L’última plaça catalana

Dos escriptoris amb muntanyes de carpetes al damunt, cendrers plens de burilles, una barra de bar, llibreries, un burladero esquerdat i les parets atapeïdes de cartells de corrides; tot en només uns 60 metres quadrats. Entre aquest desordre, Josep Roqueta es recolza en la testa d’Artillero, un toro de 530 quilos que va lidiar Fernando Robleño el 2012. Roqueta és un dels socis fundadors de l’Associacion des Aficionados Céretans (ADAC), l’entitat que organitza les activitats taurines de la plaça de Ceret. Roqueta va apuntar-se a aquesta aventura el 1988 per revifar una tradició que es remunta al segle XVI, quan Ceret formava part de l’imperi de Felip II. A la seu d’ADAC se celebra una assemblea per seleccionar les ramaderies que participaran a la feria del 2015. Són 26 socis, i a Roqueta, jubilat de l’autoescola que regentava, li toca ser el responsable de les relacions amb Espanya. No es considera un aficionat pur —diu que no viatja regularment per veure corrides—, però es defineix així: “Jo no sóc francès, sóc català. Parlo català, ballo sardanes... Però tinc un problema, m’agraden els toros”.

L’actual plaça de toros de Ceret va ser construïda el 1922 amb el finançament de les principals famílies del poble. Actualment els propietaris són un centenar de persones, hereves d’aquells fundadors. Socis com René Borrat, de 86 anys, robust com la fusta amb què ha treballat tota la seva vida. Borrat era un dels 48 boters que hi va haver a Ceret el segle passat. “Jo feia les bótes amb fusta de castanyer. Però el roure es va imposar i ja ningú vol bótes de castanyer. Ja no queda cap boter a Ceret”, explica Borrat. Ens ho explica a l’ombra d’un castanyer bord que hi ha dins la plaça. Amb el bastó assenyala, llunyans, els boscos de castanyers on ell recollia la fusta.

Borrat va heretar del seu pare, i aquest del seu avi, les accions de la plaça. No s’ha perdut cap corrida celebrada a Ceret des del 1938. L’ADAC va assumir la responsabilitat d’organitzar les corrides en un moment de declivi i de problemes de finançament d’una oferta que havia excedit la demanda. A Ceret s’havien celebrat fins a sis corrides anuals. Borrat enumera els famosos que ha vist a la plaça: Picasso, esclar, també Dalí, “dues vegades”, Jean Cocteau, Mario Cabré i un munt de cabareteres que cita de memòria, com si fossin amors somiats d’adolescència.

La Generalitat no ha donat mai suport a les corrides, tot i les visites del conseller Vila

Les bótes de Borrat i els toros són víctimes d’una realitat comuna: les noves generacions els giren l’esquena; giren l’esquena a la tradició en el seu conjunt: “El meu fill és metge a Perpinyà i no li agraden els toros. A la meva néta tampoc li agraden els toros. El meu fill parla català només amb mi; la meva néta no entén el català. Aquesta és la tendència arreu. No veig que tot plegat tingui gaire futur”, admet Borrat des d’una de les tribunes rònegues de ciment de la plaça.

A la plaça de la Resistència, a tocar de la plaça de toros, hi ha una escultura de l’artista de Sabadell Camil Fàbregas dedicada “als toreros del món”. És una escultura que mostra un torero amb el capot, marcant la figura després d’un encontre amb el toro. L’obra està inspirada en unes aquarel·les de Manolo Hugué, l’artista català que més temps va residir i treballar a Ceret —15 anys, entre el 1910 i el 1927— i reconegut com l’home que va fer més per convertir el municipi en un centre de creativitat artística extraordinari. A la plaça de la Resistència hi ha una parada de bus. A la parada de bus hi ha una estudiant teclejant un ordinador portàtil. No vol saber res ni dels toros ni d’aquest periodista. Hi ha un jove rodamón que és de pas a Ceret i que tampoc té cap interès pels toros. També hi ha l’Antònia Avilés. Té poc més de 50 anys i és d’Amèlie-les Bains, el poble veí. Precisament va ser el 1910, després d’una estada a Amèlie, aleshores municipi balneari especialitzat en el tractament de tuberculosos, que Manolo Hugué, juntament amb el compositor Déodat de Séverac i el pintor Frank Burty Haviland, van decidir que Ceret els feia més el pes per viure-hi. Avilés és indiferent respecte a la tradició taurina, però afegeix que la seva millor amiga és una activista antitaurina.

