Un negoci com un piano

No sé quantes coques de patata fem l'any. I si ho sabés, no ho diria". La madona del forn de can Molinas de Valldemossa serva l'èxit i el secret, amaga i riu, darrere del taulell farcit de dolç i salat. Pel seu portal i per la carrera passen turistes amb pressa, viatgers lents amb un llibre, excursionistes de passeig, alguns ciclistes i, també, molta clientela nadiua.

És gent peregrina i curiosa que va a veure el piano de Chopin i reconèixer la cel·la on habità amb George Sand. Emperò, hi ha dos pianinos a la vista, un dels quals no és el bo, sinó "el fals", segons una jutgessa, i de les diverses cel.les cartoixes obertes, només una és la que toca, "la veritable".

Chopin i George Sand posaren Valldemossa al mapa del món viatger, tot i que l'estança "va ser un suplici per a ell i un turment per a mi", diu l'escriptora. Eren les primeries del segle XIX (1838-1839). Van veure Mallorca com "l'illa dels simis", a dues hores per mar i 300 anys de civilització de França, amb mallorquins "endarrerits, fanàtics i tímids" que no els importaven "les novetats vingudes de fora sobre política o art" perquè "el porc (per exportar a Barcelona i fer sobrassades) és l'únic assumpte que els preocupa".

Valldemossa tot just té 2.000 ànimes, però la visiten 300.000 turistes a l'any

Quasi bé tot el poble viu del record de l'estança de Chopin i George Sand

La Cartoixa és una companyia mercantil que té onze unitats de negoci

Dues famílies es disputen la propietat del piano que va tocar Chopin

Els Ferrà Capllonch fins i tot es van vendre un 'miró' per comprar una altra cel.la

Una jutgessa ha donat la raó a la família Quetglas Tous. Però el negoci continua

Els escàpols visitants continentals —un romàntic i una revolucionària— impactaren al sud, s'enfrontaren a la societat arcaica del cristianisme, l'antic règim i el trencador. També van veure el paradís. En arribar a Palma, el pianista escrigué: "El cel és com la turquesa, el mar com el lapislàtzuli, les muntanyes com les maragdes, i l'aire és un paradís... En una paraula, és una vida meravellosa". Emperò el piano Pleyel encomanat no arribava des del continent: "Somnio amb la música, però no puc tocar-la".

Un i altre, genials per la història, llançaren el primer gran espot de Mallorca: "La verda Helvècia, sota el cel de Calàbria, en la solemnitat i el silenci d'Orient", dibuixà Sand en Un hivern a Mallorca, llibre peça polèmica i fundacional del mite i del santuari d'exvots dels amants que és la Cartoixa de Valldemossa per un piano que emprà Chopin i la cambra on es refugiaren, pedregats, ell tísic, sense casar, ella fumant i amb calçons llargs.

El mite i l'Arxiduc. Amb la parella, d'altres donaren crèdit i fua a la fama i l'atracció dels indrets de muntanya i litoral. El primer, l'Arxiduc d'Aústria —i la seva parenta Sissí—, amb l'exemple protector de la natura i del patrimoni i pels llibres enciclopèdics i particulars sobre quasi tot.

Valldemossa, portal baix de la tramuntana de Mallorca, flota enfora gràcies a les lletres de Rusiñol, Pla, Jovellanos, Unamuno, Baroja, Azorín, Rubén Darío, Borges, Cortázar, Graves... També hi ajuda la pel.lícula de 1969 de Jaime Camino Un invierno en Mallorca, amb Lucía Bosé fent de Sand. Bons pintors: Gelabert, Mir, Anglada, Sargent, Anckermann —i d'altres de menors— feren feina sobre la seva pell i llum. És fresca cada primavera la petjada de l'actor Michael Douglas, que creà un centre al poble, Costa Nord, i es va fer seu el niu d'amor de S'Estaca que comprà als hereus dels descendents naturals del dit noble austrohongarès.

