"Els guineans vam ser els primers negres de Catalunya"

Remei Sipi (Rebola, 1956) és una de les més prominents membres de la comunitat guineana a Catalunya i ha animat la vida associativa d'aquesta des de diverses organitzacions i grups de dones.

Pregunta. Quan va venir a Catalunya?

Resposta. Vaig venir a Catalunya, a estudiar, a l'octubre de 1968, amb 16 anys.

P. Li va resultar dur marxar de la Guinea?

R. A mi em feia molta il·lusió: tenia moltes esperances. Formava part del primer grup de dones guineanes que vam anar a estudiar a la metròpolis. El president de la diputació de Fernando Poo s'havia reunit amb nosaltres per conscienciar-nos de què la independència anava a arribar i que nosaltres seríem els quadres del futur. Volíem estudiar i retornar de seguida, per treballar pel nostre país.

"La meva mare era molt més independent que la majoria de les dones de Figueras"

P. Però això no va ser així...

R. No, el meu projecte, en principi, era tornar. Però va començar a canviar quan arriba la dictadura a la Guinea i deixo de tenir notícies de casa meva. Podia passar 5 o 6 mesos sense comunicació amb la meva família... Mentrestant, jo, aquí, anava fent. Vaig tenir una filla... I vaig veure que la situació de la Guinea no canviaria aviat... I el meu projecte de retorn se'n va anar en orris, com a tres quartes parts de les dones de la meva generació. Vaig acabar, doncs, per instal·lar-me a Barcelona.

P. Va patir molta discriminació?

R. Els de la meva generació vam ser, gairebé, els primers negres de Catalunya. Durant molt de temps vaig ser l'única negra de Figueres, com altres nois de la meva generació a d'altres ciutats catalanes. Aleshores el ser negre era molt exòtic. No hi havia racisme agressiu, perquè érem pocs i no veníem a buscar feina. Però et veies sotmès a un tracte molt paternalista; per a tothom jo era "la pobreta negra". I a mi això m'estranyava molt, perquè jo venia d'una família que no era pobre i, en aquella època, la meva mare era molt més independent que la majoria de les dones de Figueres; ella tenia una finca de propietat, i no havia de demanar permís al seu marit per a res.

P. Vostè i la seva generació, ho van tenir millor que els guineans que arriben ara a Catalunya?

R. I tant! Nosaltres vam tenir moltes facilitats per continuar els nostres estudis, perquè anàvem amb un bon nivell i el nostre programa era el mateix que l'espanyol. La degradació del sistema educatiu guineà va perjudicar molt els que van venir després, que es van veure relegats a feines no qualificades.

P. Es passa onze anys sense trepitjar el seu país...

R. Sí, m'estic aquí fins al 1979, quan hi ha el cop d'Estat de Macías, i aleshores torno per comprovar com està la situació. Vaig a veure la meva mare, la meva família, el meu país... Estava fatal. No hi havia possibilitats. Vaig tornar a Catalunya sense perspectiva d'instal·lar-me a la Guinea.

P. A Barcelona no ha deixat de promoure l'associacionisme en la comunitat guineana, tant des de l'associació cultural bubi Riebapua com des de l'organització de dones immigrants E'Waiso Ipola. En l'àmbit associatiu, com està la comunitat guineana?

R. Malament. No tenim el pes social i polític que hauríem de tenir. No hem sabut agrupar-nos, probablement perquè pesa massa el tema ètnic. I les associacions culturals ètniques, que van arribar a estar molt arrelades, perden força perquè no han sabut connectar amb la base. Els partits polítics guineans tampoc han tingut gaire èxit; a Espanya no se'ls ha donat prou suport perquè arribessin a ser una oposició sòlida al règim guineà.

P. I això no desanima?

R. La veritat és que hi ha una certa apatia. A més, tots els guineans de Catalunya saben que a la Guinea ara hi ha petroli, i ningú vol mullar-se. Tenen por d'organitzar-se o de participar en activitats, per por que els fitxin i més tard no puguin participar del repartiment del pastís. És molt frustrant.

P. Quina és la relació entre la comunitat guineana i la resta d'immigrants africans?

R. Els guineans, que portem més anys a Catalunya que cap altre grup d'immigrants, aspiràvem a liderar els col·lectius africans, per la nostra formació i per la nostra relació privilegiada amb Espanya. No ha estat així, probablement perquè aquestes característiques van acabar constituint una barrera envers els altres africans. Quan vam arribar aquí teníem un estatus privilegiat, i ara estem exactament igual que la resta d'africans.