Èpica i homosexualitat

El poema de Gilgamesh

Segons els manuscrits en llengua accàdia dels mil·lennis II i I aC.

Introducció, traducció i notes a càrrec de Lluís Feliu Mateu i Adelina Millet Albà

Universitat Autònoma de BarcelonaPublicacions de l'Abadia de Montserrat

Barcelona, 2007, 238 pàgines.

No hi ha cosa més apassionant, en el món de la filologia, que treballar amb textos antics, perquè, sense saber com -o sabent-ho amb grans dificultats- els textos antics estan impregnats de seqüències, temes i fórmules que després han ressonat al llarg de tota la història de la literatura. Això, naturalment, val almenys per a les literatures de la tradició que va de llevant cap a ponent, com és el cas de la literatura mesopotàmica, de la literatura bíblica i de l'arcaica literatura dels grecs. Els qui es dediquen a això, que solen ser les persones més sàvies d'un país, mereixen un aplaudiment sonor i vehement, una lloança sense límits: a primera fila haurien d'estar les seves publicacions a la Fira de Frankfurt d'enguany.

Però deixem les afirmacions d'ordre polític. El que ens interessava de subratllar en aquest article és fins a quin punt resulta apassionant la literatura comparada antiga, que es confon, de fet, amb la mitologia comparada. Quan un text antic es llegeix als nostres dies -i el que ens ocupa avui, El poema de Gilgamesh, és un dels més antics de la civilització heretada per nosaltres, perquè data del segle XVIII, quan els escribes sumeris es van dedicar a posar en escrit un llegendari que la civilització dels accadis convertiria en la gran epopeia que coneixem avui, encara que sigui fragmentàriament-, quan llegim un d'aquests textos havent el nostre coneixement travessat tot el llegat de les altres fonts antigues que he esmentat -també les modernes-, destaquen unes quantes coses que ens permeten d'establir unes petites lleis universals per a determinats gèneres literaris.

Una d'elles, ja que un article tan breu no pot abordar-les totes, és el tema de la relació amistosa extrema -bé en podríem dir homosexual, clarament si pensem en la Ilíada; figuradament si pensem en la història del rei Gilgamesh- que es troba en la majoria de les narracions èpiques fundacionals dels pobles i les civilitzacions de l'antigor. Com ja hem dit, a Homer la cosa resulta d'una evidència aclaparadora (d'altra banda, la mar de normal a Grècia si es recorda l'amistat entre Harmodi i Aristogitó o l'estreta companyonia regnant al cèlebre batalló d'Epaminondas), i així ho llegim a la Ilíada citada, quan Pàtrocle es posa l'arnès del seu més que amic Aquil-leu, ataca d'una embranzida els troians malgrat els advertiments de l'heroi dels aqueus, i és mort per Hèctor, que li roba l'escut: no hi ha plany més desolador, en tota la història de la literatura, que el d'Aquil·leu per Pàtrocle, el seu amic i amat, al qual amb prou feines consola la seva dea i mare Tetis: "Mare meva, és cert que l'Olímpic ha acomplert per a mi totes aquestes coses; però ¿quin goig hi tinc, després que ha mort el meu benvolgut company, Pàtrocle, que jo estimava per damunt de tots els companys...?" (Cant XVIII; traducció de Joan Alberich).

Doncs el mateix succeeix al Poema de Gilgamesh que ressenyem avui: a la tauleta VIII, que s'inicia amb el plany del rei per Enkidu, el seu amic mort, hi llegim: "Amb la primera llum de l'albada Gilgamesh va plorar pel seu amic: 'Oh Enkidu, la teva mare, una gasela, i el teu pare, un ase salvatge, et van crear, els onagres et van criar amb la seva llet, les bèsties de l'estepa et van ensenyar totes les pastures; Enkidu, que els camins del Bosc dels Cedres et plorin, que no parin ni de nit i de dia". Llavors demana que el plorin quasi tots els elements de la terra. I, més endavant: "Escolteu-me, nois, escolteu-me a mi, escolteu-me, ancians de l'ampla ciutat d'Urduk, escolteu-me, jo ploraré Enkidu, el meu amic, em lamentaré amargament com una ploranera." I segueixen fins a 218 línies sobre el plany de l'heroi del poema pel seu amic difunt.

No sembla massa atrevit, doncs, postular que una bona part de les mitologies antigues i de les creacions èpiques corresponents estiguin amarades d'una homosexualitat ostensible, neta, evident i heroica: potser no podia ser d'altra manera si tenim present les lleis de la guerra, l'educació que rebien els nois abans d'anar-hi (aquells del gimnàs d'Atenes que encara visitava Sòcrates, mirant els cossos de reüll i les ments amb les lleis de la maièutica) i l'enorme facilitat (això ja és Freud; no és mitologia antiga) amb què, avui com ahir, fluctuen les fronteres entre el masculí i el femení. Per això convé afirmar que les literatures antigues -potser fins als trobadors- no és que siguin misògines, és que són de sòlida naturalesa masculina. (La culpa de tot plegat no la té el fet que les noies no tinguessin "una habitació pròpia", sinó que tota la civilització estigués regida per lleis emanades de la masculinitat.) Ja vindrien els segles moderns -en especial, la novel·la anglesa del segle XIX escrita per dones- per capgirar per primera vegada, en termes molt generals, també èpics de vegades, aquesta preponderància de l'aliança entre els homes en la literatura universal.