Humor
Entre els que dediquen el seu talent al noble art de la comèdia, circula una vella queixa. Asseguren que fer riure és molt més difícil que provocar la llàgrima. Però que normalment la consideració professional que reben no és equiparable a la dels tràgics. També diuen que l'humor no segueix fórmules i patrons. Creure que s'ha descobert el mètode infal·lible per provocar la rialla és, segons aquesta lògica elemental, un miratge. No semblen témer aquest perill els integrants de la factoria Polònia, amb Toni Soler al capdavant. L'èxit obtingut amb el seu brillant exercici de sàtira política els ha despertat les ganes d'esprémer la gallina dels ous d'or i aquesta temporada presenten, a més, dos altres programes a TV-3, Vinagre, la nit dels diumenge, i Crackòvia, la dels dilluns.
Abans de personalitzar en cadascun d'aquests espais, algunes consideracions prèvies. Està bé recompensar l'excel·lència, però la confiança que la televisió catalana ha demostrat en l'equip de Soler s'assembla massa a un exercici de conformisme, de comoditat. Es tanca la porta a la descoberta d'uns hipotètics nous valors. I s'obre a una mena de monopoli de l'humor, amb el risc que, per voler abastar massa, s'acabi perdent el que ja s'havia consolidat.
El naixement de Vinagre segueix també la lògica de donar ales als que més destaquen. L'ànima del programa és Bruno Oro, mèdium dels impecables Artur Mas i Maria Teresa Fernández de la Vega de l'antic Polònia. Amb la seva marxa del veterà espai, les imitacions d'aquests dos personatges s'han aigualit. O potser és, simplement, que estàvem massa acostumats a veure'l a ell, i ara ens sentim com quan a la nostra sèrie preferida canvien l'actor principal, mentre tot continua com si no hagués passat res. Oro ha estat valent en deixar un programa on brillava amb marcada intensitat. Diu que ho ha fet amb la voluntat de créixer, amb un gènere, el del gag curt, i una companya d'aventures, l'actriu Clara Segura, que li són molt coneguts des dels seus inicis al teatre. A Vinagre, el duo ofereix afinadíssimes caracteritzacions. Oro i Segura broden els tipus que interpreten i demostren el que ja sabíem: que són dos grans actors. Amb tot, aquest programa dissenyat a partir d'una plantilla que no és precisament innovadora no està resultant tan graciós com seria d'esperar.
Pel que fa a Crackòvia, és ni més ni menys que la versió esportiva del Polònia. Després d'un intent frustrat, fa uns anys, amb Barçòvia, ara s'ha fet una nova prova amb aquest programa que la setmana passada va tenir una decebedora arrencada, però que en la segona entrega va remuntar considerablement el llistó de qualitat. En el capítol dos ens va semblar, a més, que els atrafegats guionistes es feien ressò de les crítiques rebudes a l'estrena. És a dir, restar una mica de protagonisme al Barça per donar-lo a l'Espanyol, atenció (ni que sigui petiteta) a d'altres esports a més del futbol, com el ciclisme o el tenis i, en conjunt, més seguretat i eficàcia en els actors (molt encertats els falsos Guardiola i Tamudo, interpretats respectivament per Pep Plaza i Carlos Latre). Caldrà seguir de prop el programa per veure si la tònica general és la del primer dia o la del segon i saber, de passada, si l'humor es desgasta amb l'ús o, al contrari, és capaç de regenerar-se i expandir-se a plaer.