La vila serva encara una mica l'aire de betlem de muntanya. Tot just té 2.000 ànimes i és com un gran parc temàtic on, sobre els records i la llegenda, es mouen milions d'euros anuals. Sura l'encant d'allò que ja no s'usa, que era un passat. I es rememoren a cau d'orella intrahistòries i coverbs sobre fortunes i misteris. Hi ha patrimonis i capitals del contraban i d'indians —a vegades gens transparents—, herències milionàries amb llinatge distint a la fesomia, escletxes familiars de generacions. També es xerra fluix sobre pianos i cel·les, fames i honors en disputa.

El piano de la disputa. "Quina importància té quina és la cel·la i quin és el piano sobre la vida i obra de Chopin i l'escriptora que tan malament tractà Mallorca, on ha llegit? Finalment, és la petjada que deixaren aquí, i es nota, i com incidí en les obres que aquí generaren?". Parla una guia, es demana i minimitza —a favor dels seus— el desenllaç judicial.

"Aquest piano cada vegada que el mouen pels concerts d'estiu han de fer força 14 persones", apunta una recepcionista a la cel.la ara derrotada. Ven pòsters de Chopin retratat per Miquel Barceló, i discos d'Alain Planès, pianista de primera, que ha enregistrat el concert chopinià Chez Pleyel, també amb l'estampa del pintor. A cada passa dins la Cartoixa i als carrers del poble els souvenirs s'imposen amb més o menys estètica i encert. Cada bàndol de la guerra de cel.les, pianos i records ven edicions pròpies i llibres de l'ajustada causa, algun escapçat.

El negoci. Uns 300.000 ciutadans cada any (al passat, molts més) i cada hom paga 8,5 euros per entrar a la Cartoixa, on habitaren el polonès Chopin i la francesa Sand en aquella breu fuita de descobriment i salut que començà gairebé tota la corrent secular de peregrinació.

Valldemossa viu del llibre d'ella, tan magnífic com dur amb els indígenes i, sobretot, de l'aura misteriosa del pianista, els excels preludis travats allà, el piano que polsà i traçà, la segona balada, el tercer scherzo, dues poloneses, una masurca, i potser pensà una sonata. Veritats i realitats.

En la invenció del turisme a la Mallorca del segle XX i la creació de la tradició, són "el llibre" de Sand i "el piano" de Chopin —que han estat dos (un, el que no tocà, va ser cedit i llogat a percentatge de recaptació i amb rèplica per si de cas)— i "la cel·la" a la Cartoixa que se mostren més d'una, diverses. Una jutgessa civil ha determinat ara la veritat judicial: quin dels dos pianinos exhibits polsà el músic polonès i quina cambra de tantes fou la vertadera estança de la parella.

Els plets i les pugnes comercials i d'orgull, soterrats i directes, són i seran entre dos grups familiars, dos socis entre les onze partions-propietats del Patronat de 1930 i la companyia mercantil del 2003 que és la Cartoixa: farmàcia antiga, diferents cel·les, arcaica impremta, església, jardins, dos museuets de pintura, un palauet.

L'Ajuntament de Valldemossa té el 24% de la tallada (140.000 euros de guany el 2010); el 23% és d'una de les famílies en brega vella que té tres peces i, la resta, un 11% per hom. El plet no desbarata la trama comercial, cada visitant passa per l'aixeta per veure-ho tot i els expositors van a la dita comissió.

Dues famílies a la brega. La companyia familiar que ataca i guanya per ara, Quetglas Tous, és dels hereus dels banquers Canut, francesos que gestionaren, com homes de palla, propietats desamortitzades del convent sense por de ser excomunicat pel Papa, que tramitaren els diners de Sand i l'arribada del cert piano Pleyel de Chopin. Mostren manuscrits, llibres de comptes i cartes bancàries. Vindiquen l'instrument i el fet d'haver acollit allà la colla a la seva cambra on tenen, també, el manuscrit les Memòries d'Hélène Choussat (1810-1896), esposa del banquer, que ara han sortit en llibre, amb un segle de retard, i desades per no ofendre o dir inconvenients.

Just devora de la Cartoixa i enfrontats als Quetglas Tous des de 1930 — açò són quatre generacions—, la part denunciada Capllonch Ferrá. Són al mateix corredor de la clastra blanca dels cartoixos on cada estiu fan els concerts del prestigiós festival Chopin. Són descendents del pintor Bartomeu Ferrà i Anne M. Boutroux, ell parent de sang de Joan Miró, i tenen potser la millor col.lecció d'època de les estrelles Chopin-Sand. Emperò no el piano ni la cel·la veritables, segons la jutgessa.

