Crida a la ruptura

Artur Mas va convocar ahir un referèndum decisiu (plantejat com un succedani innocent, una consulta d'opinió) en pro de la independència de Catalunya: no, com sembla, sobre aquesta opció, sinó a favor seu. A favor de les seves “estructures d'Estat” i d'una inconcreta “transició”: en pro de ratificar el que alguns ja han decidit. Va apel·lar al dret a votar dels ciutadans per decidir el seu futur: ningú prou sensat ho ha de negar com a principi. Els catalans han opinat tres vegades sobre aquesta qüestió: aclaparadorament a favor de la Constitució, el 1978; en suport de l'Estatut del 1979; a favor de la seva reforma el 2006.

Però aquesta vegada és diferent. Mas no convoca a especificar el vincle dels catalans amb ells mateixos i amb el conjunt dels espanyols, sinó que convida a trencar-lo. Ningú prou sensat ho ha d'aplaudir. Encara més: la decisió de legalitat ha de tenir una resposta adequada al Tribunal Constitucional. Però el Govern de Rajoy hauria de superar el repte de confrontació i acompanyar els recursos que ha anunciat amb propostes constructives, basades en el diàleg.

La idea rupturista de Mas —en la línia del trencament de la legalitat fiscal propiciada pel seu antecessor i padrí, Jordi Pujol— ve acompanyada d'un inacceptable plantejament de doble poder: d'una banda, les institucions de la Generalitat; de l'altra, el suport gens gratuït, la insurrecció dels organismes cívics subvencionats mobilitzats ahir a l'uníson, per seguir exigint la consulta després que la seva convocatòria s'enfonsi en la il·legalitat. Això és menys presentable encara si pretén desafiar la previsible decisió del Tribunal Constitucional: fins i tot encara que la tasca d'agitació i propaganda la facin les sempre submises organitzacions com Òmnium i l'ANC, la lleialtat que es deu a l'amo.

El desafiament és més insolvent, i menys heroic, ja que arriba després de l'esperpèntica compareixença parlamentària de Jordi Pujol, padrí de l'actual president de la Generalitat. I s'acompanya dels reiteratius i esgotats rituals de manifestacions presumptament espontànies de suport de la base, que alhora té el suport de l'Administració autonòmica, així com de l'impúdica abraçada d'ós del cap d'Esquerra, Oriol Junqueras.

El repte és més insolvent, i menys heroic, perquè arriba després de l'esperpèntica compareixença de Pujol

Una vegada consumat el desafiament a la legalitat per part de Mas, el següent acte versarà sobre els recursos per deixar sense efecte la decisió del president. Es planteja un problema de fons: molts catalans rebutgen l'statu quo i volen trencar amb la resta dels espanyols; però molts més, que no volen destrossar aquests vincles, reclamen un autogovern més satisfactori. Les enquestes sobre aquest tema aporten indicis suficients.

Què es pot fer davant d'aquesta situació? El pitjor, el més inútil, seria enrocar-se en les respectives posicions i procedir a una llarga guerra de desgast, que els elements més extremistes s'amenacin i, al mateix temps, contaminin la convivència de tots. El Congrés ja va rebutjar delegar la convocatòria d'un referèndum al Parlament de Catalunya, i el Govern espanyol recorrerà demà al Tribunal Constitucional per paralitzar la consulta convocada unilateralment per Mas. Després de fer aquests passos, no n'hi ha prou amb quedar-se de braços plegats a l'espera de veure què passa el 9 de novembre a Catalunya.

La reforma federal de la Constitució proposada pel líder del PSOE necessita moltes concrecions i no està plantejada només per resoldre la qüestió catalana. Però, al marge del grau d'encert en el contingut, aquesta oferta socialista desmenteix l'al·legat sobiranista que “a Espanya no hi ha ningú” amb qui es pugui parlar.

Primer cal mostrar voluntat de diàleg; després, negociar i intentar un pacte; finalment, votar-lo

Una altra cosa és que una reforma com aquesta necessita el concurs del PP, com també el necessita qualsevol altra menys ambiciosa suggerida des de sectors acadèmics; per exemple, rellegir la Constitució o reconèixer la singularitat de Catalunya en una disposició addicional de la Constitució. El PP és indispensable per fer qualsevol canvi constitucional, tenint en compte les fortes majories que es requereixen a les Corts per a aquesta finalitat.

I sense arribar a un objectiu tan complex, el Govern espanyol encara no ha donat resposta als 23 punts plantejats per Mas en la seva última entrevista amb Rajoy. D'aquí la responsabilitat en què incorreria la principal força política d'Espanya si, una vegada descartada la consulta convocada unilateralment per Mas, es negués a plantejar cap proposta o a iniciar un diàleg estructurat.

L'obstinació secessionista és traumàtica i acostuma a produir molts derrotats allà on s'ha votat. Tampoc no es tracta de sotmetre a votació qualsevol cosa, embolicant-la amb draps calents (per exemple, els arguments que no és vinculant o que només es tracta d'una exploració informal).

Per això, la democràcia representativa ha de ser capaç de trobar solucions que no divideixin pel mig els catalans, ni els enfrontin amb els altres espanyols. Primer cal mostrar voluntat de diàleg; després, negociar i intentar arribar a un pacte; finalment, votar-lo. Per descomptat que caldrà votar, com reclamen molts catalans: caldrà fer-ho en la forma que s'escaigui, i després del necessari acord, però no al compàs de l'agitació interessada. Cal posar-se a treballar per superar el bloqueig, sempre dins de l'estricta legalitat.