Nostàlgia de Can Ricart
Amb aquest espai va haver-hi una demagògia de la frivolitat i ara hi ha una impotència de la imaginació
Detecto a les parets uns quants papers de compravenda de pisos —“agències abstingueu-vos-en”— com qui descobreix els primers brots d’una varicel·la. Potser és veritat que algú està sortint de la crisi. Em pregunto quant trigarà l’Ajuntament a frenar l’epidèmia, perquè quan no hi havia a Barcelona façana que no lluís quinze o vint anuncis, l’alcalde (era Joan Clos) em va dir: tinc un equip de tècnics treballant per veure com podem actuar-hi, i qui al capdavall va actuar va ser el col·lapse de la bombolla. Els papers a les façanes revelen una impaciència en el negoci que em molesta més que no pas l’estètica. El cartell de l’agència al balcó és una aposta pausada: passa el vianant, en pren nota, les coses es fan com ha de ser. El paper amb la lletra grotesca —és com si busquessin cal·ligrafies tosques per semblar més reals— és una obligació, es multiplica, insisteix, et busca, fa trampa.
Estic pensant en tot plegat, en aquesta obligació, al recinte de Can Ricart. Quins temps. Una fàbrica imponent, de quan el tèxtil era el rei industrial del país, avui envoltada de tanques, en plena decadència, amb un futur incert malgrat que de tant en tant s'anuncien acords per un ús pròxim. Les naus estan buides, excepte una, i buides vol dir que només queda dreta l’obra; tapiats, els accessos, absent, la teulada. El silenci és l’amo del lloc. El silenci i el temps: la xemeneia, que tots els projectes volen salvar, està incompleta a la part superior, se li ha desprès un tros de la coroneta. Fa l’efecte que aquest espai no podrà sobreviure, per més que es belluguin els veïns que mantenen un web, que adverteix que s’hi fa “poesia social” i que els continguts estan plens de metàfores. Dit clarament: es percep que tot això val més pel solar que per les parets.
Can Ricart ha estat un conflicte des que l’Ajuntament va començar a mirar-se’l de prop. L’antiga fàbrica s’havia subdividit en obradors, de manera que la decadència —els corcs—ja operaven. En una de les naus se li va donar un ús cultural alternatiu: Hangar. Avui encara hi pul·lulen joves amb aspecte cultural barceloní, precisament, vull dir que vesteixen de negre. És un centre polivalent, tecnològic i audiovisual, de creació, de nova empresa i fins i tot de residència per a visites de fora. Madrid ha fet una cosa semblant al Matadero, prop de la popular plaça de Legazpi, però és a l’engrós: escenaris, espais, esdeveniments, qualsevol cosa, tret de l’empresa i la residència. Aquí tot va justet. Recordo un acte electoral a l’Hangar, la presentació del programa municipal de cultura, i gairebé ningú dels presents no sabia que existia, ni tan sols que estàvem a Can Ricart, el símbol de la resistència del Poblenou a la modernitat mal entesa. Hi ha un petit jardí descurat, una mena de bar i sobretot el silenci. Un paper —un paper!— anuncia beques d’intercanvi amb Baden-Württemberg, un dels quatre motors d’Europa segons l’aposta dels anys vuitanta. El món és un mocador.
Quins plans hi ha per a Can Ricart? La previsió de fer-hi un casal de joves, que els joves volien en un altre lloc, i una possible utilització per la Universitat de Barcelona, que no sabem com compaginarà el seu impuls d’expansió amb els comptes restrictius. Però Can Ricart ha vist passar projectes més eteris, com el de la Casa de les Llengües, que era una parida, no pas pel tema, sinó per la grandiloqüència de la instal·lació futura —firmada per la infaltable Tagliabue— contraposada amb la sequera del contingut, un parell de folis sense més objectius que el bla-bla-bla progre que fa bonic però que és impossible de portar a la pràctica. El que és interessant és aquesta col·lisió entre els veïns que volen equipaments i memòria, així en genèric, i que compren els temes sense veure-hi més enllà, i la impossibilitat de dotar tot això de pressupost, de solidesa. A vegades hi falten tant els diners com les idees, a vegades només els diners, com en el cas de l’Hangar. Hi ha hagut una demagògia de la frivolitat i ara hi ha una impotència de la imaginació.
Però la ciutat es mou. Els voltants de Can Ricart són pur 22@, però el carrer duu al confí de Barcelona tot seguint una línia de casetes populars: la primera vegada que les vaig veure vaig dir que Pere IV era el Far West. Ningú que no hagi estat en aquest punt geogràfic no es pot imaginar que aquesta destrucció clavada en el temps existeixi a l'smart city del XXI: tant de buit, tant de futur. Aneu-hi i mireu-ho, camineu fins al final, on el Besòs s’olora i no es veu. Algun dia aquesta avinguda desballestada serà la rambla de Provençals, serà potser un nucli de cultura i de joventut, la ciutat que creix, perquè la ciutat sempre creix. S’hi estan construint pisos, que al final canviaran de mans oferits amb papers lletjos en una façana encara brillant. Què serà aleshores Can Ricart? Un preludi. Una silueta. Una xemeneia escrostonada.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
