Mirar enrere per anar tirant

Cròniques d'art a 'La Veu de Catalunya'

Rafael Benet

Fundació Rafael Benet

410 pàgines. 23 euros

Un feliç acord entre les fundacions Rafael Benet i Caixa de Catalunya està permetent l'edició íntegra de les cròniques d'art que el crític i pintor Rafael Benet (Terrassa, 1889 - Barcelona, 1979) va publicar a La Veu de Catalunya entre 1912 i 1936. Un document de primera magnitud sobre l'art català, tant per als entesos com per al públic en general. El segon volum que acaba d'aparèixer correspon als anys 1932 i 1933 i corrobora l'interès incitat pel primer, del període 1934 - 1936, aparegut fa dos anys. La publicació en sentit cronològic invers ha estat un encert, ja que la visió benetiana es va anar emmotllant als temps i va anar evolucionant a pas de tortuga cap a una visió més àmplia que la del nucli dur del noucentisme d'on procedia.

Però criteris estètics al marge, els textos de Benet són deliciosos de llegir, clars i transparents, àgils i sincers. Una de les gràcies és que parla de moltes coses. Pel que fa a l'art, com que volia pintar de cara a déu, tot el que s'allunyés d'això l'inquietava. Benet apuntava: "els nostres veïns no estan massa contents de l'obra bon tros diabòlica de Picasso. La pintura universal no crec que pugui treure tampoc gaire profit de la lliçó genial -massa genial- del malagueny". Era de la generació que s'havia fet al costat d'Eugeni d'Ors vinguda al món per "restaurar motlles", per això va parlar poc i malament de l'arquitectura del Grup d'Arquitectes i Tècnics per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània (GATPAC), dels esnobs dels Amics de les Arts Noves (ADLAN), del surrealisme de Miró i Dalí. Diguin el que diguin les històries de l'art català, amb la Segona República els avantguardistes seguien sent minoria perquè qui tallava el bacallà encara eren els conservadors. A les crítiques d'ordre de Benet tampoc sortia massa ben parat el realisme endimoniat de la Nova Objectivitat alemanya que a Catalunya no va satisfer ni als crítics clàssics ni als moderns.

Benet també va mostrar recel per Torres-García malgrat ser l'inventor de la pintura noucentista. L'evolució del seu antic i admirat mestre el va desconcertar: "Cal anar en compte a valorar excessivament aquesta mena d'art que practica actualment Torres-García: aquest art d'avantguarda, parcial -volgudament antitotalitari- que fuig de fam i feina per salvar l'emoció. Però cal anar també en compte a no desvalorar-lo excessivament (...) Cal reconèixer que aquesta pintura nova, tot i no satisfer la consciència dels homes d'avui, que clama cada dia amb més vehemència per una pintura totalitària, ja ha assolit els seus èxits". L'home de La Veu va quedar-se en l'equilibri entre tradició i modernitat de l'escultura de Manolo i Fenosa, la pintura de Domingo, o l'arquitectura de Folguera i els Puig Gairalt. És el màxim on podia arribar. Mentre, es desfeia en elogis amb els aplecs de Joan Colom o els rams de flors de Domènec Carles que feien les delícies dels prohoms de la Lliga. Però, en canvi, les encertades reflexions sobre l'obra abrupta de Pidelaserra són comparables a les que faria Gabriel Ferrater anys després. Els amics artistes estrangers que Benet va fer a Tossa van propiciar la reeixida sèrie Coneguts d'estiu i li van obrir una mica els ulls. Tots li parlaven amb elogi de Josep Lluís Sert, i de Picasso, Miró i Dalí, però dels sofisticats forans en va valorar sobretot la calidesa. Ell va seguir pel camí ral, sense caure mai del cavall.