Baudelaire
Ara, en aquests dies de tardor madura, ja no se senten, a París, els troncs com ressonen sobre les llambordes, perquè ja no descarreguen llenya als patis de les cases. Ara la calefacció és de gas o elèctrica o de gasoil. I tampoc no se senten els martells dels fusters que alcen un cadafal, perquè ja no s'executa ningú en públic. Però no costa massa d'imaginar-se la tristesa de Baudelaire, en la humitat grisa i fumosa de la capital francesa, quan sentia descarregar la llenya que anunciava l'hivern i n'associava la fressa a la dels preparatius d'una execució. Baudelaire, llavors, veia venir l'hivern, les froides ténèbres, s'acomiadava de l'estiu -adieu vive clarté de nos étés trop courts!- i preveia la mort i sentia que algú clavava un taüt, el seu, en algun lloc. És per això que aquest matí fred de finals de novembre, el Cant de tardor -Chant d'automne- del poeta se'm fa viu al pensament i jo també sento que aviat tot l'hivern se'm ficarà a dins. La còlera, l'odi, els calfreds, l'horror, la feina dura i forçada, i que, com el sol en el seu infern polar, el me u cor no serà altra cosa que un glaçó rogenc. Fa quatre dies que encara érem a l'estiu de la claror punyent, i heus aquí que ja som en plena tardor i l'hivern ens espera darrere la cantonada.
Baudelaire veia venir l'hivern, 'les froides ténèbres', i preveia la mort i sentia que algú clavava un taüt
Passejo vora un Sena glacial. Les parades dels bouquiniers, tancades, són com taüts sinistres i brillen amb un fosc fulgor entre els troncs nus dels plàtans del quai . Les xapes de zinc de les mansardes de l'altra riba, llunyanes, pesen desmesuradament i la fletxa de Notre-Dame s'entesta en foradar un estrat de núvols grogosos com un filaberquí obsés. És llavors quan penso que fa un dia ideal per anar a Montparnasse, al cementiri, i visitar la tomba de Baudelaire i recitar-li la primera estrofa del seu cant de tardor, que és l'única que encara recordo sencera. Ho penso, però no ho faig. Tinc mandra. Una mandra espessa com la boira que emmantella el Sena, una mandra freda com les tenebres que ens ofegaran, i m'estimo més asseure'm en una brasserie i demanar un te i entonar-me una mica per dins. Però el dia és baudelairià i allà, en el confort del cafè, recito aquella primera estrofa que em sé de memòria i miro de recordar la tomba de pedra de Montparnasse que he visitat altres vegades, aquella tomba que, de fet, no és la seva, aquella tomba en què hi està de rellogat del coronel Aupick i de la seva pròpia mare, que s'hi va casar en segones núpcies. Perquè la tomba en qüestió, que no és pas res de particular, recordo, porta inscrits els noms del coronel, amb tots els seus títols de glòria, i el de la seva senyora. I, entremig, el nom del poeta, sense ni dir que era poeta, només que era fillastre del coronel, com un criat de la família. Així és la tomba de Baudelaire en el cementiri de Montparnasse, aquell on Georges Brassens cantava que volia ser enterrat, à quatre pas de ma maison. O sigui que Baudelaire no té una tomba gaire espectacular. Però, a poca distància, enganxat a la tanca de pedra del cementiri, la tanca que el separa dels carrers que l'envolten, els seus amics i devots li van alçar un monument, una escultura simbolista, decadent, poc vigorosa per als seus versos. Això recordo mentre em vaig prenent el te i pot ser que m'equivoqui, perquè la memò ria és mentidera, li agrada de fer-se les coses com li convenen.
En aquells temps, quan moria un personatge important, a part dels monuments, tomba o no, que família i amics poguessin dedicar-li, els poetes li escrivien un conjunt de poemes que titulaven amb el nom de tombeau, és a dir, tomba. Un homenatge que, a vegades, podia ser molt tardà. Així va ser en el cas de Baudelaire. El poeta havia mort el 31 d'agost de 1867 i Le Tombeau de Charles Baudelaire no va sortir fins al 1896, amb la col·laboració de trenta-nou escriptors, entre els quals Mallarmé.
El poema de Mallarmé no és pas tan contundent ni memorable com el tombeau que va escriure per a Edgar Allan Poe, el que comença amb aquell vers definitiu: Tel qu'en Lui-même enfin l'éternité le change. El poema dedicat a Baudelaire el recordo menys, només recordo que hi parla d'un verí tutelar, que és una imatge esplèndida, un verí tutelar que ara se'm dissol en el te que em reconforta. El verí tutelar de Baudelaire.
