La vaga més llarga en 40 anys

“Panrico és i serà exemple de dignitat!”, cridaven els 200 vaguistes de Panrico dilluns passat. Es concentraven davant la planta de Santa Perpètua de Mogoda després de vuit mesos tancada per la vaga més llarga de les últimes quatre dècades. L'aturada va ser convocada contra l'impagament de les nòmines que va decidir el conseller delegat, Carlos Gila, en arribar al càrrec al setembre i després contra l'ERE del novembre, que preveia 745 acomiadaments a tot Espanya. A la fàbrica catalana se'n van produir 33 durant el 2013 i per aquest any n'hi ha 133 més de previstos, que poden reduir-se a 80 si les negociacions van bé. La vaga no ha estat exempta de divisions i conflictes entre els treballadors, ni de retrets per part de la Generalitat, mentre l'empresa s'ha mostrat inflexible.

Ginés Salmerón (CCOO): "Era millor la negociació"

President del comitè d'empresa i en línia amb la direcció de CCOO, Ginés Salmerón considera que “era millor una bona negociació que una mala sentència” i admet que molts vaguistes ho van fiar tot a les esperances que l'Audiència dictaria la nul·litat de l'ERE. Després de la sentència, es va mostrar partidari de desconvocar l'aturada. Sobre les crítiques al comitè, retreu l'actitud a “col·lectius que van radicalitzar el conflicte” i assegura que el comitè ha estat crític “internament” amb la direcció de CCOO, a la qual defensa com a “institució”.

Els analistes consultats convenen que el cas de Panrico il·lustra les conseqüències dels canvis legislatius en reduir les possibilitats de mediació en els conflictes per part de l'Administració. Josep Maria Rañé, expresident del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya, creu que “el gran problema a Panrico ha estat la falta de voluntat de negociació de les dues parts”.

Rañé lamenta que les successives reformes laborals han reduït molt el paper de mediador dels Governs autonòmics i la inspecció de treball com a autoritat laboral: “La conseqüència serà una polarització: on hi hagi força per part dels treballadors, els conflictes es radicalitzaran; i on no n'hi hagi, acataran i acabaran als jutjats”.

També el sociòleg del treball de la Universitat Complutense de Madrid, Juan José Castillo, creu que hi ha un “canvi de les regles de joc en el dret del treball”. “Van néixer per equilibrar les relacions entre dues parts desiguals i les últimes reformes laborals les han desequilibrat”. “L'actual legislació propicia la conflictivitat, és un símptoma de quin és el marc que ens espera”, diu Fernando Balsells, professor de la Universitat de Barcelona. Balcells critica que per sortir d'una crisi Panrico apliqués un ERE i hagi mantingut posicions “que caldria remuntar-se als anys setanta per veure”, com la distribució a Catalunya de productes fabricats en altres plantes. Però la vaga, adverteix, “és l'últim cartutx” i lamenta que no hi hagi hagut “un comitè que hagi centralitzat l'estratègia”. Sense una sola veu, “tens les de perdre”.

Remedios Moyano: "Em quedo amb la solidaritat"

Remedios Moyano i l'altra mitja dotzena de companyes que van començar a fer manualitats per vendre van ser molt criticades per alguns companys. Però les seves creacions, que van començar sent centres de Nadal i han acabat fent el calendari de festius —Sant Valentí, Carnestoltes, Sant Jordi...—, s'han venut en fires i han aportat diners a la caixa de resistència. De l'experiència es queda “amb la solidaritat entre companys, com els estibadors o els sindicats petits i de la ciutadania”.

Malgrat la divisió a l'assemblea —entre partidaris de no acceptar ni acomiadaments ni rebaixes salarials i els que optaven per minimitzar les sortides—, els vaguistes han arribat al final de l'aturada amb una participació massiva a les assemblees setmanals. Unes reunions a les quals no han faltat representants de petites organitzacions que, si bé han estat al costat dels vaguistes, mantenien posicions més radicals i crítiques amb CCOO, que té el 90% d'afiliació a Santa Perpètua.

Des del sindicat, el seu secretari general, Joan Carles Gallego, analitza que el conflicte de Panrico “ha estat atípic per la posició autoritària de l'empresa”. Recorda que el sindicat va apostar “per la negociació, per sindicalitzar el conflicte, però que l'assemblea va optar per judicialitzar i no es va acceptar un referèndum entre la plantilla, els que estaven en vaga i els que no ho estaven”. És cert que bona part dels vaguistes ho van fiar tot al judici de l'Audiència Nacional, amb l'esperança que declarés l'ERE nul i sense un pla B.

La sentència va avalar el gruix dels acomiadaments, però va prohibir els previstos el 2015 i el 2016. “La sentència no donava ni treia la raó a cap de les dues parts; va ser una oportunitat per reconduir el conflicte”, analitza Rañé. Però els vaguistes van votar massivament mantenir l'aturada. En les decisions de l'assemblea ha pesat, segons el parer del secretari general de CCOO, “la distorsió per part d'organitzacions que no tenen res a veure amb el conflicte i que ho han utilitzat per a d'altres interessos propis” i han prioritzat “l'èpica a la gestió del conflicte”.