La sentència. Ara, l'hivern del 2011, quan han passat 80 anys de les primeres pugnes —plets n'hi haurà encara més— i 173 anys des dels orígens i els fets en disputa, arriba la sentència sobre el cas del fals piano de Chopin i la cel·la que no és. Enunciat judicial de l'assumpte. "La societat Quetglas Tous SL contra Capllonch Ferrà SL sobre la publicitat relativa a la cel.la i el piano utilitzats per Frederic Chopin, George Sand i els seus fills durant la seva estada a la Reial Cartoixa de Valldemossa el 1838 i el 1839".

La jutgessa, en la sentència civil que es pot contestar, ordena: "Que la demandada (Capllonch) retiri tota la publicitat que referenciï l'estada de F. Chopin i George Sand en qualsevol de les seves propietats, en haver habitat en l'actual cel·la número 4 (Quetglas). Que retiri el piano exposat actualment a la cel·la número 2 (Capllonch) de la Cartoixa de Valldemossa, ja que ho estan mostrant com el "pobre piano mallorquí" [cita d'una carta de Sand] de manera fraudulenta, en la cel.la núm. 2, que està oberta al públic i per la qual diàriament es fan una gran quantitat de visites turístiques".

Els turistes són "enganyats respecte a la procedència i època del piano esmentat", diu la jutgessa. "He de prohibir i prohibeix a la mercantil demandada (Capllonch) difondre en qualsevol mitjà de comunicació i en el futur la referida publicitat (enganyosa), i també la difusió de qualssevol altres anuncis que continguin missatges similars." L'anàlisi tècnica sobre uns dibuixos infantils de Maurice Sand dels entorns de les cel·les i un peritatge precís sobre l'anatomia i datació del suposat piano fals han estat proves determinants.

Els antecedents. La controvèrsia sobre "la veritable cel·la" de Chopin i Sand i "el piano" és profunda. Hi va haver un acord —una treva— pel bé del negoci comú, per explotar dues cel·les amb piano sense disputa. La clausura governamental per pacificar fotia a tots, i la justícia recorda, emperò, que "en cap moment Quetglas ha admès ni de bon tros reconegut que Chopin hagués habitat en l'actual cel·la núm. 2 (dels Capllonch) de la demandada, de la mateixa manera que la demandada no reconeix que haguessin residit en l'actual núm. 4 de l'actora i no en la seva".

Anys i panys abans de la sentència i ara, potser, tremolen les bregues de paraules per l'honor i la dignitat de servar l'herència de Chopin. Un qui ho sap bé i no vol sortir a rotlle —gest tan mallorquí— parla de plors, ràbies, també crítiques a qui dicta justícia, indignació. Als anys 30 hagué d'intervenir el governador civil i exemplarment tancà les cel·les dels veïnats en guerra.

Les disputes arribaren a les Corts i —diu la tradició oral— i les pugnes foren còmiques per no dir tràgiques. S'explica que un habitant de la Cartoixa segrestava els moixos de fer planta i companyia d'una veïna amb qui tenia plets i no se saludaven. Els gats, ocults, tancats i en dejuni forçat, mentre la pena de la propietària engreixava. El dolent, finalment, amollava els felins magres, afamagats i plens de puces per desmai de la senyora. Un actor de la brega de cel·les i pianos situava rellotges de corda, batall i campanes contra el mur del veïnat i feia sonar forts els quarts i hores per boicotejar concerts per a turistes als pianos del costat, la competència. Al moment de la polèmica, alguns turistes contaren que eren reclamats, estirats per la màniga, cap a un o altre portals i pianos de la veritat. I els guies eren aregats. En l'explicació off the record de les claus inexplicables, coneguts d'una de les parts en plet, citen fins i tot episodis tràgics del 36.

