Tony Ronald va deixar la clau a la porta

Vista des de la barra, la pista de Luz de Gas era un bosc de tardor amb tons platejats, fulles caigudes i color. El públic es movia al compàs de la música acompanyant més que ballant amb molt moviment d'espatlles i malucs, però poc joc de cames. Pere Gené, de Lone Star, cantava un Sobreviviré com a himne generacional i la gent assentia amb una determinació festiva. La mitjana d'edat era tan entrada en dies que jo –per posar una referència– semblava de llarg el més jove, i això que vaig tenir comediscos (groc). Érem a l'equador de l'homenatge a Tony Ronald i el temps semblava que s'havia aturat en algun moment dels anys seixanta, si tancaves els ulls.

Tony Ronald (al món Siegfried André Den Boer Kramer i nascut a Arnhem, Holanda, el 1941, poc abans que hi arribessin els paracaigudistes) va marxar, per fer servir l'expressió de Fórmula V, el 3 de març del 2013, però ha deixat la clau a la porta. Aquesta clau per accedir al seu món i recordar-lo és la seva música, esclar –incloent-hi el CD pòstum Grandes baladas, editat per a l'ocasió–, però també l'afecte de la família i els amics, i l'incombustible entusiasme dels fans. Ara la clau és també la festa d'homenatge que tots ells li han dedicat ja en dues ocasions –l'última ahir a la nit– i que s'ha decidit que tingui continuïtat anual. Parafrasejant Help!, som amics des de la infantesa i ho seguirem sent mentre el cos aguanti.

El primer homenatge que es va fer a Tony Ronald també va ser a Luz de Gas, el març del 2013, al cap de pocs dies d'haver mort, i el segon, amb la recaptació a benefici de Pallapupas/pallassos d'hospital i la protectora d'animals de Tarragona, es va celebrar ahir a la nit, el mateix dia en què el cantant hauria fet 73 anys. La sala barcelonina va aconseguir una entrada excel·lent –sobretot tenint en compte que era dilluns– i la reunió d'un elenc d'estrelles d'aquestes que brillaven especialment quan col·leccionaves els cromos de Vida y color. De nou amb Albert Malla, el locutor de Cocodrilo Club i “punxadiscos revival” de mestre de cerimònies, els músics es van anar succeint a l'escenari aixecant l'entusiasme del públic (encara que, ai, trobem a faltar Jeanette, que sí que hi va actuar la primera vegada).

Santi Carulla, dels Mustang, va obrir la tanda de nostàlgia amb el Congratulations (1968) de Cliff Richard, per felicitar l'aniversari pòstum a l'homenatjat. “En Tony s'ho mereixia i s'ho continua mereixent tot”, va dir; “forma part del nostre ideari i de la història de la nostra música”. I va afegir: “Aquesta és la màgia, que tot segueixi igual”. Ni Harry Potter hauria aconseguit reconvertir la matrona de vestit de lleopard que xarrupava un combinat al meu costat en la joveneta que anys enrere segurament ballava Venus de Shocking Blues amb una armilla de serrells i grans perspectives, però d'entusiasme no n'hi faltava. Seguidament l'ex-Mustang va cantar Jóvenes, “el nostre tema per excel·lència”. Molts es van agafar de la mà i es va corejar amb ganes l'estrofa “Jóvenes, somos aún tan jóvenes, el tiempo sigue sin pasar”. Com veieu, una orgia d'optimisme.

Es va cantar amb ganes l'estrofa “Jóvenes, somos aún tan jóvenes, el tiempo sigue sin pasar”

En plena excitació, Enric Milián, de Santabárbara, calb i amb 68 anys confessos, va desempolsar el colomí Charly, atropellat per un taxista desaprensiu quan els urbans encara portaven salacot i dirigien el trànsit des de les torretes. “Tuviste suerte al cruzarte en mi camino/ te salvé de tu destino / oh, Charly”, va cantar, i va haver-hi ganes de lentes, la qual cosa va fer que alguns s'encongissin per passar desapercebuts. Un Blue bayou d'Ángela de Nubes Grises i un bolero de Casimiro van donar pas al What a wonderful world que va interpretar Frank Mercader amb la banda i que en versió balada de Tony Ronald és una de les peces del disc pòstum, repartit ahir a la nit. “Però com que en Tony era un rocker de collons, ara el versionem així, en rock”.

Llorenç Santamaría va continuar posant ritme a la nit elvispresleiant amb El rey. En acabar el tema en el qual va semblar que li perillava la pelvis, va reconèixer: “No us faré més això perquè mata”. I va passar a interpretar un Para que no me olvides carregat d'intenció que va fer que el públic s'estremís. Jess Marben va cantar Simply the best i llavors va arribar un moment molt emocionant amb els fills de Tony Ronald i la seva segona dona Mariló a l'escenari portant un pastís amb una espelma. Mariló Domínguez va recordar que amb el cantant va ser amor a primera vista i després Dani Ronald va cantar Después del adiós i, a continuació, amb Monica Green, When I fall in love. Després de Lone Star va arribar el record de Los Salvajes i els seus ressons dels Stones. Recordem l'estrofa de Soy así: “Toco la guitarra con satisfacción / y bailo a mi manera aunque llame la atención”. Després es va interpretar la mateixa Satisfaction: ballant-la a l'estil de Jagger, més que buscar satisfacció n'hi havia que semblava que buscaven el desfibril·lador.

“En Tony forma part del nostre ideari i de la història de la nostra música”, va dir Santi Carulla, dels Mustang

L'aparició de David Civera (1979) va sorprendre part de la concurrència, que van pensar que era una picada d'ullet a Clift Richards (per allò d'Eurovisió), però va resultar que hi havia una relació estreta amb Tony Ronald: durant vuit anys la filla del cantant, Julie Den Boer, va ser mànager de Civera. Julie, nascuda el 1972, va morir el febrer passat a causa d'un càncer. La festa es va endinsar en terrenys d'una emotivitat enorme amb Dani recordant la seva germana (“el dolor de perdre una germana és un dolor diferent de tots”) i l'aparició de la parella d'ella. Llavors, d'algun lloc recòndit de la nostra memòria, van arribar els Diablos per cantar, precisament, Oh, oh July, un tema que estava dedicat a la primera dona de Tony Roland (July) i a la seva filla del mateix nom. Va representar al grup el seu baix Amado Jaén, en aquell temps calb com una bola de billar, que va evocar Tony Ronald com un mestre i fins i tot "un raig de sol" (oh, oh, oh) en la música espanyola de l'època. Va recordar que va ser el primer a fer servir llums psicodèliques i gogós. Malla, el presentador, va aprofitar per llançar una de les frases de la nit: “A un tipus que es diu Amado se l'ha d'amar”.

En la recta final es va cantar Dejaré la llave en mi puerta, ja en apoteosi emocional, i, sense solució de continuïtat, un Help! amb tots els participants a l'escenari que es va corejar tan fort que segur que ha arribat fins a Tony Ronald allà a dalt, i allà lluny, on viuen els nostres vells ídols i es guarden els nostres somnis perduts.