. A la resta d’Espanya és molt més alt, arriba fins i tot al 80% en algunes zones”, explica Vidal. El model americà de deixar tot pagament abans de la mort, conegut com prenecessitat, no ha arrelat.

El preu mitjà d’un

El director de Mémora, però, ressalta que a Catalunya hi ha un nivell més alt de voluntats anticipades. “Hi ha més reflexió sobre com es volen deixar solucionades les coses”, assegura. La tradició mediterrània de realitzar els enterraments com més aviat millor, cosa que no passa en països més freds, resta preparació a les cerimònies.

En termes pràctics, la pòlissa determina una quantitat de diners per destinar a certs productes establerts prèviament: a més dels bàsics (transport, arranjament del cadàver, fèretre, cerimònia, etc.), pot incloure extres com les flors o la música. És un model de negoci que passa factura a les petites empreses, com les d’art funerari, que elaboren elements amb marbre. “Des de fa 15 anys les asseguradores també inclouen la làpida. Els que ens dediquem al marbre no ens hem fet funeràries, però les funeràries sí que fan de fabricants làpides. És una lluita desigual”, es queixa Joan Folch, director de l’empresa que porta el seu cognom i de la qual ell és tercera generació.

El volum d’assegurats ha servit de matalàs per a les funeràries grans davant la crisi. L’actual baralla és amb l’IVA. Al setembre de 2012, el Govern central va gravar l’activitat amb un 21% d’impost, després de treure’l de la llista d’activitats amb gravamen reduït. El preu mitjà d’un enterrament ronda els 3.700 euros, sense comptar la inhumació o la cremació i els nínxols, que poden afegir uns 800 euros. A la resta d’Espanya el preu mitjà pot ser 500 euros de menys a la factura. La diferència, coincideixen les dues empreses, rau en l’alta qualitat del servei. “L’impost ens deixa un producte de consum no obligat”, es queixa Vidal.

Barcelona compta

L’altre factor que ha acabat canviant el món funerari és l’auge de la cremació. “El principal problema va ser convèncer l’Església que la incineració no era contrària a cap precepte”, explica Vidal. Cementiris va realitzar 7.194 cremacions davant 8.864 inhumacions en els seus nínxols i sepultures. Una proporció que es repeteix en les àrees urbanes però que canvia a la resta del territori. Des de Mémora calculen que allà només tres de cada deu persones són incinerades.

El principal problema és la implantació dels equipaments, que per exemple a la Catalunya central no estan gaire desenvolupats. La instal·lació és cara. Però també es tracta d’un tema cultural. El primer forn per a aquesta finalitat va arribar a Barcelona el 1983, recorda Valmaña. En 31 anys només ha aconseguit mossegar gairebé la meitat del mercat, amb un creixement sostingut del 2% anual. Amades dedica pàgines a explicar proves tradicionals per certificar la defunció i així fugir del pànic de ser enterrat viu. Una por que, fins i tot ara, en molts casos s’estén sense fonament a la cremació.

“Una altra ordalia consisteix a comprar un tall de carn, cansalada, botifarra o altre menjar apetitós per als gossos. Ha d’ésser comprat en un establiment que tingui ues portes i cal entrar per una i sortir per l’altra; cal pagar i agafar el comprat amb la mà esquerra, no dir altres paraules que les precises per encarregar la compra i no mirar el comprat. En sortir cal donar-ho al primer gos que hom trobi. Si es menja la vianda, s’encomana la malaltia del pacient i aquest guareix. Si l’animal no la vol, el malalt es mor”, va explicar a l’etnògraf una coquessa de Barcelona fa cent anys.

Un dels problemes és que les famílies no saben què fer amb les cendres. Cementiris calcula que només en el 35% dels casos es dipositen dins dels cementiris, un percentatge que es duplica en altres països d’Europa, on està prohibit escampar-les en altres llocs. Montserrat o la Costa Brava segueixen sent el destí d’aquestes restes. “Les incineracions fan que deixem de visitar els cementiris”, accepta Ventura, que també escombra cap a casa: “Les famílies necessiten un referent físic per poder elaborar millor el dol”.

La irrupció de les cremacions ha portat a canviar la fisonomia dels cementiris a fi de tenir columbaris específics per a les cendres. Només a Barcelona hi ha 337.288 sepultures, el 90% nínxols. “No hi ha risc de quedar-nos sense lloc. L’augment de les incineracions i l’alliberament natural pel venciment de concessions han deixat espai", explica Valmaña. L’última obra data del 2004, quan es van construir 500 nous nínxols al cementiri de Collserola. Ara la majoria d’arranjaments són espais per a cendres. Les funeràries ofereixen urnes ecològiques, i el cementiri de Roques Blanques, ubicat al Papiol i gestionat per Altima, ofereix la possibilitat d’enterrar i sembrar un arbre al damunt.

