Podem s’organitza

Alguns dels diagnòstics de Podem contra els problemes inherents al sistema polític i l'acomodació a la corrupció i a l'abús es poden compartir per molts sectors, i per descomptat tradueixen la irritació ciutadana amb l'statu quo. Però si s'ha de jutjar pels missatges de les seves figures públiques, actualitzats aquest cap de setmana, sembla molt fosca la manera com aquest partit es proposa convertir-se en “majoria” i aconseguir “la centralitat del tauler polític”. És clar que tracta de sortir de l'eix tradicional dreta-esquerra, però no deixa de donar motius per pensar que es tracta de populisme, entès com l'estratègia política que enfronta el poble amb les institucions, encara que siguin democràtiques.

Davant la contundència amb què el seu principal portaveu, Pablo Iglesias, reclama l'objectiu de la victòria electoral “per derrocar” el Govern del PP i derrotar el PSOE, els procediments per aconseguir-ho estan envoltats de confusió. Frases com “el cel no es pren per consens, sinó per assalt” es poden interpretar de moltes maneres, des d'una simple ocurrència del repertori marxista fins a la insinuació d'estar disposat a fer operacions que no tenen res a veure amb el respecte als principis democràtics i al joc net en les urnes. No és responsable llançar un atac generalitzat al sistema institucional d'aquest país sense explicar quin és el seu model alternatiu, quina és la seva visió concreta de la crisi i quina és la manera realista de sortir-ne.

Una opció que aspira a tant ha de transmetre una mica més que un magma de vaguetats. Ha d'aclarir el seu programa i explicar-se molt millor. Es pot estar d'acord en els seus atacs als qui arriben a la política per aprofitar-la en benefici personal, però Podem encara no ha deixat clar que el seu propòsit no sigui exactament el mateix. D'altra banda, ningú es pot atribuir el paper de vigilant de l'ètica general com si estigués dotat d'un poder superior. Tot sona al mateix: personalisme, populisme, manipulació.

En l'assemblea que se celebra ara i en les votacions posteriors es decideix el model organitzatiu, amb dues concepcions en disputa. L'encapçalada per Pablo Iglesias és partidària d'una organització més clàssica, amb un sol secretari general —previsiblement, ell mateix— davant de la defensada pel també eurodiputat Pablo Echenique, partidari d'una direcció col·legiada de tres secretaris generals (anomenats “portaveus”). És evident que Iglesias i els seus no ho accepten i que són partidaris de l'exercici de la disciplina, per més apel·lacions al vot ciutadà que facin, fet que els apropa al model d'un partit clàssic, per més que ho pretenguin rebutjar.

La nova opció es mou, de moment, en termes massa simplistes i accentua la seva cautela en allò que és concret. Les seves figures han deixat clar que volen el poder; ja veurem per a què.