La prosa fluent
El llibre de què parlem avui no és per al gran públic ?classe de lectors que són la veritable garantia de la pervivència de la literatura, no ens enganyéssim?, però farà les delícies de qualsevol aficionat a l'erudició i a les lletres franceses del temps que va dels últims Valois als primers Borbons. Es tracta de La diplomacia del ingenio (esprit, en francès), de Marc Fumaroli, home de proustiana exquisidesa, membre del Collège de France, savi com ja no en queden, reaccionari del més pur estil i lector infatigable de tota mena de literatura per tal de fer-se una idea com cal dels moviments espirituals d'una nació: excel.lent traducció de Caridad Martínez, Barcelona, Acantilado, 2011.
'Fumaroli demostra que la gran prosa francesa s'ha fonamentat en la paraula viva'
La tesi del llibre de Fumaroli és molt avinent en el cas de la literatura francesa de Montaigne ençà, però també valdria, com direm més endavant, per a la prosa i la novel.la catalana: després dels últims retòrics que va donar el refistolament culto-renaixentista, les lletres franceses estan carregades d'un art de fer literatura que esdevé gran gràcies al seu lligam amb l'art de la conversació i la prosòdia natural ?doncs, no afectada? de la llengua del país. Com diu l'autor, la França del període que hem esmentat va optar "per un art de la conversació contagiós i obert, que propicia la sociabilitat, contra un art de l'enginy reservat només a uns quants", "per la naturalitat, contra l'escola de trets superbiosos" ?l'estil "high brow" dels anglesos, o l'estil "hochnässig" dels alemanys. Aquest triomf de la prosa sense afectació va ser cosa definitiva, i, segons l'autor, perdura encara (no deu dir-ho pels membres del "nouveau roman", que avui resulten il.legibles). La idea de Fumaroli és tan agosarada i escampada en el temps, que l'autor s'atreveix fins i tot a afirmar que allò millor de la poesia i de la prosa del segle XIX es troba en autors com Victor Hugo, Nerval, Vigny, Lamartine i Chateaubriand, però no en Baudelaire i els seus seguidors ?"un foc d'encenalls", els anomena? que considera "marginals": això només pot dir-ho gràcies als coneixements de la literatura francesa tan diacrònics que posseeix. El llibre comença (o quasi) parlant de Montaigne, però no pot evitar acabar parlant de La Fontaine, al qual Fumaroli considera un poeta "en prosa", és a dir, un poeta en el qual la mètrica no es presenta a repèl de la prosòdia natural de la llengua francesa, sinó a la seva empara.
Hi ha capítols que potser resultaran feixucs per a un lector de casa nostra, com ara els dedicats a Vigenère o Charles Paschal ?que només deu haver llegit ell?, però la major part entren en un terreny perfectament comprensible: Montaigne, el Cardenal de Retz, Descartes, Molière, els contes de Perrault o les faules de La Fontaine, les quals, fins fa pocs anys, sabien de cor tots els nois i noies de França. Dèieu, a mena de pregunta: "La cigale, ayant chanté tout l'été", i ells responien: "se trouva fort dépourvue quand la bise fut venue". França és un país que estima els lectors, a més de la seva literatura: els seus poetes i prosistes, en general, van fer tot el possible per fer triomfar el sermo convivialis per damunt de l'eloqüència més retòrica i encotillada.
Fumaroli també diu que "aquesta funció de la literatura no es troba en tal grau de necessitat en cap dels nostres veïns". Jo crec que s'equivoca quant a Anglaterra (descomptant-hi Milton, l'insofrible pedant), però l'encerta quant a Catalunya. Tinc la impressió que el país nostre només ha donat una prosa ajustada a la prosòdia viva i natural de la llengua catalana en el cas d'escriptors de "comarques": Pla és un exemple potser excessiu ?perquè els empordanesos parlen amb aforismes i frases apodíctiques, no "dialogals"?, però no ho són ni Verdaguer, ni Ruyra, ni Moncada ni Maria Àngels Anglada, tots de províncies. A Barcelona, posats a trobar grans excepcions, els escriptors d'avui farien bé d'emmirallar-se en la prosa de Maragall i de Carner, i, encara més, en la del gran Josep Maria de Sagarra. De la prosa d'Espriu o la de Carles Riba, Déu nos en guard!
