Una evocació obliqua
L'hivern passat, el MoMa de Nova York exhibia una retrospectiva del pintor minimalista nord-americà Brice Marden. Magnífica. Una de les sales descobria dues sèries, una de 1969, D'Après la Marquise de la Solana, i l'altra, Homage to Art 2 (Goya), realitzada el 1973. Es tracta de tres reproduccions d'un retrat de la Marquesa de Solana muntades sobre un tríptic de rectangles amb lleugeres variacions de verd fosc, seguint els tons del vestit del personatge pintat per Goya. Marden explica la seva metamorfosi plàstica a partir de certs referents pictòrics, com Mondrian, Màlevitx, o fins i tot Newman: "Començo el meu treball amb una vaga idea del color; una memòria d'un espai, una presència del color, un color que crec que he vist... Un gris fosc contemplat molt lleugerament després d'un crepuscle boirós". El simbolisme, o el poder de les sensacions traslladat a les formes mentals, i viceversa.
Un procés semblant és el que ha portat Soledad Sevilla a realitzar les seves sèries Apòstols majors, Apòstols mitjans i Apòstols menors. La galeria Senda mostra aquests últims treballs, les fonts dels quals són els Apòstols de Rubens -encàrrec del Duc de Lerma a l'artista el 1610-, avui en poder del Museu del Prado. Sevilla no ha pretès fer un exercici minimalista, ja que els olis no busquen l'efecte pla; més aviat intenta conduir la mirada de l'espectador al món de les emocions, entre la descripció literal i l'evocació obliqua. Encara que sí comparteix amb Marden, i per què no, amb Bonnard, el següent credo: "El nostre déu és la llum".
L'artista valenciana pren com a model cada apòstol i "es dedica a pintar-lo" com una espècie de sinècdoque, qüestionant la unitat del quadre i obrint-la en la seva descomposició mateixa. Així ho descriu: "El subconscient recorre a imatges emmagatzemades que en algun moment ens van causar impacte. El procés creatiu es desencadena quan algunes d'aquelles imatges, inconscientment amagades en la memòria de la nostra mirada, ressorgeix i es desplega, pren sentit actualitzant-se i ens commou en reconèixer-la de nou".
La peça Així procedeix la naturalesa és un díptic que es despenja de la sèrie apostòlica. Es tracta d'un quadre ple de referències desplaçades: l'entrada a un edifici blanc, l'aigua, la malesa. La imatge és especular, de manera que el natural es transforma en una abstracció, es con-forma amb la pretensió demostrativa d'una seqüència d'un paisatge. Soledad Sevilla elegeix un quadre, decideix i planteja una convenció. Però finalment no l'identifica en la seva singularitat. No se serveix d'ell per a la seva demostració, sinó que refina i diferencia el detall d'aquest valor irreductible.
Soledad Sevilla
Galeria Senda
Consell de Cent, 337. Barcelona. Fins al 21 d'abril.
