Un dia tornaré

Sayonara Barcelona

Joaquim Pijoan

Proa

Barcelona, 2007. 234 pàgines

Hi ha qui opina sibil·linament que les invectives amargues de Thomas Bernhard cap a la idiosincràsia austríaca s'explicarien com un encàrrec del Govern per promocionar a la contra les meravelles i les virtuts d'Àustria. Una conjectura similar es podria fer al voltant de Sayonara Barcelona, la novel·la guanyadora del premi Sant Jordi 2006, i l'Ajuntament de la ciutat perquè Joaquim Pijoan (Santa Cristina d'Aro, 1948) ha escrit una novel·la sarcàsticament sagnant sobre les formes de vida actuals que es desenrotllen a Barcelona: Pijoan ha escrit una novel·la que si traspassés la frontera i es traduís a altres llengües seria un incentiu impagable per aconseguir que augmentés l'afluència de turistes perquè, al cap i a la fi, la contemplació en directe de la decrepitud ocasiona sempre un interès malaltís.

A Sayonara Barcelona es narra el retorn d'Abraham Z. a la ciutat d'on va fugir vint-i-cinc anys enrere sense haver-se acomiadat de ningú. Durant aquest temps ha viscut al Japó, s'ha impregnat de la mentalitat i la formalitat nipona, i s'ha enamorat de Michimi, les cartes a la qual serveixen a l'autor per construir un contrapès on col·locar les experiències viscudes durant l'absència i els elogis triomfals cap a les lleis tranquil·les del pensament oriental: Barcelona és l'espai del caos, de la contradicció, de la incoherència moral, de la deixadesa i la brutícia, i Japó, en canvi, apareix com el lloc de la placidesa anímica, del goig de l'esperit, de la responsabilitat quotidiana i de la netedat de la conducta. Al to violent i corrosiu amb què es presenta Barcelona s'hi contraposa el to líric i enlluernat amb què es descriu Japó.

Però a Sayonara Barcelona el lector hi pot trobar molt més que una simple comparació entre dues maneres d'entendre la feina de viure: Pijoan hi reflexiona també sobre l'art de fracassar, tant en l'àmbit vital com en l'artístic, sobre els canvis que el pas dels anys opera en el caràcter de les persones i les seves ambicions, sobre la lluita de la llengua catalana per sobreviure a la invasió castellana, sobre la tristesa que es cova quan es descobreix que els referents personals d'una ciutat han estat devastats per la cobdícia de l'especulació immobiliària o abolits, senzillament, per la incúria del temps. Durant els itineraris que el protagonista realitza pels carrers i els locals de la seva antiga ciutat intenta localitzar als amics d'aleshores, i cada encontre és l'excusa per constatar que fins i tot en l'esperit dels triomfadors s'hi amaga una dosi de fracàs o de traïció cap als objectius del passat. Joaquim Pijoan ha escrit una novel·la on l'abundància de monòlegs dels personatges secundaris desequilibren l'ordre del relat, la gràcia verbal no és sempre la més òptima, les diferents parts de la història no acaben de conjuntar-se amb l'elegància necessària, però tot i així val la pena llegir Sayonara Barcelona per l'aire bel·licós que s'hi respira al fons de la seva essència, per l'estimulant aire de revenja que s'hi observa, per l'afany de representar la realitat multicultural i lingüística, pel sentit de l'humor ferotge que senyoreja en més d'un passatge, i pel fet que ensenya com algú pot sentir-se estranger en la seva pròpia terra: "No és cap enigma, la meva vida, només la conseqüència d'una incapacitat per acceptar i saber viure la realitat catalana, aquest món estrany i esquinçat interiorment que et rosega i se't menja per dintre com un corc que es cruspeix un moble d'època, no hi ha més misteri que aquest".

Abraham Z. és un artista fracassat quan va marxar, i es considera igualment fracassat en el moment del retorn: Joaquim Pijoan va guanyar el premi Documenta l'any 1982 i, després del silenci amb què es va rebre l'obra devia dir-se, com el protagonista de Sayonara Barcelona, que un dia tornaria per la porta grossa i que tot seria diferent, més amable i respectuós i sense negrors ni boires que enterbolissin el dia a dia de la convivència d'un escriptor amb el seu amor, la literatura.