"El problema és no poder cantar"

Entrar al taller que té el grup Cabo San Roque al Poble-sec barceloní és com accedir al somni d'un boig del bricolatge: eines, tambors de rentadores, instruments en procés de desballestament, molles, volanderes. Però no, es tracta del santuari on aquest grup que fa "música amb màquines" es reclou per construir eines que creuen sons. Fins ara, se'ls ha conegut per les seves "màquines", que són com panells on s'agrupen diversos instruments gens convencionals que aconsegueixen uns matisos sonors sempre nous. Laia Torrents, Pepe Seguí i Roger Aixut són el nucli dur de la banda, de la qual participen més músics, i ens desvetllen el mapa de l'Orquestra de la França Xica, el seu artefacte actual amb el qual s'ha gravat el seu últim disc Ball de Pistons. Es tracta d'un àlbum amb aromes blues, ànima rockera i matisos jazz, sempre amb un inconfusible aroma de música contemporània.

I tot això fent-ho amb una màquina que sembla un panell d'una torre de control. Cabo San Roque s'autoedita, però això no impedeix que sigui una banda coneguda en el seu àmbit. De fet, en la secció de World Music d'iTunes apareixen recomanats a escala europea, i sense haver-ne fet promoció. Tota una fita.

Laia comenta que algun músic ha dit que la seva creació és "com un toro mecànic". Quan s'encén l'artefacte de metre vuitanta d'altura i sis metres d'ample i comencen a moure's els pistons i els electroimants, es crea un ambient màgic, de capseta de música de grandària transatlàntica.

Roger fa notar que té una formació artística, "però amb això et converteixes ràpidament en un mecànic". És una orquestra mecànica, que va per seccions (vent, corda, percussió) i que es basa en els loops, en una bateria deconstruïda, en l'aire i en les bombolles.

L'artefacte és enorme i això suposa problemes econòmics. "És complicat obtenir bolos perquè potser som minoritaris", però, "a més, necessitem moure'ns amb un camió, una furgoneta no val, i necessitem dos tècnics", revela Roger. Potser per això, o perquè els ve de gust, ara busquen instruments més petits per treballar, als quals en diran "animals". Per exemple, el tambor d'una màquina d'escriure es converteix en una maraca. A partir d'aquí "tot és possible", murmura divertit Pepe, que afegeix que "la lluita és perquè agradi el so, no la màquina".

D'on treuen el material? De ferreteries? Es miren i somriuen. "Bé, per a aquest projecte últim comptem amb la donació generosa de tota una línia de producció d'una fàbrica de galetes de Granollers", revela Laia. Més minimalista, Roger apunta que "bàsicament es recullen cosetes del carrer o s'aprofiten andròmines que hi ha emmagatzemades en el taller".

Crear un artefacte així porta uns dos anys. Primer, un any i mig construint la màquina pròpiament, i mig any més instal.lant i ajustant el maquinari; l'aparell treballa amb llenguatge MI-DI. Els elements electrònics acompanyen els mecànics (bugies, pistons, corretges, corrioles,...) i ajuden a bussejar en la màquina les minicàmeres situades estratègicament que projecten els budells de la bèstia en els directes. És en les actuacions en viu quan "es busca un so residual que és el que ens encanta", subratlla Laia.

Escolten la seva creació embadalits, però no tenen objeccions per explicar els conflictes que genera el seu projecte. Roger indica que "no es pot cantar i això és un problema". Per la seva banda, Laia, somrient en tot moment, exposa: "Potser no tenim un estil definit i això fa que hi hagi gent que no se'ns pugui apropar, però tenim una sonoritat única". Més prosaic, en Pepe dispara: "La crisi afecta aquest negoci, no arriben els bolos i, a més, s'ha de pagar un camió cada vegada que t'has de moure".