Un 16% dels delictes de menors són de violència contra els seus pares

La violència masclista i el maltractament infantil van trigar molt a entrar en les agendes mediàtica i política espanyoles. I encara va costar més canviar comportaments que la cultura considerava correctes. Ara, aquest vel ha caigut, tot i que encara hi ha dones que moren a mans de les seves parelles, o nens que reben càstigs físics excessius. No obstant això, una altra violència dins de la llar continua a l'armari: fills que agredeixen físicament o psicològicament els pares o els avis, l'anomenada violència filioparental. Les dades oficials indiquen que l'any passat es van obrir 4.659 expedients per aquests delictes, el 15,8% del total dels casos en què estan involucrats menors.

Francisco Romero, de l'equip tècnic de la Fiscalia de Menors de Barcelona, explica que només des del 2011 es diferencien les xifres de violència filioparental dins dels delictes comesos per menors. Abans es comptaven juntament amb els de violència masclista. La memòria de la Fiscalia General de l'Estat demostra que es tracta d'una problemàtica que s'ha mantingut molt estable, tenint en compte que no hi ha cap sèrie històrica més llarga. El 2011 es van registrar 5.377 expedients (18,15% del total); el 2012, 4.936 (16,6%), i l'any passat es van reduir lleugerament fins als 4.659 processos. Romero assegura que un 7% de les famílies espanyoles poden patir aquest problema.

“Denunciar un fill no és fàcil. Aquesta mena de violència l'anomeno la patologia de l'amor. Els pares sempre pensen en les implicacions jurídiques que té tirar endavant un procés”, assegura Jordi Royo, director clínic d'Amalgama 7, una entitat catalana que es dedica a l'atenció terapèutica de joves i les seves famílies. “Als pares senten que s'han de justificar, que els jutgen perquè recullen el que han sembrat. Fins i tot han d'explicar que estimen els seus fills”, assegura José Luís Sancho, director tècnic del Programa Recurra-Ginso de Madrid, que treballa amb menors en conflicte social.

Com en el cas de la violència masclista, totes dues parts tendeixen a relativitzar les agressions. “Ens trobem amb famílies que diuen que no passa res. I comencem amb un qüestionari: et fa por dir-li coses al teu fill?, t'humilia?, trenca objectes?”, explica Royo. La violència física no és el primer pas, expliquen els experts. “Poden passar molts anys patint, normalment en solitud, abans que arribin a aquests extrems”, explica Sancho. La Fiscalia General assegura que no és infreqüent que els progenitors es dirigeixin a la justícia derivats pels Serveis Socials i que, en alguns casos, “els problemes de convivència afecten menors de menys de 14 anys”, segons la memòria anual de la institució.

En un 70% dels casos els agressors són nois. No obstant això, elles solen començar abans, d'una manera més psicològica. Aquí per exemple s'inscriuen comportaments anorèctics o de consum de drogues. “S'agredeixen elles mateixes, d'aquesta manera malmeten el que els seus pares estimen. L'absentisme escolar és una forma d'agressió”, assegura Sancho. El perfil, alerta Royo, ha anat canviant i s'estén a famílies de classe mitjana i mitjana alta. En sis de cada deu casos un dels pares té estudis universitaris. La tendència majoritària és que els joves agredeixin les mares i les àvies i hi ha més incidència en famílies monoparentals.

“L'absència de normes o les famílies sobreprotectores també són propenses a generar la síndrome de l'emperador, en què els menors tracten els seus pares com si fossin criats”, diuen els experts, que també critiquen “un cert enaltiment de la violència en els mitjans de comunicació”.

Tant la Societat Espanyola per a l'Estudi de la Violència Filioparental com la Fiscalia General de l'Estat coincideixen en “la insuficiència de polítiques i pràctiques preventives de reforç a les habilitats parentals”, segons la memòria del Ministeri Públic. “Falten protocols oficials com els que sí que hi ha per a la violència masclista. I la resposta no pot ser només jurídica”, reclama Romero.