“L’èxit justifica avui qualsevol degradació moral”
Jorge Zepeda Patterson, guanyador del 63è Premi Planeta, assegura que la informació compromesa queda en la perifèria del periodisme
“En el per què un es corromp també hi intervenen ressorts emocionals, psicològics, valors ètics que cauen… Són qüestions gairebé de divan, motivacions opaques, i a això el periodisme no hi arriba, es necessiten eines de ficció per trobar-ne les claus”, defensa Jorge Zepeda Patterson (Mazatlán, 1952), abans d'agafar el flascó del col·liri i els dos mòbils que alternativament, sense parar, sonen per entrevistar-lo des de Mèxic. Han passat poques hores des que va obtenir el 63è Premi Planeta (601.000 euros) per la seva segona novel·la (“un salt quàntic”), Milena o el fémur más bello del mundo, que el 4 de novembre i per primera vegada en aquest guardó apareixerà a l'uníson a Espanya i Mèxic: 210.000 exemplars.
Per això la història d'una bella jove croata (“la bellesa és la seva tragèdia”) atrapada en una xarxa de prostitució de “gamma platinum” és un escenari perfecte per al periodista i col·laborador d'aquest diari per posar al descobert les vísceres putrefactes del poder. “Sempre hi ha certeses que com a periodista no pots documentar”, defensa. I tot això en un context d'autocensura avui, molt visible. “A Espanya i Mèxic és elevada, hi ha molta conveniència i càlcul per por de repressions polítiques o econòmiques”. El resultat és l'“evident reculada” del periodisme de denúncia, fruit de la “institucionalització inevitable dels grans mitjans per aquest fals sentit de responsabilitat institucional que els envaeix”. La informació compromesa queda en “publicacions alternatives, en la perifèria del periodisme”.
“Roa Bastos, Gabo i Asturias ja van mirar entre els bastidors del poder”
Zepeda posa sobre la taula, amb la seva notable capacitat per a la metàfora, els noms de Roa Bastos, García Márquez y Asturias per demostrar que “hi ha una tradició literària de mirar al poder des de la novel·la, d'entendre'l entre bastidors i més enllà de les figures de bronze”, a la qual afegeix les obres més properes al terreny real i quotidià, a Mèxic, de Martín Luis Guzmán, Luis Spota o Héctor Aguilar Camín.
De la lectura de Roberto Saviano o de la seva primera novel·la, Los corruptores, pot desprendre's que mai no havien coincidit tant els interessos de les màfies amb els de les elits de poder: “els grans empresaris són també els grans evasors, de manera que requereixen d'operadors financers per disminuir la pressió fiscal, i aquí hi ha tant polítics com narcotraficants o futbolistes”. Pot ser que actuïn amb més desvergonyiment? “Sens dubte: és l'extensió de l'èxit com a únic criteri de valor social; l'èxit justifica avui qualsevol degradació moral”.
“De les agressions a periodistes, la meitat són de tipus polític, no de narcotraficants”
A Milena o el fémur más bello del mundo hi ha connexions mafioses entre Espanya i Mèxic que Zepeda ratifica en la vida real. “Està documentat l'ús d'Espanya per part dels càrtels per entrar a Europa, de la mateixa manera que la colonització de la Riviera Maya pel sector hoteler espanyol ha servit per blanquejar diners i comprar voluntats”.
En realitat, la novel·la és una continuació de Los corruptores, on qui investiga són quatre excompanys de classe ara en professions notables. Investiga la societat civil i no un detectiu. “Seria poc versemblant a Mèxic creure en un policia honest; el típic detectiu de novel·la negra occidental no serveix”. És difícil viure així, oi? “La desesperança impera a Mèxic, la corrupció és una manera cultural d'estar, hi ha cert fatalisme, però el país es reinventa”. I això que les bandes ja controlen fins i tot el poder local. “Aquí hi ha corrupció, però també gent que resisteix, grans esperances; als elevats cims del poder això ja és impossible: se sap que la selecció natural implica que qui ha arribat alt és perquè ha cedit”.
Des del 2003 han estat assassinats a Mèxic més de 80 periodistes i 17 han desaparegut. Zepeda coneix les xifres: “El drama és que va començar amb les amenaces dels narcotraficants, però ara sota aquesta coartada actuen també els cacics polítics; avui la meitat de les agressions a periodistes són de tipus polític”.
I salta, cansat potser de tanta zona fosca (“escriure ha estat un refugi”) a parlar de literatura nord-americana, la seva preferida: Roth, Auster i un Carver que “en tres traços no explica, descriu”. Com ell.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.