Els arços

Cada any, a finals de març -que rima amb arç-, durant el mes d'abril, segons els llocs i segons els climes, els arbustos dels arços treuen la seva florida. Aquests corimbes de floreta diminuta, d'un blanc mantegós, perfumats intensament de mel. Neixen en unes branques seques i espinoses, sense fulla, i anuncien la massa verda que els succeirà. Les flors es marciran, cauran els petits pètals blanquinosos, com és de llei, i de cada flor en sortirà un fruit de forma ovalada, vermell intens, no pas més gros que un pèsol. Són arbustos, els arços, que fan tanques pels marges, als límits dels camps o dels boscos i, en aquest temps, formen com núvols lleugeríssims, allargassats sobre els sembrats verds, incipients, dels cereals. A vegades, sota seu, s'hi fan les esparregueres i se'n poden collir els tanys tendres i novells, els deliciosos espàrrecs silvestres. Potser, amb sort, algun iris purpuri i vellutat posarà un contrapunt sumptuós a la senzilla floreta blanca dels arços.

Un arbust tan humil té, en contra del que podria semblar, un notable pes literari. El poeta irlandès Seamus Heaney va titular un llibre La llanterna de l'arç, títol que provenia d'un dels poemes del llibre. Allà, però, Heaney no hi evoca pas l'arç primaveral, lleuger i florit. Ell hi parla de l'arç hivernal, despullat de flors, és clar, i de fulles. Només hi queden els fruits encesos, brillant com fanalets, mig bequejats pels ocells. A vegades, diu, quan l'alè forma fumerols enmig del gebre, aquests small lights for small people (llums petits de la gent menuda, segons la traducció de Francesc Parcerisas), poden ser com la llanterna de Diògenes que busca un home just. Ens escruta des de darrere l'arç i nosaltres reculem davant d'aquella llanterna, unió de carn i de llavor, perquè ens fa por de no ser l'home just buscat. És la visió de l'arç d'hivern.

L'arç primaveral ja va ser cantat per Ronsard en una petita i delicada oda (Llibre IV, Oda XXII). Ronsard el veu florit i verdejant i sent un rossinyol que hi canta. I diu a l'arç que visqui per sempre, que ni el llamp ni la destral ni el vent el puguin arrabassar. Segurament és aquesta feblesa aparent de l'arç, aquesta fugacitat de la seva florida que va moure Marcel Proust, quan, davant d'un arç de floració ja marcida, un buisson d'aubépines défleuries, pensa en les jovenetes alegres, piadoses i coquetes, les jeunes filles en fleurs. I, tot mirant les fulles d'una branca d'arç sense flors, sent que les fulles li diuen que aquelles noietes ja fa temps que són fora. Relacionar les flors de l'arç amb les noies enriolades és el mateix que fa Josep Carner al seu poema Dia de córrer. A la darrera estrofa, en un ronsardià carpe diem, hi diu: "Corre: no pensis si fores poruc o planyent: | tem que tot d'una aquest aire no es faci més lent. | Perquè demà no hi seran aquests flocs i miralls tan esparsos, | ni la rialla de noies al sot on blanquegen els arços, | ni el raig de sol que l'encén."