Botiguers pendents de liquidació

L'eclosió dels centres comercials, grans edificis construïts a la perifèria on es pot comprar, menjar i divertir-se, va revolucionar el comerç ara fa més d'una dècada. Els entusiastes repetien que ningú no voldria anar a comprar al centre de la ciutat, on és difícil aparcar, s'han de mirar aparadors sota la pluja i no es pot deixar els fills en un parc de boles. Aquests auguris no s'han complert del tot i el comerç ha seguit consolidant-se al cor urbà, sobretot les grans marques, les franquícies i una nova generació de botigues amb encant que ofereixen productes ecològics i roba alternativa. Però els establiments tradicionals, sobretot els de barri, no han acabat d'encaixar en cap d'aquests dos models dominants i pateixen una crisi perenne agreujada ara per la fi dels lloguers de renda antiga (amb preus per sota del mercat), prevista per al desembre, que forçarà més d'un tancament.

Un de cada deu locals en règim de lloguer, segons la Confederació Espanyola de Comerç, està afectat per la fi de la moratòria que estableix la llei de 1994, que establia que els espais arrendats abans de 1985 mantinguessin la renda antiga per un termini de 20 anys, un tipus de contracte a llarg termini que només els permetia apujar la renda segons l'IPC. Hi ha algunes excepcions, però en general tots aquests contractes han de renegociar-se abans de l'1 de gener.

La xifra varia molt segons la zona. Les rendes poden duplicar-se, triplicar-se, passar de 200 a 9.000 euros (com calcula la confederació) o saltar d'1.500 a 30.000 euros, que és el preu que s'arriba a demanar al carrer de Serrano de Madrid. Durant les dues dècades de moratòria, molts comerciants ja han negociat un preu que sol estar a mig camí entre el que el propietari voldria demanar i el comerciant pot pagar. Però arribar a un acord a les zones més demandades (i cares) està sent més difícil, per les grans diferències en el preu. L'alternativa, si no es pacta, és tancar o buscar un altre local. “El 31 de desembre tancarem”, avança Víctor Riera, gerent d'El Indio, una botiga de teles de Barcelona en què les vendes s'han vist afectades els últims anys, com la resta del comerç, per la llibertat d'horaris, el creixement de les grans marques i superfícies i la caiguda del consum.

Malgrat les dificultats, alguns comerciants estan disposats a resistir. Alberto Morán, responsable de la licoreria Mariano Madrueño (Madrid), ha obert un altre local. “La nova botiga ens garanteix el futur i, mentre puguem, seguirem també a l'antiga”, explica. Aquest local és una de les excepcions de la fi de la moratòria: no cal renegociar el lloguer ara, perquè la botiga està en mans de la tercera generació i no s'ha constituït com a empresa, la qual cosa li permet per llei seguir amb la renda antiga fins que mori el propietari actual, que ara té 65 anys. Però Morán sap que el moment arribarà tard o d'hora; mentrestant, la inseguretat en la qual viu el local no li permet fer inversions que permetin incrementar els ingressos —vol transformar part de l'establiment en un museu— i fer front a lloguers més alts. La joieria San Eloy, a Granada, també ha obert una segona botiga mentre intenta arribar a un acord al més aviat possible per actualitzar la renda de l'antiga.

Els negocis tradicionals estan condemnats als carrers amb més demanda. “En canvi, a les zones secundàries, s'ha negociat més, perquè hi ha més locals disponibles per la crisi”, explica David Barragán, de la consultora Aguirre Newman.

La majoria dels comerciants reconeixen que es paga poc, però demanen que es freni l'especulació. La unió de treballadors autònoms UPTA coordina una plataforma nacional d'afectats que demana una nova moratòria de 10 anys, fins al 2025, a canvi que les rendes pugin un 30% des del gener i després s'incrementin de forma progressiva. “Si no es dóna suport al petit comerç, molts hauran de tancar”, adverteix Ángel Rodríguez, membre de la plataforma creada a Granada. És difícil saber quants cauran. A Espanya hi ha oficialment 485.000 comerços, segons la confederació, però no se sap quants són de lloguer i quants de propietat.

Els propietaris defensen el dret a obtenir un rendiment més elevat. “Al centre de Barcelona hi ha casos de negocis que facturen milions i paguen un lloguer mínim”, assegura Àlex Mestre, president de l'Associació Barcelonina de Propietaris de Locals Comercials. “A més, hi ha una clara competència deslleial, perquè el comerç que és al costat ha de pagar un lloguer a preus del mercat”, destaca. La família de Mestre és propietària de la popular botiga de queviures Quílez, al carrer d'Aragó, el lloguer de la qual, per sota del mercat, s'ha de renegociar. Mestre prefereix no parlar d'aquest cas concret. “El comerç està en crisi per altres factors, com la llibertat d'horaris, no per la fi de la renda antiga”, assegura Mariano Antolín Polo, advocat de la Confederació de Cambres de la Propietat Urbana.

La crisi ja s'ha carregat negocis emblemàtics dels centres històrics, com la drogueria Orúe de Madrid, on ara hi ha un negoci de souvenirs. “La configuració de la ciutat està canviant, però a aquest pas totes seran iguals. El que està en joc és el negoci de tota la vida, el tradicional, on saben com ens agrada la cervesa o quins pantalons són els que ens queden bé”, adverteix Ángel Rodríguez. Àlex Mestre replica: “El comerç, com les ciutats, està en moviment. Fa 20 anys el passeig de Gràcia era ple de bancs i ara tot són botigues i no passa res. No estic en contra que es conservin algunes coses, però no es pot fer a costa dels propietaris i de la lliure competència”.

L'Ajuntament de Barcelona ha elaborat un pla per donar suport a les botigues viables. Té una llista amb comerços emblemàtics, per intervenir en la negociació per a la renovació del lloguer o ajudar-los a buscar un altre local. “L'objectiu és protegir el patrimoni”, explica el regidor de Comerç, Raimond Blasi, de CiU. “Però al final es tracta d'una relació privada entre propietari i llogater”, puntualitza.

El professor d'urbanisme Carlos Lahoz ho té clar: “El botiguer exerceix un paper crucial. On hi ha un comerç hi ha animació al carrer i més seguretat. En canvi, un carrer desert expulsa el ciutadà i és més insegur”. Lahoz detecta un retorn del comerç al centre de la ciutat, i com a novetat de “petites botigues especialitzades que proveeixen els consumidors de productes individualitzats que els permeten diferenciar-se”. Segons el seu parer, el comerç tradicional té el repte d'actualitzar-se: “I no són pocs els que s'estan reinventant”. Però el comerciant que està més allunyat del centre ho té més difícil.

Un exemple dels canvis és la Gran Vía de Madrid, on les grans cadenes de roba han substituït cinemes i teatres històrics. Per Agustín Hernández Aja, professor d'urbanisme de la Universitat Politècnica de Madrid, és un procés natural: “Les ciutats no són més que el camp on les estructures econòmiques es despleguen. La Gran Vía representava els somnis dels madrilenys de llavors, que es vivien a través del cinema, i els d'ara, que es viuen a través de la compra de roba; una ens pot semblar millor que l'altra, però és cultura popular”.