En temps de confusió

El que està passant aquestes últimes setmanes en la política catalana no pot sorprendre aquells que hagin estat atents a l'evolució que ha fet els últims anys. Una de les claus per entendre aquesta situació és que qui porta la batuta, directa o indirectament, és ERC, un partit que no ha enganyat mai a ningú, tret d'aquells que ingènuament s'han deixat entabanar: primer el PSC, després CiU, sempre –almenys fins ara– ICV.

En efecte, el partit que avui dirigeix Junqueras és independentista i republicà, és a dir, un partit antisistema, no en el sentit econòmic i social –com els d'extrema esquerra– sinó constitucional: no ha considerat mai la Constitució com a pròpia, sempre com la d'un Estat aliè del qual vol separar-se per formar un altre Estat i aprovar una altra Constitució. Qui s'acosta a ERC ja sap a què s'exposa: en qualsevol moment pot ser víctima de la seva deslleialtat, que no és sinó un reflex de la fidelitat, per sobre de tot, a les seves idees i principis. El lema Tot per la pàtria! no és només patrimoni de la Guàrdia Civil d'abans.

Doncs bé, fa uns quinze anys, l'ERC dirigida per Carod-Rovira i Puigcercós va tenir una idea, una brillant idea: havia arribat l'hora de la independència de Catalunya, s'havia de traçar un estratègia per aconseguir al més aviat possible aquest objectiu. Aquesta idea partia d'una base: el nacionalisme de tipus identitari propi de la Convergència de Jordi Pujol havia tocat sostre, no aconseguia atreure més adeptes. Cada dia tenia menys seguidors la idea que Catalunya era una nació perquè tenia una llengua pròpia, un passat comú, unes tradicions i uns costums que provenien de molt lluny i la diferenciaven de la resta d'Espanya, i que per totes aquestes raons era creditora d'un Estat. Calia trobar nous camins, convèncer de la necessitat de la independència altres capes de la població no sensibles a aquesta catalanitat sentimental.

El lema Tot per la Patria! no és sol patrimoni de la Guardia Civil d'antany

ERC va posar fil a l'agulla. Mitjançant els comptes resultants d'una balances fiscals que, ara ja ho sabem, no es corresponien amb la realitat, es van persuadir molts catalans que Espanya els espoliava econòmicament, en paraules més fortes, que Espanya els robava. En pocs anys, el nombre d'independentistes, que des del 1980 fins llavors es mantenia de manera fixa al voltant del 15%, es va duplicar. Del nacionalisme identitari estàvem passant al nacionalisme econòmic.

CiU es va afegir al carro per no ser atropellada per aquest tsunami i, com a resposta a l'espoli fiscal que denunciava ERC i els seus altaveus mediàtics, va proposar en el seu programa electoral el concert econòmic per a Catalunya, el mateix sistema de finançament del País Basc i Navarra. Immediatament, ERC va tornar a doblar l'aposta: ara tocava demanar directament la independència, som subjectes de sobirania perquè som una nació.

Això va ser el que va passar –tot ho feia preveure aquell estiu– en la multitudinària manifestació de l'Onze de Setembre del 2012: CiU volia molt de suport per a la negociació del concert amb Rajoy, i es va trobar una gran marea humana dirigida per Òmnium Cultural, ERC i un important sector de la direcció de Convergència, que exigien la independència. Alguns convergents moderats estaven perplexos davant el que estaven contemplant.

A sobre, perquè el nombre d'independentistes donés la sensació d'anar en augment, al dret d'autodeterminació el van anomenar dret a decidir, un terme deliberadament confús. Qui no vol decidir en una democràcia? Ara els partits ja no s'enganyaven entre ells, ara eren aquests partits els qui estaven enganyant els ciutadans. Alguns d'aquests ciutadans, pobres innocents, s'han manifestat diverses vegades a favor del dret a decidir sense adonar-se que, sent contraris a la independència, l'estaven demanant.

Així doncs, els partidaris actuals de la independència són els tradicionals nacionalistes identitaris més els nous nacionalistes econòmics, moltes vegades aquests segons ja identificats amb els primers. En el recompte de les manifestacions s'han d'afegir, a més a més, els càndids no independentistes partidaris del dret a decidir. I en els últims mesos, s'han d'afegir també alguns membres dels moviments antisistema, els de debò, els que pretenen un canvi de les estructures socials i econòmiques. “Quin és l'enemic principal?”, es pregunten. La resposta és òbvia: el sistema. “Doncs cal apuntar-se a l'independentisme que, almenys, canviarà el sistema polític”. Com més mar, més peix.

A això hem arribat: els identitaris de sempre, els econòmics a l'estil de la Lliga Nord, els enganyats pel dret a decidir i els antisistema socioeconòmic que senten empatia per altres antisistema molt diferents i intenten treure'n profit. Un poti-poti certament caòtic encara que, de moment, eficaç. Fins fa molt poc tot ha sumat i fins i tot multiplicat; ara tot això comença a dividir; potser aviat tot començarà a restar. Encara que, en temps de confusió, mai se sap el que pot arribar a passar. 

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.