Tapís de la memòria escènica
Memòria crítica. Els anys difícils del teatre català
Gonzalo Pérez de Olaguer.
Arola
220 pàgines. 23 euros
Les arts escèniques dels darrers setanta anys reclamen amb urgència que els testimonis que encara resten en facin el relat subjectiu i intransferible. La suma d'aquesta memòria íntima és imprescindible per comprendre les textures i les tonalitats que ofereix el paisatge de l'escena catalana contemporània. Gonzalo Pérez de Olaguer (Gènova, 1936), un dels degans de la crítica teatral barcelonina, ha recollit a Memòria crítica diverses peces menudes d'un trencaclosques molt més complex que algun dia caldrà historiar a fons. És la seva contribució, des de la trinxera de la crítica, a la memòria escènica més acostada al present i, segons com, més desconeguda.
Pérez de Olaguer teixeix un tapís molt ric de noms propis, d'espais escènics diversos, de grups i companyies, d'actors i directors, de públics, premsa i crítics, i de cicles, congressos i festivals. No defuig de deixar constància dels episodis més polèmics que ha viscut l'escena catalana de les darreres dècades: els conflictes i les lluites de la professió teatral des dels independents i els marges cada vegada més difusos entre l'àmbit públic i el privat. Sense acarnissar-s'hi, el relat del crític titular d'El Periódico aborda qüestions espinoses (com ara l'estrena de La Torna d'Els Joglars o el duel Flotats-Sagarra) o recupera moments de confrontació del teatre amb el poder (amb suspensions o censures sonades com la de Concili d'amor, d'O. Panizza; Kux, my lord, de J. M. Muñoz Pujol, o Els Beatles contra els Rolling Stones, de J. Mesalles i M. Casamayor).
Les peces periodístiques aplegades a Memòria crítica evoquen noms tan ineludibles com ara P. Garsaball, F. Puigserver, J. Montanyès, R. Salvat o J. M. Gual. Remeten a experiències teatrals tan insòlites com les del Saló Diana, el Capsa o el Lliure. Reporten la trajectòria de les companyies històriques (Els Joglars, Comediants, Dagoll Dagom, Tricicle, La Fura dels Baus, La Cubana) i dels col·lectius més o menys efímers (Grup d'Estudis Teatrals d'Horta, el GAT de l'Hospitalet, el Grup A-71, La Claca, l'EADAG, El Talleret de Salt...). O recorden estrenes reeixides i memorables com la d' El retaule del flautista, de J. Teixidor (1971), o la de Mar i cel, de Dagoll Dagom (1988). El narrador pren el punt de vista del cronista que, en primera persona, testimonia els fets a partir de l'observació directa i els papers guardats.
Les incursions de Pérez de Olaguer en la memòria escènica no aspiren a ser estudis aprofundits sobre els temes triats, sinó aproximacions breus, documentades, que, en tot cas, descriuen un mapa complet de referents contemporanis que tant la història del teatre català com l'escena actual no poden, si no volen ser desagraïts, menystenir. Profusament il·lustrat, el volum vol deixar testimoniatge, reconèixer unes trajectòries artístiques i reivindicar uns referents sovint massa oblidats. Més proper a la memòria que a la crítica, l'inventari resultant és un acte explícit d'homenatge i vindicació d'uns anys difícils per al teatre català des de l'exercici de la crítica amesurada i honesta. D'un periodisme compromès que es posa al servei del lector i que comenta els fets sense caure en exhibicionismes malaltissos ni perdre mai el bon to i l'elegància crítica.
