L’emergència de Podem

Després de l'excel·lent resultat obtingut en les eleccions europees del 25 de maig, els dirigents de Podem van proclamar que el seu objectiu a curt termini no era la consolidació de les posicions recentment adquirides, sinó la victòria en les properes eleccions generals. res de continuar avançant a poc a poc. A guanyar. Per tant, era inevitable que, més aviat aviat que tard, el nou partit es llancés a aconseguir el que va formular el cap de setmana passat al seu primer congrés com la conquesta de la centralitat política a Espanya. Res de pensar en si aconseguirà formar majoria amb un, dos o tres socis. A guanyar.

Consolidar les molt minoritàries posicions assolides després de superar la difícil barrera del 3% dels vots exigits per entrar a les Corts o alguns parlaments autònoms és el que van fer, per exemple, petits nous partits, com UPyD, de Rosa Díez, o Ciutadans, d'Albert Rivera. Un parell de diputats aquí, uns quants allà, alguns regidors escampats... I molta paciència. Fe en futurs creixements electorals, esperança a aconseguir posicions de frontissa que augmentin el poder polític de l'organització, etcètera. Per ambiciosos que siguin, i ambició no és el que sembla faltar als seus líders, tots dos partits han considerat que seria irreal, il·lusori, fins i tot ridícul, plantejar-se la idea de guanyar, de ser la primera força en unes eleccions.

Aquest no és el model que vol seguir Podem, si s'ha de jutjar pel que diu i fa, pels objectius que es fixa. La via de la consolidació organitzativa convencional, per exemple, aconsellaria posar tota la carn a la graella en les properes eleccions municipals i autonòmiques. És el que permetria adquirir des d'ara algunes posicions de poder. Reclutar personal qualificat per a tasques de govern que requereixen certes competències tècniques, etcètera. I, així, concórrer més ben proveïts al repte de les legislatives de la tardor del 2015.

La via que Podem està seguint recorda en alguns aspectes, encara que salvant les enormes diferències de context, la que en el seu moment va seguir el PSOE després del congrés de Suresnes del 1974 que va entronitzar Felipe González i Alfonso Guerra. Això passava quan Espanya seguia sotmesa a la dictadura militar franquista. Una societat farta de quatre dècades de dictadura esperava, i en mesura lentament creixent, empenyia per posar-li fi.

Un munt de circumstàncies que ara són impossibles detallar van portar el PSOE a quedar el 1977 com a segona força en les primeres eleccions democràtiques

Van passar només vuit anys des que González i Guerra es van fer amb la direcció del PSOE fins que van guanyar les eleccions del 1982. Les que els van donar una gran majoria absoluta a les Corts i el Govern d'Espanya en còmodes condicions parlamentàries. Per aconseguir-ho, aquella direcció del PSOE va tenir al seu favor un munt de circumstàncies alienes, entre les quals destacava el poder de la socialdemocràcia a l'Europa occidental. Però també amb alguns encerts estratègics decisius sense els quals hauria fracassat. El primer va ser reclamar per al propi partit, amb el desvergonyiment de l'adamisme, la condició d'esquerra genuïna, encara que això distés de correspondre's amb la realitat de la lluita política de les dues dècades anteriors. Van sortir a l'arena política amb una verbositat esquerrana que va deixar el partit comunista a la seva dreta. Es proclamava republicà i laïcista, defensava les nacionalitzacions, l'autogestió de les empreses pels treballadors. Els seus líders van anar a Leningrad a fotografiar-se davant el Palau d'Hivern. El congrés de Suresnes va donar suport al dret d'autodeterminació de les nacions a Espanya, etcètera. És un clàssic de la política: Pas d'ennemi a gauche.

Calia superar el PCE com el partit de l'esquerra. Aquest era el primer problema i si no se superava el primer, el segon, el de governar en solitari, no es plantejaria mai. Aquest va ser el gran encert polític. Un munt de circumstàncies que ara és impossible de detallar van portar el PSOE a quedar el 1977 com a segona força en les primeres eleccions democràtiques. Superat el PCE en vots i escons, i minimitzat el seu pes polític per una llei electoral que l'arraconava a mig Espanya, el PSOE de González i Guerra va participar en el debat constitucional i va renunciar una vegada i una altra a fites ideològiques com la república, el laïcisme, per no dir ja el dret d'autodeterminació de les nacions. Malgrat això, no va aconseguir guanyar les eleccions del 1979, i això va ser el que va portar la parella González-Guerra a forçar el solemne abandó del marxisme. Es tractava d'ocupar la centralitat política, cosa imprescindible si es volia aconseguir la majoria de govern en una societat de classe mitjana creixent i classe treballadora minvant. Una centralitat impossible si es mantenia aquell segell ideològic.

Podem va guanyar en les eleccions europees els seus adversaris d'esquerra i, amb l'hegemonia d'aquest espai, apunta ara cap a la part de la centralitat política ocupada per un afeblit partit socialista. Per un PSOE que dubta entre girar a l'esquerra per fer oblidar la seva condició de parella de ball del desprestigiat PP, o continuar-hi aferrat en el model bipartidista espanyol dels últims 40 anys.

L'adamisme que llueixen Pablo Iglesias i els seus recorda el de González i Guerra el 1974. Aparteu-vos, que arribo jo! Els llibres d'història mostren molts casos en els quals, per sorprenent que pugui semblar, la confiança en la pròpia capacitat de lideratge acaba sent també una de les condicions de l'èxit.