En el conflicte batalla d'orgulls i d'autenticitats, ningú —els Capllonch Ferrà— no perdrà part de la tallada ni la caixa, —per ara— per haver perdut la bandera de l'autenticitat sobre l'origen i biografia de les tecles certes i la cel.la autèntica. El riu de la caixa comuna raja. N'hi ha que impugnen l'argument legal. "Jo mai no he sentit la senyora A. M. Boutroux, ni a la filla Margalida Ferrà, ni a la néta Rosa Capllonch, dir aquell, el seu, era el piano que tocà Chopin", diu l'escriptor Biel Mesquida, que va fer de guia turístic en la seva jovenesa —com Guillem d'Efak i és amic chopinaire dels Capllonch.

"Du el tiquet?", escomet una de la vintena d'empleats que tutela les onze unitats del negoci de la memòria tot just entrar a la buida i gelada església. Sobre el perfil del poble pinten verdes les crestes de rajoles del campanar. Tot neix d'unes vacances turmentades Chopin-Sand, que duraren 95 dies a l'illa, 56 dels quals a les cel·les dels frares, entre novembre de 1838 i febrer de 1839.

"Fa anys Hisenda repassà la magnitud soterrada del negoci de la Cartoixa, que anava sense reglar. Els inspectors feren els comptes dels milions que es movien i hi actuaren per regularitzar-ho", narra un que en sap els detalls i que demana no ser citat. Al bull del turisme, la Cartoixa, era i és encara, una màquina de fer diners, un complex mausoleu, i una fira de certes vanitats.

Un miró per a una cel.la. Fins i tot una de les parts s'ha desprès d'una joia clau d'una herència familiar, el regal de casament de Joan Miró Ferrà al seu cosí Bartomeu Ferrà, un oli pioner, per poder comprar una de les cel·les de la Cartoixa de marres per argumentar millor la defensa en la disputa.

L'editor de premsa i col.leccionista que impulsà el museu d'Es Baluard, Pere Serra, ho confirma. Hi havia la cel·la del cantant baix Uetam en venda i interessava posseir-la als Capllonch Ferrá, que servaven un miró fauvista (Paisatge de Mont-roig, 1916). Amb gran dolor, els hereus de Bartomeu Ferrà, cosí de Miró, cediren el quadre i tingueren la cel·la Uetam. Serra en va pagar entre 140.000 euros fa dues dècades per l'obra.

S'encarregà Joan Oliver Maneu, galerista i marxant d'art mallorquí i titular de la companyia Juli Ramis SA (un pintor) que, amb Serra, tenen empriu sobre dues sales-museus de la Cartoixa.

L'oli de Joan Miró és de la Col·lecció Serra, exposat l'any 1917 a la Galeria Dalmau de Barcelona, el petit paisatge de Mont-roig i és peça de capçalera a Es Baluard on no han dit quin preu d'assegurança té el dipòsit. Potser és una de les millors de la col·lecció exhibida. La seva penúltima propietària Anne M. Boutroux declarà a Jaume Pomar al diari Baleares el 1986: "El quadre que jo tenc, ja ho veu, són uns arbres que semblen cols", ironitzava. "A mi, el Miró que m'interessava és el del principi, que és la seva bona època. El quadre que jo tenc, un regal de noces que arribà amb retard..., feia un any que jo m'havia casada", i explica anècdotes de París i rebaixa el vol de Llorenç Villalonga.

A la Cartoixa, Serra i Maneu mostren gravats i cartells de Miró i molts d'altres artistes lligats a Mallorca, Valldemossa i la Serra, i fotos de Clinton, els Reis, l'emperador Hiro Hito, el president de la Xina. Tot rere Chopin i na Sand, i el seu llibre viscut.

Mai no se sabrà quants exemplars d'Un hivern a Mallorca s'han venut a Valldemossa. "Més d'un milió de llibres, segur. Hi va haver fins a 14 edicions i traduccions diferents a l'hora", apunta un impressor coneixedor de les butzes de la història. Potser en pocs llocs els misteris i secrets són tan sords com en l'entorn, on els secrets i les pugnes són tapades i duren generacions. Les arrels del turisme penetren a la memòria de les llegendes i empremtes. Potser un milió de persones l'any senten l'atracció de la llegendària estança de Chopin (i Sand) a la Cartoixa, la bellesa verda tot l'any al cor de la muntanya a 20 quilòmetres de Palma.