Antitaurins a 500 metres. Als jardins Michel Torrent, tres escolars de 17 anys mengen patates xips i beuen taronjada. Tots tres volen que s’acabi la tradició taurina. Alexis Cortés porta la veu cantant del grup; és membre d’un grup antitaurí de Ceret, s’ha manifestat i ha signat peticions contra les corrides. A diferència dels seus pares, cap dels tres parla català. Cortés calcula que un 30% dels vilatans s’oposen a les corrides.

L’ajuntament aplica des de fa dos anys una ordenança que obliga els antitaurins a mantenir-se a 500 metres de la plaça de toros durant la feria, al juliol. El 14 d’octubre, L’indépendant, el diari de referència a la regió, citava el vicepresident d’ADAC, Bernard Marin, que es felicitava per les normes de seguretat: “A la feria d’enguany no s’ha produït cap problema greu, l’experiència de l’any passat ens ha fet millorar. Una important reunió prèvia a la feria amb la presència dels serveis de l’ordre va permetre garantir la seguretat en els punts neuràlgics i limitar els qui protestaven en un espai protegit”.

Per mantenir la plaça,

Al despatx del primer tinent d’alcalde de Ceret sona ben alta la música de Radio TeleTaxi i la veu de Justo Molinero anunciant vés a saber quin producte per a les feines de la llar. Jean-Pierre Piquemal és president de la Comissió de la Festa Taurina i presenta amb orgull aquest càrrec perquè això el converteix en representant de la Unió de Viles Taurines de França (UVTF). “A França hi ha 52 places, comptant-hi les que són estructures desmuntables. Per llei, a cap lloc més del país s’hi poden celebrar corrides. Són viles taurines perquè poden demostrar una tradició continuada en la història. Ceret és l’única plaça catalana, i s’hi parla català”, resumeix Piquemal.

L’espai de treball de Piquemal és una mena d’arxiu de souvenirs del toreig: cartells i records de fires taurines d’arreu: del País Basc, d’Andalusia, de Madrid i també de Catalunya. Hi ha calendaris i emblemes de ramaderies importants. Hi ha molts toros, però també hi ha la icona del burro català. Piquemal parla amb nosaltres en català, com també ho fa l’alcalde, Alain Torrent, un altre aficionat als toros. Entre ells parlen francès, un francès que combina paraules catalanes però també angleses. Piquemal regira uns arxius i n’extreu una revista dels anys seixanta dedicada als toros de Ceret. L’ha buscada després que li expliqués que a la principal llibreria del poble no he trobat cap document sobre la tauromàquia a Ceret. En aquest monogràfic que Piquemal em mostra, hi ha publicat un poema de Père de l’Alsina, un popular escriptor local de principis del segle XX: “Un cop la panxa guarnida / Ens anem a la corrida; / Això si qu’és un regal; / Heu pas vist may rès de tal. / Uns toreros de primera, / Amb cueta per darrera, / D’or y de seda coberts. / Al bou fan ix’els ulls verts. / Mentr’un li cerca cosquilles, / Altre planta banderilles; / Aquest... xac! Li clava un floc, / Qu’aquell... zac! Surt d’un sol cop. / Y quan la bèstia n’és folla, / Lo més valent de la colla, / L’espasa, dintr’el garrot, / Li’nfonsa... Si pot! / Ah! N’és pas mass net, / Lo matà del bou a Céret!”

D’aficionat a independentista. Miquel Arnaudiès és veí de Ceret i president del Centre Cultural Català del Vallespir. De jove assistia a les curses de braus, “eren part de les festes del poble”, diu com a excusa. Ara ja no hi va més: “Jo estic implicat en el moviment independentista, i la identitat catalana i els toros no van lligats. Cap entitat taurina forma part del col·lectiu catalanista”, assegura Aranudiès. Josep Roqueta somriu quan li faig cinc cèntims de les paraules d’Arnaudiès: “És veritat, no som independentistes, però és que a l’ADAC no parlem mai de política. Tenim gent d’esquerres i de dretes, i no volem conflictes. Ens uneixen els toros; i una cosa més: en pocs llocs del Vallespir trobaràs tanta gent parlant català com a l’ADAC”.

