Pallassos i pedagogs

Quan l'artista s'autotitula "destre en mai saber" no està fent la gracieta del joc de mots i sap molt bé què està dient i volent dir. Semblantment, si un artista fa el pallasso, no fa el pallasso, i diem pallasso en el sentit noble i vulgar de Charlie Rivel quan és a la pista, no en el de Boadella fora de l'escenari. En el sentit de Salvador Dalí quan es vestia de Dalí, i no en el d'Ors disfressat de pedagog.

Dalí a casa era un home modest i de seny. Ara, quan es vestia de Dalí engegava el disc del seu discurs multidisciplinari però sempre amb una base del noranta per cent parlat, i era un verb ric, castigat, estructurat en grans períodes de perfecta factura, ràpid, divertit i intel·ligent, amb fondo, prenyat, sorprenent, molt personal, i que arribava. La frase llarga i argumentada, però ràpida i clara i òbvia, és una mica pujolsiana. Sentint Dalí veus que s'ho sabia tot de pe a pa i ho explicava improvisant. Fos davant qui fos, deixava anar el que li passava per la punta de la llengua en un doll d'inspiració completíssim que cobria totes les menes de territoris, de la fisiologia quotidiana a la metafísica eterna, coherent com ell sol en un ball amb algunes girades contradictòries per al vulgus però constituïdes en dreceres de passar al pis de dalt, del pensament, o a la cambra del costat: fent-se el boig, sí, però fent-se el boig de precisió. I en el centre d'aquesta visió d'un món fet d'un teixit indissoluble de món i art, hi ha... la rambla de Figueres. Aquesta ciutat ha acabat acceptant, i agradant-li, el fill del notari Dalí, per bé que ha estat el lloc del món que ha trigat més a reconèixer-li el mèrit. I era l'única opinió que li interessava, a ell, la dels cafès de Figueres, ho diu al disc Je suis fou de Dalí.

Anés amb una garota per barret o amb barretina o amb l'escala dels éssers de Francesc Pujols, Dalí va ser una bandera de catalanitat sempre i també en els anys foscos, però molts no li perdonen que surtís en processó amb els ministres del dictador. El pallasso es feia amb tothom. Un cop que va sortir al noticiari documental franquista que ens havíem d'empassar al cinema a cada sessió, vaig veure un home explicant-me la visió artística sense ni una concessió als tòpics obligatoris, ans al contrari, i amb un cant a la seva terra que culminava en una escarxofa que agafà amb la mà i, en conclusió del discurset, l'alçà fins a l'altura del mentó i pronuncià les úniques paraules catalanes que he sentit mai en aquell mitjà: "Escarxofes, tendres i maques". Les espardenyes de vetes que duia eren d'homenatge a Gaudí. El monarquisme del diví marquès de Púbol anava amb l'himne interpretat a pets pel petòman marsellès Pujol. I Bakunin i Kropotkin són els seus prínceps. Ell és un dels responsables de la presència de Llull a l'ideari de les avantguardes parisenques. La seva relació amb Freud es mou tota pels territoris del conscient. S'ha dit que Dalí és un cavall de Troia dadà infiltrat entre les putamanyagues comunistes del surrealisme bretonià, que pretén posar-se al servei de la revolució (a sota i al darrere dels poderosos, doncs) i expulsa del club els anartistes que fan o intenten fer ells la revolució, com Artaud, Dalí i uns quants més.