Episodis nacionals

Temps indòcils

Agustí Pons

Angle editorial

343 pàgines

Fa més de quaranta anys que Agustí Pons (Barcelona, 1947) es dedica intensament al periodisme, activitat que ha practicat en tots els gèneres amb una clara voluntat d'estil, com en deixen constància les seves biografies i els seus llibres de retrats. Aquesta aspiració es fa visible a Temps indòcils, l'última obra que ha publicat i que es pot definir com una crònica personal d'uns anys marcats a Catalunya pel pas de l'asfíxia del franquisme a la respiració assistida del pujolisme.

En aquest recorregut, iniciat amb l'entrada de l'autor a El noticiero universal el 1963 i acabat amb la seva gestió com a cap de gabinet del conseller de Cultura al primer govern convergent, Pons es mostra efectivament en possessió dels bons recursos de l'ofici, sobretot en el retrat, que en general resulta molt ben aconseguit, i que encara ho resultaria més si de vegades no hi planés, potser per un excés de facilitat, la temptació latent del pintoresquisme. Amb tot, i en especial als primers capítols, el lector no pot sinó celebrar la creació d'una atmosfera capaç de transportar l'olor de resclosit dels ambients tragicòmics de l'època. Després, el llibre oscil·la entre aquest registre costumista, que tan vistosament s'ha sabut desplegar als inicis i que per sort no s'arriba a perdre mai del tot, i un estil que es va desdibuixant per moments i que, en alguns passatges una mica durs de rosegar, fa pensar més en un inventari que no pas en un memorial.

Ara bé, si una cosa queda clara amb la lectura de Temps indòcils és que Pons no ha volgut escriure un llibre de records per compartir nostàlgies amb el lector, sinó, ben al contrari, un llibre de combat. El camp de batalla principal d'aquest combat és una experiència generacional que, amb la perspectiva dels anys, qualsevol persona sensata ja no pot deixar de considerar sinistra. No s'han de fer, doncs, gaires esforços per aplaudir les envestides de l'autor contra els paladins d'aquell marxisme-leninisme dels anys seixanta i setanta que es van posar a xuclar els cervells dels joves del país fins a buidar-los de tota substància. En aquesta justa, on de vegades la pica s'enfonsa sense contemplacions al cor d'adversaris molt il·lustres, hi ha episodis honestos i altres on es fa difícil distingir el que separa la denúncia ideològica de la venjança personal. És, en canvi, impecable el capítol on narra el seu viatge a un París en vigílies de revolta, un dels més potents del llibre i que, entre altres virtuts, té la de mostrar la perversa ingenuïtat amb què els joves d'aquella generació es van erigir en artífexs d'un irracionalisme que a hores d'ara encara no hem pogut conjurar del tot.

Temps indòcils hauria pogut ser una obra important si Pons hagués sabut perseverar en la línia d'aquest capítol i d'altres que l'acompanyen amb la mateixa dignitat, però el lector ja comença a intuir a quin port arribarà la nau quan veu que l'autor és capaç d'escriure que Molas, Triadú i Maria Aurèlia Capmany són tres intel·lectuals que "assumeixen, més bé que cap altre, allò que n'hem dit la modernitat". Com si la presència de Gabriel Ferrater i Joan Ferraté, per referir-me a les dues omissions més escandaloses d'aquesta crònica, hagués estat irrisòria en els anys que es descriuen. Posats en aquesta tessitura, ja no pot resultar xocant llegir, una mica més enllà, que Josep Pla "no és un escriptor d'idees sinó un narrador de fets exteriors", sent com és Pla un dels escassos escriptors d'idees que ha produït la literatura del país. Una altra cosa és que a l'autor de Temps indòcils aquestes idees no li semblin prou dòcils per ser tingudes com a tals. I on s'encamina la nau de Pons al final d'aquesta travessia? Doncs s'encamina, amb la bandera ben hissada, a l'únic port on a Catalunya és possible renovar el permís de navegació després d'haver devastat territoris marxistes. El lector ja el veia venir de lluny.