Roqueta destaca que mai han tingut cap mena de suport per part de la Generalitat en les seves visites a Catalunya per presentar la fira. Tot i això, Roqueta treu un nom que sempre els ha tractat molt bé: el conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila. Un portaveu d’aquest departament confirma que Vila visita de tant en tant les festes taurines de Ceret: “El conseller, sobretot com a alcalde de Figueres, hi ha anat amb gent que no coneix la tradició de Ceret. Els mostra que els toros formen part de les tradicions catalanes. Els toreros surten amb la barretina, sona La Santa Espina, el públic parla català”. Vila va votar el 2010 en contra de la prohibició de les curses de braus a Catalunya.

La plaça de toros de Ceret també és un referent del món sardanístic. Cada any s’hi celebra el Festival Internacional de la Sardana. Per això hi ha una altra escultura, a part de la de Camil Fàbregas, instal·lada a l’entrada de la plaça: és el dibuix de Picasso La sardana de la pau, gravat en pedra. El 1953 Picasso va tornar a Ceret després de 39 anys d’absència. Abans va passar per Perpinyà, on va assistir a una recepció del Partit Comunista. Durant aquella estada va crear una composició amb el seu colom de la pau coronant una sardana.

Turisme rus. Piquemal dedica una hora a buscar les claus de la plaça. Després d’un munt de trucades, les troba guardades en el cotxe d’un dels accionistes, que és a la muntanya collint bolets. El seu fill li ha d’obrir el cotxe. Dins la plaça, en una mena de sala-menjador plena de pols i taulells de fusta esberlats, trobem uns prospectes en rus. “Són per als grups de turistes de l’Omar. Cada dimecres ens porta 150 russos a la plaça”. L’Omar és Omar Guerra, un torero de Barcelona, actualment banderiller de la quadrilla de Serafín Marín. Guerra és fill d’un matador famós, Aurelio Saa, el Colombiano. Després de la prohibició a Catalunya, Guerra va convertir Ceret en el seu centre d’operacions. Un hivern hi va organitzar uns cursos de toreig, sense ànim de lucre, “per promoure l’afició”. Com que d’alguna cosa ha de viure, a través de la seva empresa Toros, Flamenco y Olé, Guerra organitza espectacles taurins a Ceret per a turistes russos de la Costa Brava. Un torero surt a l’arena amb una vaqueta, el genet català Joan Pont llueix els seus cavalls i també hi ha ball de flamenc. Guerra descriu la plaça com “acollidora”. L’aforament és de 4.000 persones; és petita i el públic és proper a l’espectacle. És la millor en una regió on les alternatives són places de tarimes desmuntables, com la de Millars, al Rosselló. A Cotlliure també hi havia una plaça d’aquesta mena, però l’ajuntament la va retirar recentment per donar pas a un pàrquing. “Això va ajudar que l’alcalde perdés les eleccions d’aquest any, n’estic segur”, afegeix Piquemal.

Escurats de diners. Roqueta fa números i conclou que, per a la feria del 2015, hauran de suprimir una corrida. El 2014 van organitzar-ne una més, i les despeses s’han disparat: el pressupost de la feria ha estat de 710.000 euros. Les quadrilles guanyen 22.000 euros. El més car són els animals, perquè a Ceret hi ha tradició de portar abans els millors toros que els millors toreros. L’ADAC rebutja les subvencions públiques perquè no volen deure res a ningú, assegura Roqueta. A la feria d’enguany van tenir poc més de 9.000 espectadors, dels quals 1.700 eren abonaments. ¿La prohibició de les corrides a Catalunya ha beneficiat que Ceret tingui més espectadors? “Sempre hem tingut públic d’Espanya. Potser la prohibició ha fet que tinguem més abonats catalans que compensen la caiguda d’abonats francesos. En tenim uns 150, d’abonats catalans”.

Le Pied dans le Plat és el restaurant de Michel Maymo. És aficionat des de ben petit. Inevitable, afegeix, tenint en compte que ve de la Camarga, una altra regió taurina, coneguda per la criança de toros. Les sales del restaurant estan decorades amb objectes com ara banderilles i ceràmiques taurines. Maymo creu que la majoria de la població de Ceret és partidària de mantenir les corrides. La cambrera i el maître, més joves que Maymo, admeten que no tenen cap interès pels toros, però creuen que enforteix la identitat cultural del poble i és una atracció per al turisme. “Tot suma”, conclou Maymo, en francès, mentre em serveixen una cervesa marca Cap d’Ona, “produïda a Argelers, Catalunya”, al damunt d’una tovalla de paper il·lustrada amb un toro de Picasso.