La lluita pel poder

Ventada de morts

Pep Albanell.

Epíleg d'Àlex Broch

Edicions Proa

Barcelona, 2005. 255 pàgines

La reedició recent de la novel·la Ventada de morts (1978), sens dubte la millor obra del "vigatà de la Seu d'Urgell" Pep Albanell (1945), suposa la recuperació d'un dels textos estel·lars de l'anomenada Generació dels Setanta, a la qual se sol adscriure l'autor per raons estètiques i ideològiques. Tal com ja apuntaren els crítics de torn en el seu moment, entre els primers Àlex Broch, el qual no endebades tanca l'edició present amb una dissecció molt elaborada i exhaustiva de la novel·la, no podem desvincular el títol més paradigmàtic d'Albanell de la via contestatària i reivindicativa a favor de la llibertat i la democràcia que caracteritzà els joves escriptors que, sota la influència ideològica del Maig del 68, vivien pendents dels últims badalls del franquisme.

La lectura politicosocial s'imposa de seguida atesa la conjuntura històrica del moment en què fou ideada i escrita, marcada, com sabem, per la fi de la dictadura franquista i el procés de restitució de la democràcia. Si Oriol Pi de Cabanyes va recollir la dicotomia entre l'actitud evasiva i el compromís col·lectiu de la nova època a Oferiu flors als rebels que fracassaren (1973), Albanell també féu la seva particular aportació escrivint aquesta al·legoria brillant sobre el despotisme opressor i la lluita pel control del poder polític que és Ventada de morts, un assumpte, al capdavall, de valor universal que ja arrenca amb la Ilíada homèrica (i arriba, si volem, fins al darrer giravolt de la negociació actual sobre la reforma de l'Estatut). Els paral·lelismes entre ficció i realitat, salvant totes les distàncies que calguin, semblen prou clars: no costa gaire relacionar la mort de lo Gaio, el cruel i sempitern amo d'Escornaldiable, amb la del general Franco, ni tampoc la posterior disputa per la successió del poder entre la resta de cacics, el Teró i el Baró Gran, amb el clima de por i incertesa que s'instal·là en l'ànim de molta gent compromesa amb el país durant la Transició (1975 - 1978). La diferència, naturalment, rau en el fet que, mentre que la novel·la presenta una llarga sèrie de morts violentes, originada pel buit sobtat de poder, la nostra realitat política, en canvi, es va encarrilar sortosament per viaranys molt més amables.

La galeria variada i pintoresca de personatges que transiten per Ventada de morts constitueix un atractiu agradable. Tractats amb mirada sorneguera, tremendista o grotesca, tornen a emergir davant nostre -a més dels cacics en disputa i dels llegendaris Oleguer i Telucard- la Gaia, la Guineueta, el bandoler Joles, en Senell, el Galó traginer, el Carolí, la Letes, la vella Xeca, l'ombra misteriosa que ronda de nit i, sobretot, el secretari, un home apocat i dormilega de mena que es converteix, un cop superat el tràngol d'una turmentosa i aparatosa inflor als genitals, en l'investigador oficial de l'enigma que envolta l'assassinat de lo Gaio i desbarata la pau d'Escornaldiable.

Una circumstància que ajuda a comprendre la riquesa i la complexitat general d'aquesta novel·la és que es tracta d'una obra construïda parcialment a partir de la sedimentació i perfeccionament de materials narratius anteriors. La defensa del 'factor al·luvió' no sembla desenraonat. El personatge femení despietat de la Galonassa-la Xorca, per exemple, esbossat en diverses narracions del primer i enginyós Les parets de l'insomni (1972), i el mite d'Escornaldiable, el poble perdut entre muntanyes de la narració homònima que figura dins Compreu-vos una neurosi i sigueu feliç (1974), havien de funcionar, conscientment o no, com a punts de partida per a l'assentament futur, més elaborat, de l'univers mític i la història cíclica de Ventada de morts, la creació de la geografia mítica de la qual, Escornaldiable, evoca territoris imaginaris cèlebres com el comtat de Yoknapatawpha, explotat repetidament per Faulkner, i el Macondo de García Márquez.

Sense voler rebaixar gens altres actius hàbilment administrats com l'humor i la murrieria, la imaginació desbordant, la dosificació de la intriga i la composició tècnica impecable de la història, cal remarcar, tanmateix, que l'aposta principal, calculadíssima, de Ventada de morts és el llenguatge ric i vigorós amb què està escrita del començament a la fi creant un estil dens i a vegades abarrocat, però molt llegidor i sense paral·lel en aquell moment. Escriptor versàtil i enjogassat com pocs, Albanell ens ofereix una prosa tibada i nerviüda que avança torrencialment endavant amb la concurrència, val a dir, d'una munió de termes i expressions corrents -alguns genuïns i tot- de la ruralia osonenca, com esqueribillat, mastofejar, clavar un juli, gitarada, carcamal, trumfes, tocar l'ase, buscar burina, no deixar de petja o tenir molta pelica, de manera que, si bé és veritat que Pep Albanell se n'anà de Vic a la Seu d'Urgell quan només tenia quatre anys, també ho és que se n'emportà tota la llengua viva que va poder, la qual, empeltada amb el parlar urgellès d'adopció igualment viu, havia de donar l'embrió d'aquesta meravella de prosa potent i fulgurant, tan escassa avui en dia, que es diu Ventada de morts.