Política europea

Gairebé sempre, abans, durant i després de l'època romàntica, hi ha unes formes d'art i de realitat que es mantenen més enllà o més ençà de la noció del que avui considerem romàntic. Una d'aquestes, i no n'és l'única, és el que cau en l'esfera de l'art brut o, més específicament, de l'art en brut. El romanticisme, que és l'amor pres temeràriament com l'eix de tot, o més ben dit com el flux temerari que vivifica l'eix de tot, fou descobert, diuen alguns lletra o música-ferits, la primavera de 1109 per Guillem d'Aquitània, i adoptat després com a divisa per molts, però no es portà a la pràctica fins cap al segle XIX. Aquest Guillem de Peitau o d'Aquitània és molt misteriós perquè apareix de sobte: no hi ha res que indiqui una evolució cap a ell, no hi ha o no han quedat mostres de la cosa rudimentària o a mig fer. No. El primer text europeu del tema són els seus versos perfectes, que se'ns presenten amb tot un programa vital fet, complet, acabat i de fet ja donat per conegut i per acceptat, és el programa dominant: l'amor romàntic. Però en Guillem també té poemes on es veu ben clar que el que el movia, a ell, era el fotre, exercici amb el qual era famós i que fins li va fer guanyar dues excomunions en tota la regla. I efectivament, si en algunes de les seves cançons respira i sospira d'amor indivisible, en altres bufa i rebufa a cavall de les femelles.

No és fins al segle dinou, doncs, entremig de novel·les, violins, pianos i atacs de tos, que la ideologia de l'amor s'infiltra a tota la societat: molta gent, ja siguin rics o pobres o fins i tot burgesos, comencen a casar-se per amor, i ja no solament a cardar per amor, que això darrer sí que s'havia practicat sempre, al costat d'altres formes més ràpides o avorrides de fer-ho. Alguns enamorats del segle de lord Byron s'acostaven a l'església on la bella donzella dels seus somnis, sovint acompanyada per la mare, la tia o la dama de companyia, anava a fer, davant del crucificat, pregàries a Cupido. El jove, temerari com l'amor, s'havia pres, abans de sortir de casa, uns traguets de vinagre per poder, mal amagat rere una columna del temple, aguantar-se uns estossecs reals, no simulats, tal si fos un pobre enamorat tuberculós: perquè la garantia de saber que la vida serà més aviat curta és un valor afegit, a la taula de l'amor, i també perquè les dècimes de febre sempre ajuden a commoure el cor de la persona commovible. Així em va explicar el meu pare el romanticisme un dia que jo tornava d'escola trasbalsat i divertit perquè el professor de filosofia ens havia fet sortir a la pissarra, a mi i als altres dos de cabells llargs que hi havia a la classe, per demostrar que vivim una època romàntica: observeu, deia el filosofastre, aquestes cabelleres, aquestes cares magres, aquesta pal·lidesa...

Un cop descobert el romanticisme, l'art ja no se'n pot sortir: els artistes més enemics seus, si ho són verament, d'artistes, hi recauen. Fora del sentiment només hi ha dos camins: el no res i el no art. El no res, si és art, torna a ser la cosa més romàntica de totes: fer art, art!, sabent que no hi ha res... què voleu de més romàntic? El no art? La solució, el dijous que ve no l'altre.