El paper de la Generalitat

J. Ll. del Alcázar: "Estarien més malament sense la vaga"

Josep Lluís del Alcázar forma part, des de l'organització Lluita Internacionalista, dels grups de suport de la vaga. Lloa l'actitud d'“uns treballadors que ho han tingut tot en contra: l'empresa volia imposar el seu pla; la Generalitat, que no ha defensat els drets dels treballadors; i l'aïllament dels sindicats CCOO i UGT”. Del Alcázar creu que els treballadors “estarien en una situació molt diferent i pitjor si no haguessin fet vaga”. “S'ha reduït la xifra d'acomiadaments i ara són capaços d'organitzar-se”, celebra.

Sobre el paper de la Generalitat, Balcells considera que s'hi hauria d'haver implicat més: “Davant d'un conflicte com aquest, si l'Administració no hi intervé per defensar els treballadors, és molt difícil que s'acabi bé”. La mediació va perdre el seu principal actiu quan el director de Relacions Laborals, Ramon Bonastre, que coneixia bé les dues parts, va fitxar per la consultora PwC al gener. Un dels retrets més compartits a la Generalitat és haver trigat a reaccionar quan al desembre la Inspecció de Treball va resoldre que Panrico havia vulnerat el dret de vaga en distribuir brioixeria fabricada en altres plantes. S'hauria pogut elevar a la fiscalia, recorda Balcells.

Els treballadors de Santa Perpètua també han pagat cara la incapacitat, en el passat, de negociar un conveni únic per a totes les fàbriques del grup. Els hauria facilitat oposar-se a la retallada amb les mateixes condicions i una sola veu. Però el famós quadre amb els acomiadaments previstos en l'ERE per plantes, que castigava la fàbrica catalana, no va facilitar la unitat. La direcció de Panrico sempre ha dit que els costos laborals de Santa Perpètua són un 20% superiors a la resta i va passar per alt el compromís de no fer ajustos en dos anys després de la retallada del 2012.

Des de l'inici de la crisi, Santa Perpètua ha vist tancar 200 empreses, en la seva majoria indústries. El membre de l'Observatori dels Moviments Socials de la Universitat Pompeu Fabra, Jordi Mir, subratlla com han canviat les organitzacions: “Abans, a les empreses, tothom entenia que estava en el mateix vaixell, amb un objectiu comú. Ara no, sovint la propietat veu la massa salarial com un llast”. “Oaktree es va quedar Panrico per reduir la despesa i sanejar-la per probablement tornar-la a vendre, i aquesta forma d'actuar dificulta qualsevol negociació”, afegeix.

Expliquen els més veterans de Panrico que quan la fàbrica pertanyia a la família Costafreda, n'hi havia prou que els treballadors fessin quatre crits davant del xalet de l'amo per aconseguir millores laborals. Avui l'amo no té ni cara per als empleats.

Antonio García: "La sentència dels acomiadaments va ser política"

Partidari de mantenir la vaga, assemblea rere assemblea, el treballador del magatzem Antonio García ha defensat la continuïtat de la vaga: “No hauríem aconseguit una rebaixa en els acomiadaments de 2.000 a 745 persones ni la sentència, que prohibeix acomiadaments futurs i implícitament afirma que els executats són improcedents”. Va votar continuar en vaga fins al dia que es va desconvocar: “Eren més fortes les ganes de lluitar”. Critica durament les cúpules dels sindicats CCOO i UGT i entén la sentència de l'ERE com a “política i exemplificant”.

Beatriz Arenas: "El comitè ens ha amagat informació"

Membre del comitè de vaga: “Amb un 90% d'afiliats és una vergonya que no hagin fet res més que demanar-nos que anéssim a treballar”. Arenas, una de les úniques quatre treballadores d'Administració que han secundat la vaga, és molt crítica amb CCOO i amb el comitè d'empresa, al qual pertany. “La falta de democràcia ha estat brutal, ens han amagat informació”, retreu al president. El seu balanç: “El poder ha guanyat: no podien deixar-nos guanyar”. “Tinc el cap ben alt perquè feia molts anys que no hi havia una vaga així”.

José Luis Moreno: "Hem nedat per morir a la riba"

Treballador de la línia dels Donettes, José Luis Moreno és un dels impulsors de la revocació del comitè d'empresa, per la qual recull signatures des que es va acabar l'aturada. Assegura que amb la vaga en marxa, no ho van poder fer i que estaria disposat a assumir la tasca del comitè, amb el qual es mostra molt crític: “No han sabut estar al costat del treballador ni rebel·lar-se contra CCOO, com hauria fet un comitè com a Déu mana”. Valora la vaga com un “fracàs”: “Hem nedat vuit mesos per acabar morint a la riba”.