Dignitat poètica confirmada

NO ERA LLUNY NI DIFÍCIL

Joan Margarit

Proa

112 pàgines. 15 euros

Si aquí tinguéssim alguna cosa semblant a la institució britànica del Poet Laureate —el govern nomena un autor de prestigi perquè celebri amb els seus versos alguns esdeveniments d'Estat—, Joan Margarit (Barcelona, 1938) respondria al perfil i probablement concitaria la unanimitat suficient. La seva intervenció l'any passat en la commemoració de l'11 de setembre o en el pregó de la Mercè enguany certifica l'assumpció de fet d'un protagonisme social anàleg, alhora que subratlla l'acceptació de la seva obra entre els lectors. Fins i tot presenta un punt ben anglosaxó de dissidència respecte als convencionalismes polítics a l'ús. Així, en ocasió de la festa major de Barcelona, va llançar reflexions entorn de la defensa de l'existència de Catalunya que no podien ser escoltades sense una certa incomoditat per molts representants polítics, i fa ben poc ha declarat que fer passar el TAV tan a prop de la Sagrada Família és una animalada i una obcecació del poder, cosa que venint d'algú que és arquitecte i ha exercit de catedràtic d'estructures és si més no inquietant.

Joan Margarit no fa concessions; molts poemes estan entre els millors que ha fet

Igual o més polèmiques haurien de ser les seves opinions literàries, regularment exposades en breus textos que acompanyen els reculls de poemes publicats en aquesta dècada, i especialment en l'assaig Noves cartes a un jove poeta (2009). Si la poesia catalana gaudís de bona salut, la seva aposta decidida i argumentada a favor d'una poesia de línia clara, que faci comprensibles les veritats de l'autor, i que fugi tant de l'exhibicionisme social com d'experiments avantguardistes que res no aporten al lector, hauria de tenir seguidors decidits i detractors apassionats, no pas aquest silenci respectuós que s'assembla a la indiferència.

L'epíleg d'aquest nou recull, No era lluny ni difícil, al.ludeix a la dignitas romana, la categoria i la influència que un ciutadà adquireix al llarg de la seva vida i que el fa mereixedor de respecte tant per part dels altres com de si mateix. Aquest és el territori on sorgeixen els poemes de Margarit, escrits en una edat que "no és un temps d'arribar sinó d'anar-se'n". Els lectors habituals deuen haver intuït de seguida que el títol fa referència tant a la brevetat de la vida com a la superació de circumstàncies que la passió i la inexperiència de la joventut converteixen en dramàtiques. Ara és el moment de mirar enrere amb la placidesa que neix de la consciència de l'irreparable, i de poder parlar-ne posant en joc tots els recursos que al llarg de la vida hom ha pogut adquirir: "No he trobat una manera millor d'estimar els altres que l'exercici de la poesia".

Si es tracta de 47 poemes que giren entorn dels temes habituals en ell (l'evocació dels éssers estimats; el descobriment del declivi físic; la pietat davant el sofriment; el temor, ja superat, a la mort; alguna analogia entre poesia i arquitectura), també el mecanisme que els conformen és recurrent: a partir d'una situació quotidiana, d'un record casualment sorgit, d'una anècdota moltes vegades intranscendent, el poeta sap fer-nos compartir una conclusió d'ordre moral.

En aquest sentit, res de nou ni sorprenent no afegeix aquest nou recull als títols immediatament anteriors; però sí que ens dóna l'agradable sorpresa de constatar que no hi ha cap baixada de to ni cap concessió a la superficialitat, ans al contrari, la majoria dels poemes es troben entre els millors que ha escrit. La dignitat de Margarit queda, una vegada més, confirmada.