L’Espanyol i el Barça també han decidit entrar en aquesta competència. El columbari periquito té espai per a unes 800 urnes individuals. La concessió a 25 anys costa 3.000 euros. Per al culer caldrà esperar a la remodelació del Camp Nou. Allà una ara comunitària i a perpetuïtat costa 1.500 euros. Als interessats, de moment, ja se’ls guarda al recinte de les Corts.

Les innovacions en el món funerari són difícils de popularitzar. La irrupció de la música en les cerimònies de difunts, fa uns 15 anys, segueix sense ser ben vista en parts de la resta d’Espanya. “L’església entén que la música entorpeix la cerimònia. Ho permeten per a les noces, però no per als funerals”, explica el directiu de Mémora. Altima calcula que en el 45% dels seus serveis es posa algun tipus de música.

Les actuacions en viu o les cançons ja són part fonamental de les cerimònies de comiat. Tant és així, que les pòlisses comencen a incloure-les. La música, en el fons, no és un simple element que personalitza el funeral. També és una mostra de com s’avança cap a la laïcitat. Ara representen gairebé un 15% de les cerimònies no confessionals a Catalunya.

Octubre i novembre

La tradició del tanatori, pròpia d’Espanya, és el que ha permès obrir la porta a la laïcitat. A la resta d’Espanya i en moltes zones de la Catalunya central se segueix vetllant a les cases (un 10%) i es realitzen cerimònies amb el cos present a les esglésies. Els tanatoris estan condicionats per acollir ritus de qualsevol credo. Els crucifixos són de treure i posar.

“La diferència ritual més gran entre Espanya i Catalunya són els túmuls d’exposició del mort dins de les sales dels tanatoris”, assegura Vidal. Mentre que en el model castellà, com es coneix, el mort està exposat en una mena de sala annexa, separat per un vidre, en el català es troba al centre de la sala on hi ha la família, cobert d’una urna de vidre, cosa que recrea una vetlla en un llit. En tots dos casos hi ha refrigeració per conservar el cos i les flors. Els tanatoris ofereixen totes dues opcions.

Els cementiris i els costums funeraris també han estat influïts per altres immigracions. El recinte hebreu de l’equipament de les Corts és àmpliament conegut. En els anys noranta, el torn va ser per als musulmans. Només Barcelona i Manresa tenen àrees destinades per a morts que professen l’islam, amb sepultures orientades a la Meca. Mémora gestiona al recinte de Montjuïc una instal·lació que permet amortallar els morts segons la doctrina de l’Alcorà. La família ha de rentar el cos del difunt i, després, esbandir-li peus i mans. Un altre mandat és que el mort ha de tocar terra, però la llei prohibeix que s’obri un taüt un cop segellat o s’enterri sense un cofre. És per això que s’han dissenyat caixes especials que permeten un cert contacte amb la terra sense obrir la tapa. “La majoria de marroquins segueixen optant per repatriar. La gent vol ser enterrada on va néixer, tot i que es vagi en contra de la doctrina que diu que s’ha d’enterrar on es mor”, explica Jordi Moreras, professor del departament d’antropologia de la Universitat Rovira i Virgili.

“Els taüts, mare meva, això sí que ha evolucionat”, fa broma José Martía Martínez, actual encarregat del cementiri de Collserola, que des de 1981 treballa entre morts. “Em deien el Escrupulitos, perquè em rentava les mans tota l’estona. Em sortia sang de tant rentar-me les mans després de fer un servei. No era capaç de menjar-me l’entrepà aquí, me n’anava al cotxe”, recorda. Ara les caixes són menys pesants i més simples. Mostra d’això és l’Abadia, que imita la que es va usar amb Joan Pau II. Altima aposta també per uns vinilats, on es poden imprimir imatges com la Moreneta, la bandera del Barça, paisatges... “D’entrada impressionen, però no descarto que funcionin. Tot és qüestió de temps. Així va passar amb la música”, confia Ventura.

La personalització és una de les vies que experimenta el sector. Folch ha posat al seu web un simulador dels 16 colors de marbres i els aplics possibles perquè el comprador arribi amb una idea clara del que busca. “Això no és comprar un moble, és una cosa molt seriosa. La gent necessita un bon assessorament”, explica el seu propietari.

També hi ha menys flors. La mitjana de corones a Catalunya és de 2,2 per servei, davant de 2,8 de la resta de l’Estat segons Mémora. Hi ha més roses; al sud, clavells. I s’encarreguen per Internet. El ciberespai és l’última frontera. “Ara oferim el servei d’esborrament de l’empremta digital, de les xarxes socials. Aquí està el futur”, explica Ventura. I al mateix temps, es busca eternitzar el record. Per 3.000 euros les cendres poden arribar a l’estratosfera. Per una quantitat similar es pot convertir un floc de cabells en un diamant, depenent dels quirats i el color.