Palauets de plàstic
En sentir l'himne s'emocionen, i en general és per raons extramusicals. En general i també en coronel, en capità, en alferes, en ordenança i en cuiner de caserna: ranxo. Una altra cosa és la cançó popular: la tropa habitual dels humans, en sentir la cançó antiga, si s'emocionen és per la cosa artística de la cosa. Tant si té lletra com no. Per exemple el cant dels cants de Casals: un violoncel en una mà i un arquet a l'altra, complint el requisit bàsic: saber passar d'una nota a la següent. La melodia parla sola.
La campanya mundial contra el tabac, amb les despeses publicitàries comunicatives i altres que ha representat, és una maniobra lligada i ben lligada pels poders per tal de valorar la capacitat que tenim d'empassar-nos les seves disposicions sense protestar. Han agafat un costum ben arrelat, però que en el fons no té transcendència ni fa mal a ningú, i l'han titllat de vici pecaminós i suïcida. Els segadors fumaven la pipa quan paraven per reposar, els pescadors de l'Alguer que se n'anaven un parell de mesos cada estiu a fer la temporada de la llagosta a la desèrtica illa dels Catalans se'n duien, entre les provisions bàsiques, un bon carregament de tabac. Els miserables d'abans de la guerra cada matí recollien puntes de cigarret pels carrers per revendre-les. A les presons i als camps de 'treball' de la nostra història recent el tabac era un dels béns més volguts i cercats. Ara, les misterioses veus que vénen de dalt ens diuen que no podem fumar sense llegir tètrics cants de mort al paquet i nosaltres, com bens, com xaiets, ens hi conformem.
Els grans acumuladors de diners, els creadors de grans fortunes, potser en saben, de fer diners, però la seva visió econòmica és nul·la. Són aquells corbs que roseguen la branca on estan posats. I que amb la seva caiguda ens arrossegaran a tots. El Palau de la Música Catalana, la Sagrada Família d'en Gaudí, la cripta Güell atrauen japonesos de tot el món. En comptes de destrossar l'entorn per construir-hi inútils hotels de cinc estrelles de plàstic, el que podrien fer, si tinguessin dos dits de cervell per als negocis, seria posar en valor el context d'aquests edificis i fer arribar a tothom la cobla d'Enric Morera i la de Juli Garreta, la poesia de Verdaguer i la de Maragall i la dels que han vingut després, i la pintura com a mínim des de Joaquim Mir fins a Joan Ponç, i no enderrocar ni una casa vella de Barcelona (restaurar-les). Veure Catalunya, en la seva sempre estranya situació, com un país d'artistes de primera, no a remolc de París ni de Madrid, com voldrien fer creure alguns universitaris despistats, sinó amb una gran personalitat: el moviment obrer per la llibertat enlloc no ha sigut tan potent, l'art abstracte en el sentit modern comença amb Jujol i Gaudí, la plèiade poètica del XX no té parió en cap país europeu, la construcció de Fabra tampoc no és comparable amb res. I sense excloure-hi els vinguts de fora, com Torres Garcia, Diego Ruiz o el famós Pablo Ruiz (Picasso).
Aquests promotors, que només coneixen el diner i no la riquesa, deixaran una Sagrada Família de dibuixos animats i un Palau de la Música Catalana de plastilina, si continuen anant com van.
