L'ombra de la censura
Pot semblar irònic que una televisió produeixi un documental sobre el control que feien els censors de la seva programació durant la dictadura franquista i, una vegada acabat, el veti per considerar inapropiada la seva emissió per la imatge de la cadena. Tanmateix, això és el que va succeir amb Historias de la censura, un treball realitzat el 1995 pels periodistes Llúcia Oliva i Xavier Sitjà sota la direcció d'Antoni Esteve, per al programa de TVE Línea 900. Encara que no revela grans secrets sobre el passat de la cadena, la cinta havia quedat inèdita fins fa un parell de setmanes, quan la Societat Catalana de Comunicació (SCC) va organitzar una projecció i un debat sobre el documental a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) que va comptar amb la participació dels autors i amb la aquiescència de l'actual equip directiu de la televisió pública.
L'IEC projecta un documental inèdit sobre la intervenció del franquisme a TVE
El tema tractat a Historias de la censura va ser idea de l'equip responsable de Línea 900 de mitjans dels noranta, que el 1995 preparava una sèrie de reportatges dedicats a commemorar el 20è aniversari de la mort de Franco. "Ens va semblar positiu que TVE fes un exercici d'autocrítica sobre la seva pròpia història, però l'argument que ens van donar per no emetre la cinta era que la seva difusió suposava tirar pedres sobre la nostra pròpia teulada, perjudicar la imatge de la marca", recorda l'exdirector de l'espai televisiu, Antoni Esteve, qui lamenta que "ni tan sols ara que la cadena ha complert 50 anys" no s'hagi pogut programar el documental.
Per a Llúcia Oliva, que encara continua treballant per a la televisió pública, la politització de TVE no va acabar amb la mort del dictador i la cultura democràtica encara no s'ha assentat a la cadena. "Tots els governs, potser a excepció del present, han volgut utilitzar la televisió per als seus interessos en lloc de posar-la al servei de la ciutadania", opinava la periodista en el debat organitzat per la SCC.
El documental en qüestió mostra com el règim controlava la televisió des de l'inici de la dictadura i programava únicament continguts que fossin útils per formar "l'esperit familiar" dels espanyols, i espais de varietats per distreure l'audiència. Com expliquen en el vídeo alguns dels professionals de TVE, els censors actuaven sovint d'una manera absurda i, en alguna ocasió, s'havien escandalitzat abans per una minifaldilla que per un missatge antifeixista més o menys subliminal. Per controlar les retransmissions en directe, els programes s'emetien amb un retard d'alguns segons, temps que era suficient per poder reaccionar en cas que fos necessari.
La realitzadora Pilar Miró, una de les professionals que dóna el seu testimoni al documental, explica que el control sobre els informatius era "ferri". De fet, durant la primera etapa de la dictadura, els encarregats de donar les notícies no eren periodistes, sinó locutors que llegien les informacions que subministraven les fonts oficials.
Quan Manuel Fraga va ocupar el ministeri d'Informació i Turisme va veure, com els seus predecessors, el potencial del mitjà per arribar al gran públic i va impulsar els estudis de Prado del Rey. A partir d'aquell moment es van flexibilitzar les formes, però es van mantenir les pautes ideològiques de la programació.
El documental conclou amb la mort de Franco, els familiars del qual, ironies del destí, també van exercir de censors mentre ell estava hospitalitzat. El dictador va demanar una televisió per a la seva habitació, però aquells que l'acompanyaven en la seva agonia coneixien per endavant els continguts de la programació que s'havia d'emetre i eren els que decidien el que era convenient que veiés o no el general.
