El Lissitzky, l’artista total

Pintor, dibuixant, dissenyador, fotògraf, tipògraf, il·lustrador, arquitecte, publicista i moltes altres coses més. El Lissitzky (Lazar Màrkovitx Lissitski, 1890-1941) va dominar, com pocs artistes, gairebé totes les branques de la creativitat, transgredint-les totes de manera sistemàtica. Peça clau de les avantguardes europees, va ser un gran activista de la propaganda de l'estalinisme dels anys trenta fins a la seva mort, un règim marcat pel gran desenvolupisme i la industrialització del país a força de plans quinquennals, però també per les purgues i deportacions a camps de concentració. L'exposició El Lissitzky. L'experiència de la totalitat, que reuneix a partir d'aquest dimarts 138 obres d'art, objectes i publicacions (de 13 institucions europees i dues americanes), reivindica a la Pedrera de Barcelona aquest multiartista en una època, la primera meitat del segle XX, de canvis profunds. L'exposició, que ja s'ha vist al Museu d'Art Modern de Trento i al Museu Picasso de Màlaga, arriba a Barcelona amb una desena de peces noves que permeten entendre més bé aquest creador, com el cartell Produïu més tancs!, del 1941, en què s'instava el poble a construir més armes per lluitar contra l'Alemanya nazi; la seva última creació i l'última peça que pot veure's a l'exposició.

La mostra tanca el cercle iniciat el 1999 amb cinc autors clau de l'avantguarda russa com Marc Chagall, Kazimir Malèvitx, Vassili Kandinski i Aleksandr Ródtxenko, que ja s'han pogut veure a la Pedrera en anys anteriors. Amb un d'ells, Malèvitx, considerava que l'art i el treball eren inseparables, ja que aquest no era una mera expressió personal i una producció d'objectes, sinó una activitat social i col·lectiva. El Lissitzky creia que la industrialització que estava vivint el seu país portava a la creació d'un home nou que trencava amb el seu passat. “No hi ha constància de la seva vinculació directa amb Stalin ni que fos un protegit del règim. De fet, quan ell va morir la seva dona i el seu fill van ser deportats a Sibèria”, explica Oliva María Rubio, comissària de l'exposició que repassa 25 anys de la trajectòria d'aquest artista pertanyent a una família jueva adinerada. “No sabem el que pensava sobre el règim”, sosté Rubio, que el defineix com “un supervivent en un món duríssim” i que remarca que el quedarà d'ell “més enllà de la seva implicació en la propaganda del règim són les seves contribucions al món de l'art”.

L'exposició comença el 1917, quan Chagall va convidar El Lissitzky a impartir classes d'arquitectura i gravat a l'Institut d'Art Popular de Vítebsk. Allí s'incorpora a les activitats de suport a l'exèrcit revolucionari amb accions com la de col·locar cartells que creava amb els seus alumnes en tramvies i edificis per cridar l'atenció dels treballadors. També amb les primeres il·lustracions de contes populars jiddisch –en les quals integra text i imatge– després d'involucrar-se en el moviment a favor del ressorgiment de la cultura jueva.

Cap projecte arquitectònic de Lissitzky va arribar a materialitzar-se

A Vítebsk també va inventar el seu propi art abstracte, que a finals dels anys vint va començar a anomenar Proun (projectes d'afirmació de la novetat) i del qual s'exposen diverses obres en mans de col·leccionistes. “Es conserven poques d'aquestes obres, molt difícils de cedir", explica Rubio. Un pas més enllà d'aquestes realitzacions tridimensionals de l'art són els seus Espais Proun (Prounenraum), on la paret de la sala deixa de ser suport de les obres per formar part del discurs. Ho veiem a la reconstrucció de l'obra que va crear el 1923 per a la Gran Exposició d'Art de Berlín, on les obres semblen surar en l'aire en un univers geomètric. També a les fotografies del Gabinet dels Abstractes, destruït el 1937 pels nazis perquè els consideraven paradigma de l'anomenat “art degenerat”.

A partir de 1921, any en el qual es va llicenciar en Enginyeria Arquitectònica a Alemanya, comença a viatjar per mig Europa, difonent les seves idees i entrant en contacte amb artistes com Mies van der Rohe, Le Corbusier o Theo van Doesburg. Però segons el parer de Rubio, Lissitzky va ser un “arquitecte frustrat”, ja que cap dels seus projectes –com l'Estadi Roig als turons Lenin de Moscou, del 1925, o el club per a obrers de la comuna de Kostino, de 1927– es va posar en pràctica per l'alt cost que suposaven per a un país com l'URSS. Un dels seus projectes més famosos és el gratacel horitzontal Wolkenbügel, que va planificar el 1925 per a un dels barris de Moscou, del qual es conserven tot tipus de plànols, detalls i descripcions, i fins i tot fotomuntatges. Entre els projectes que sí que es van materialitzar es poden veure els seus pavellons per a exposicions i fires com la de premsa de Colònia, del 1928, la de pelleteria de Leipzig i la higiene de Dresden el 1930.

Va crear tipografies com la de la marca Pelikan (treballs amb els quals es va pagar l'estada en sanatoris per tractar-se la tuberculosi que patia des del 1923), va treballar durant anys elaborant cartells i publicacions de propaganda del règim de molta audàcia en la seva composició i format. Durant anys va dirigir juntament amb la seva dona Sophie Küppers els continguts de la revista URSS en construcció –fundada per Maksim Gorki–, que es va traduir a sis idiomes, fins i tot a l'espanyol, i que era l'òrgan de més difusió del règim a l'exterior. En l'exposició es poden veure alguns d'aquests exemplars plens de fotomuntatges i collages que l'apropen al cinema, gairebé tots molt agosarats, com el de la impactant portada del número 2-3 del 1940, en què dos homes es fan un petó apassionadament. “El rerefons és un altre”, explica la comissària: representa el Tractat de no-agressió entre l'Alemanya nazi i l'URSS del 1939, en què els dos països es repartien, en secret, l'Europa Central i de l'Est. No hi ha millor imatge de l'acord que aquest petó.