Mor Ben Bradlee, el director que va encimbellar ‘The Washington Post’

Cap altre periodista nord-americà ha aconseguit igualar des de llavors aquesta carta de presentació: el director del diari que va destapar un escàndol de tal magnitud com per provocar la dimissió d'un president. Als Estats Units. L'única vegada que ha passat a la història. A Bradlee, director del Post des del 1968 fins al 1991, també se li atribueix haver convertit el diari en una de les tres capçaleres més llegides i respectades del país. El repte era inassolible fins a aquell moment, tot i que la redacció es troba a poques illes de la Casa Blanca, al cor de la ciutat, a la capital de la nació més poderosa del món.

Des de llavors, entrar a la redacció del Post és trepitjar els passadissos on Bradlee conjurava amb Katharine Graham, aleshores presidenta de la companyia propietària del diari, fins a provocar la caiguda de Nixon. És caminar entre les taules on l'un i l'altra repartien avanços de la investigació entre dos periodistes les carreres dels quals també van quedar vinculades per sempre a aquest triomf del periodisme sobre el poder i la corrupció: Bob Woodward i Carl Bernstein.

“La història de The Washington Post modern comença el dia en què Kay Graham el va nomenar director. Ell era el millor”, va declarar aquest dimarts Donald Graham, expresident de la companyia propietària del diari fins a la seva venda a Jeff Bezos fa un any. “Va pressionar tant com es va poder pressionar per publicar els Papers del Pentàgon, va liderar l'equip del cas Watergate. I va fer molt més. La seva ambició per millorar el diari encara es respira en cada racó de la redacció”.

Fa temps que el Post no cull els èxits d'aquella època, però cap més capçalera té les mateixes credencials, ningú més pot presumir d'haver complert el somni que comparteixen periodistes de tot el món, sacsejant les esferes del poder com quan ells van airejar la corrupció de la campanya electoral de Nixon. Sí que es va fer realitat per Bradlee, convertit per sempre, al costat de Nixon, en nom propi d'una exclusiva que ha inspirat generacions de reporters durant dècades.

Bradlee va arribar al cim després de treballar com a repartidor de diaris a Beverly, la seva ciutat natal, a l'Estat de Massachusetts. L'any passat va ser condecorat amb la Medalla de la Llibertat, el més alt mèrit civil reconegut als EUA. El president Obama lliurava els honors a un veterà de la Segona Guerra Mundial que, en tornar a casa, “va continuar lluitant per les llibertats”. “La seva passió per la veracitat i la seva incansable recerca de la veritat continuen assentant les bases del periodisme”, va reconèixer llavors el president davant un dels periodistes més respectats de la seva generació.

Per Woodward, la defunció de Bradlee és el fet que veritablement marca el final del segle XX. “No hi ha comparació, ell va ser l'editor del segle XX”, va declarar a Político. El seu company en el cas Watergate, Bernstein, l'acredita amb la responsabilitat d'haver canviat no només el diari, sinó com s'entén i defineix el periodisme des de llavors. “Va construir una institució”, recorda avui David Remnick, periodista en pràctiques durant l'estiu en què Bradlee va destapar, al costat de Woodward i Bernstein, l'escàndol del cas Watergate. “Aquest diari no era res abans que ell arribés. Ni tan sols era el millor diari a Washington. Es va convertir en el segon diari de la nació. Li va donar tota la seva ambició”.

Sempre al costat de Katharine Graham, el llegat de Bradlee és també el d'una disputa legal amb el govern nord-americà que va transformar per sempre la relació entre els mitjans i el poder. Director i presidenta van tenir tota la determinació per publicar els Papers del Pentàgon, l'exclusiva que va destapar al costat de The New York Times la història secreta de la guerra del Vietnam. Malgrat les amenaces de l'Administració Nixon, totes dues publicacions van defensar el seu cas fins al Tribunal Suprem. La seva victòria va reforçar encara més els ja poderosos pilars de la llibertat de premsa nord-americana.

Bradlee va aconseguir duplicar les xifres de circulació del diari en els 26 anys que en va ser director i el va convertir en un diari amb delegacions a bona part del món, una cosa a què no havia pogut aspirar fins llavors. La seva figura representa a més la poderosa influència que va exercir el diari quan ell n'era el director i coincidint també amb la presidència de Kay Graham al capdavant de la companyia. El Post marcava l'actualitat informativa de la ciutat de la mateixa manera que dictava el ritme de la seva vida social. Graham mai va amagar les seves converses amb el president Lyndon B. Johnson i Bradlee van conservar la seva amistat amb John F. Kennedy.

La família de Bradlee va informar aquest dimarts de la seva defunció per causes naturals. La seva dona va revelar aquest estiu que Bradlee patia demència, que estava ingressat i no li quedava gaire temps. El diagnòstic havia arribat recentment, però ella va descriure la detecció dels primers símptomes com “l'experiència més horrible que he tingut fins ara”. Bradlee va contreure matrimoni en tres ocasions i va tenir quatre fills. El primogènit, Ben Bradlee Jr. va arribar a ser director del diari The Boston Globe.