Prodigiosos defectes de forma
Contes
Primo Levi
Edicions 62
633 pàgines. 21 euros
Velat darrere l'extraordinària força narrativa i memorialista de la trilogia d'Auschwitz, es pot descobrir un Primo Levi enjogassat, contista, tràgicament irònic i concentrat a explorar allò que ell mateix, amb una esgarrifança elegantíssima, anomena els defectes de forma. Certament, els contes de Levi exploten les dislocacions de la raó, aquells processos que, tot i el seu evident camí de desvari, expliquen de manera plausible el funcionament real de la vida humana i precisen amb una objectivitat corprenedora perquè el món és com és, tan devastat.
L'ingent aplec titulat Contes , un repte de traducció resolt de forma magistral per Teresa Muñoz, amplia de manera significativa la producció literària de Levi traduïda fins ara al català. Després d' El Sistema Periòdic, aquest llibre ens aproxima de forma decidida al perfil contista d'un autor que mereix figurar com a epígon de Buzzati i Calvino.
El llibre, traduït al català per Teresa Muñoz Lloret, s'estructura segons l'ordre cronològic de la publicació de tres reculls de contes de l'escriptor torinès: Històries naturals (1966), Defecte de forma (1971) i Lilit (1981). Per bé que en els dos primers reculls abunden els contes de ciència-ficció, en el tercer reapareixen cada cop amb més persistència els relats en què l'autor modula una vegada més el seu testimoni sobre l'holocaust. Levi, químic de formació, no només aprofita els coneixements científics per ordir les trames argumentals dels contes de ciència-ficció, sinó que també se'n serveix per aplicar una implacable pulcritud racional a l'hora de plasmar la lleu arítmia entre la realitat i la deformació de la realitat. Així, en els contes de base fantasiosa d'aquest aplec, no trobem beuratges màgics ni gnoms capriciosos que permeten violentar les coordenades del rigor lògic. En canvi, com a contrapartida, notem que tota fetilleria hi és doblement intensificada, perquè neix de la racionalitat més elemental. Argument i al·legoria es fonen en una mateixa unitat narrativa: els records odorífers conservats a l'interior de flascons són una poderosa imatge de la resistència contra el pas del temps; la màquina que compon poemes i que escriu el conte que el lector acaba de llegir és una profecia de les possibilitats informàtiques actuals i d'una nova noció de la creativitat; l'acció dels bacteris que infecten les carrosseries dels cotxes i determinen el sexe dels vehicles deriva en la paròdia hilarant d'una estadística que discrimina els accidents en funció del sexe dels automòbils i d'una ciència capaç de sacralitzar la seva pròpia absurditat. Per a Levi la tecnologia acaba revelant els vicis de la intel·ligència humana. La raó produeix monstres. El fons moral d'aquests contes és que el fracàs ha estat talentosament dissenyat en cadascuna de les seves fases. Levi reserva a la literatura la funció de consignar les desmesures d'un presumpte progrés de la humanitat. "El dolor no es pot ni s'ha d'eliminar, perquè és el nostre guarda", reflexiona un dels personatges d'aquests relats, just quan acaba de descobrir l'existència d'unes substàncies que transformen el dolor en plaer. Deu ser per això que aquests contes són un simulacre de lenitiu contra el dolor. Darrere el seu vernís mundà i divertit s'hi esbossa la fonda revelació que el progrés moral no necessàriament s'acompanya d'atributs civilitzants. Levi ens llega una subtil profecia destinada a evitar el seu autoacompliment: només la certesa que el món cada cop serà més absurd podrà fer que el món sigui menys absurd.
