Inconvenients de la fama
Un home entra en un bar de Chicago cada dia a les cinc de la tarda i demana tres whiskies; no l'un darrere l'altre, sinó els tres de cop. El cambrer se n'estranya, però no diu res i serveix els tres whiskies que li han demanat. El client se'ls beu l'un darrere l'altre, paga i se'n va. Torna l'endemà, i un altre dia, i cada dia durant quatre mesos. Al final, el cambrer, mogut per la curiositat, i amb molta circumspecció, li pregunta al client perquè demana sempre tres whiskies i se'ls veu en una correguda. "És molt senzill", respon el client. "Tinc dos germans que viuen l'un a Nova York i l'altre a San Francisco, i estem molt ben avinguts. Per honorar la nostra amistat, tots tres entrem cada tarda en un bar a les cinc de la tarda, demanem tres whiskies, i ens els bevem a la salut comuna". El cambrer calla, l'explicació ja el satisfà. Però un bon dia, aquest home de Chicago entra en el bar i demana només dos whiskies, en lloc de tres. El cambrer torna a estranyar-se'n i demana, amb gran precaució, per què ara només en demana dos en comptes de tres. El client li diu, amb tota naturalitat: "És que jo he deixat de beure".
Només se'ns acut una explicació: la fama espatlla moltes coses
Aquest acudit, que es llegeix cap al final del llibre de Paul Auster Viatges per l'Scriptorium (Ed. 62, Barcelona, 2007), és una de les poques coses que s'entenen d'aquest llibre que en frega les dues-centes. Tota la resta és d'una confusió tan extraordinària i tan estrafolària, que hom pot arribar a tenir dubtes si val la pena llegir tot un llibre d'Auster només per riure francament en una pàgina i mitja del volum. Potser també s'entén l'estranya relació que s'hi narra entre una infermera i el misteriós Míster Blank, protagonista del llibre -i, segons que diuen, transposició al·legòrica del mateix Paul Auster, que diu haver escrit aquest llibre com a memoràndum i resum de tota la seva vida i obra anterior-, la qual li practica una fel·lació per a goig (inversemblant, per cert) d'un home que figura que es troba a la vuitantena: aneu a saber si l'Auster està cert de mantenir fins als cent anys una tan extraordinària vigoria. Llevat d'aquestes dues coses, com s'ha dit, no s'hi entén res de res. I, en principi, a no ser que un home tingui l'enorme intel·ligència i coneixements d'un Thomas Carlyle -que va escriure un llibre del tot inintel·ligible, també, però genial, Sartor Resartus, del qual parlarem pròximament-, si un llibre resulta del tot incomprensible (ja no dic difícil d'entendre o de reconstruir, com passa amb Ulisses, de Joyce), els lectors tenen -segons Rilke- l'obligació de llegir-lo fins al final, però no en tenen cap de quedar satisfets de la lectura.
¿Què pot haver succeït per què l'autor de llibres tan notables com La trilogia de Nova York, El palau de la lluna, La música de l'atzar, Leviatan o el recent Follies de Brooklin ara es despengi amb un llibre literalment frustrat, recòndit, reconcentrat, críptic i tan absurd (potser es tractava d'un homenatge a Ionesco o a Beckett; de cap manera a Kafka) que no hi ha manera d'entrellucar-ne cap sentit? ¿Que potser els procediments de l'al·legoria no han tingut sempre, en la literatura universal, els límits que presenta la teoria de la versemblança?
Només se'ns acut una explicació: la fama espatlla moltes coses. Per no anar a parar als clàssics de debò, que serien una mina, recordem allò que diu Montaigne al seu assaig II.16, "De la glòria": "Creiem que engrandim el nostre nom en escampar-lo i sembrar-lo en moltes boques... però l'excés d'aquesta malaltia fa que molta gent arribi a maldar per què els altres parlin d'ell, encara que sigui de qualsevol manera". En el mateix deixant, Flaubert va escriure: "Ser conegut no és el que més m'interessa. Això només satisfà les vanitats més mediocres La celebritat més completa mai no satisfà del tot, i un es mor quasi sempre en la incertesa de la pròpia anomenada, llevat que sigui un imbècil". Trobo encara en un passatge dels Cahiers, de Paul Valéry, aquestes dites de l'apartat Ego: "La glòria us converteix en un altre. Us exclou de vosaltres mateixos"; "La meva trajectòria m'ha fet fer el tour de la glòria, però me n'allunya amb la mateixa necessitat"; "Jo tot sol em puc concedir la glòria... però me la refuso sempre gràcies a la reflexió". I trobo igualment, als Diaris de Robert Musil, aquestes paraules: "Planteja't el teu problema d'aquesta manera. El fet que no siguis famós, és natural; el fet que no disposis de prou lectors, etc., per viure, és vergonyós". (En el seu cas, tenia tota la raó). I el mateix Musil, envejós (o potser no) de la fama de Thomas Mann, li etziba en el mateix context. "Glòria podria ser el títol d'un llibret que contingués en un dels seus apartats tant el gran escriptor com tot el circ dels Mann al complet". És clar que Auster, en escriure aquest seu darrer llibre, potser tenia al cap una altra cosa, com ara els versos de Shelley que transcric: "Chamaleons feed on light and air; | Poets' food is love and fame". Inconvenient dels camaleons: poden tornar-se d'un color molt lleig.
