Corredors de fons

La nit dels peixos

Francesc Garriga Barata

Proa

Barcelona, 2005. 104 pàgines

Memòria de tu i de mi

Montserrat Abelló

Edicions de la Guerra

València, 2006. 72 pàgines

Un dels moments més meravellosos de l'esport va ser l'aparició d'una nova mena de corredors de fons. Corredors que semblaven ser-ho per naturalesa, que s'entrenaven com aquell qui respira, que tenien unes condicions naturals que ens eren desconegudes. Recordo amb admiració l'etíop Abebe Bikila, guanyador de la marató de Roma l'any 1960 i de la de Tòquio el 1964. Bikila, i alguns dels seus seguidors, corrien fins i tot descalços, com ho havien fet, durant anys, pels camins de terra dels seus pobles i contrades. Qui hagi llegit Allan Sillitoe i el seu inoblidable relat La solitud del corredor de fons, una obra de 1959, traduïda al català per Avel·lí Artís el 1985, també recordarà que guanyar no sempre és, com voldrien els mentors del protagonista de Sillitoe, arribar primer, sinó la certesa d'estar fet de la fusta dels guanyadors, el convenciment absolut de poder guanyar. Francesc Garriga (Sabadell, 1932) i Montserrat Abelló (Tarragona, 1918) són, per a mi, dos corredors de fons.

Francesc Garriga duu publicats un nombre important de llibres -n'he comptat vuit-, que han tingut una recepció desigual, esbarriada. En el seu cas, això és força sorprenent, ja que l'autor ha exercit la crítica i és, a més, un participant entusiasta i imprescindible en moltes de les activitats poètiques que es produeixen arreu. D'altra banda, Garriga és un lector voraç, d'una notable perspicàcia crítica, i mentor dels poetes joves.

En qualsevol cas, aquest últim llibre, La nit dels peixos, és un volum en què la poesia de Francesc Garriga destaca per la seva imaginació lírica; una imaginació construïda damunt un seguit d'imatges, algunes fulgurants, que pretenen guiar el lector cap a un clima d'inquietud, d'escepticisme, amb una petita dosi de violència continguda que, a poc a poc, s'apaivaga i ateny un assossegament d'acceptació.

Si al començament del llibre trobem versos com "Agafa agulla i fil, i cus-te els dits | al blanc de cada full, | i escriu a poc a poc | com per sentir la tinta entre les ungles" (p. 29), cap al final sabem que "avui, el vell (...) | escura el temps en el sopar dels dies" (p. 97). A l'entremig la lluita i la confessió, l'acostament sense tendresa excessiva a l'edat, al cos, a les renúncies, en versos com "conec la por. | rumia al ventre de la vida. | el vell que sóc l'abriga" (p. 65). Una poesia en què la pietat envers un mateix té només cabuda amb una punta de sarcasme, i l'esperança i la felicitat semblen, com diu l'autor, fredes i tendres com les mans dels vells. Allò que atrau d'aquest llibre és, doncs, l'absència de cap mena de complaença, la duresa de la proposta feta sense escarafalls, sense preguntes transcendents. ¿És així, oi -sembla dir-nos-, que tots ens anirem acostant a la renúncia final? L'ús sovintejat de la paraula 'cendra' també m'ha fet recordar aquells camins dels corredors de fons: un cop recorreguda una llarga distància ja no cal mirar enrere, sabem que les cames ens aguantaran, i que els versos que afegim són el solatge de la cursa que es descabdella. Només cal concentrar-se a mantenir el ritme, l'alè. On sigui la meta ja no té importància.

El llibre de Montserrat Abelló també és una cursa de fons. Despullat, ens ensenya no el cos, o la química de la poesia, o els colors: ens hi mostra l'esquelet, l'ossada. Memòria de tu i de mi és un intent de buscar la senzillesa màxima (de vegades extraordinàriament dura) per fer, sense esperança, però des de l'acceptació feliç de la vida, un cant a la memòria de l'amor compartit. Un llibre que es llegeix com qui passa per l'aresta esmolada d'una carena, amb estimballs a banda i banda. L'autora procura no cedir ni empantanegar-se mai, avança decidida, sembla que corri fins i tot més enllà de les possibles línies de meta. Allò que ha estat bo, és bo ( "Quietud d'aquests moment", "Tot moment és"). I n'hi ha d'haver prou amb el fet de pensar que ho va ser. La transcendència, aquí, no hi juga cap paper i la mort, quan ella vol, és gairebé amable. La terra, el vent, l'aigua del rierol continuaran la seva cançó de sempre, i en aquesta cançó hi haurà, quan cap de nosaltres ja no hi sigui, el record d'aquells qui vam viure feliços en aquests indrets ("Entre aquests salzes"). Des de la talaia privilegiada d'una producció abundosa i d'un mestratge reconegut, Montserrat Abelló dóna una nova lliçó de com es pot arribar lluny: corre i sosté la veritat a la mà, i sempre li agrada de córrer en contacte amb la terra. Descalça.