I qui no ho ha pensat?

Es pot buscar la identificació emocional de l'espectador amb el que està veient i escoltant a la pantalla de moltes maneres. A través de fórmules previsibles, amb estudis de mercat sobre l'oferta i la demanda, amb guions al servei exclusiu de l'aura dels estels. L'èxit mai està garantit, hi ha pel·lícules en les quals tots els elements estan perfectament greixats per aconseguir l'acceptació d'infinits receptors i que sorprenentment s'estavellen a la taquilla.

Aquesta metodologia necessita en la majoria dels casos recursos molt fàcils, tòpics infal·libles, una computadora amb ínfim marge d'equivocació. I després hi ha els artistes, els autèntics narradors d'històries, els que imprimeixen el seu segell a tot el que fan en pressupostos grans o petits. El seu llenguatge pot ser clàssic o barroc, espectacular o intimista, aparentment senzill o revolucionari amb causa, però sempre esgarrapa les fibres íntimes del receptor amb paladar, transmet, deixa pòsit. I, evidentment, cap gran director decideix fer cinema d'esquena al públic. O actuen com a farsants en proclamar el seu desinterès cap a l'acceptació o el rebuig de la gent. Quan aquest art és poderós, complex i veraç connectarà amb la sensibilitat de moltes persones o el seu ressò serà minoritari i prestigiós, però deixarà empremta en els sentiments de tots ells.

Hi ha humor en aquests successos bàrbars, però és una gràcia molt negra

Cal ser un marcià per no identificar-se amb algun dels personatges en situacions extremes que poblen la més que interessant pel·lícula argentina Relatos salvajes. I ho fas amb rubor, sabent que no actuaràs com ells, però no per falta de ganes. Neixen de la imaginació perversa del guionista i director Damián Szifrón. Es permeten la llibertat i les solucions que ofereixen les ficcions i que l'ordre social no permet o castiga a la vida real. Però tot el que plantegen aquestes tremebundes i cruels històries demostra un coneixement lúcid i despietat de la naturalesa humana. És molt llaminer pensar que pots agrupar en un espai sense sortida totes les persones que van perpetrar la teva desgràcia per exercir la venjança. Que una vulgar discussió de tràfic, en aquests vehicles que faciliten l'explosió del pitjor de la gent, se saldi amb ira homicida. Que una nit de pluja i després de tant de temps aparegui al lloc de treball el vilà que va destruir la teva família. Que un ciutadà que comença a sentir vertigen davant la impotència de reclamar justícia a la gèlida i implacable burocràcia, a aquesta llei que menysprea les queixes dels innocents, decideixi utilitzar la seva habilitat com a dinamiter per donar un esglai collonut al poder institucionalitzat. Que la cobdícia de picaplets, representants de la llei i pàries s'encebin amb un milionari que intenta salvar de la presó el seu fill comprant un fals culpable. Que en la teva felicíssima festa de noces descobreixis que el teu modèlic marit ha convidat la seva amant a la celebració.

Hi ha humor en aquests successos bàrbars, i sempre és alliberador riure, però és una gràcia molt negra. I és transparent la intel·ligència, la gosadia i la crueltat d'un director tan original com pertorbador.