Una lliçó moral
En parlava Enrique Vila-Matas diumenge passat, al "Dietario voluble" que lliura setmanalment en aquestes pàgines: l'editorial Lumen acaba de publicar Obra selecta, un volum generós d'articles i assajos de l'escriptor anglès Cyril Connolly traduïts al castellà. A la tria s'hi pot llegir un article -"Barcelona"- que parla de la ciutat el 1936. Connolly, que era un autor culte, incisiu i murri, va venir enviat per New Statesman i va explicar el que veia. Amb el temps la seva mirada sobre la ciutat i el que s'hi esdevenia va anar modificant-se. Al principi, descrivia enlluernat la convivència revolucionària entre anarquistes i comunistes. Aquest era el resum que feia de les seves sensacions sobre la ciutat: "El sentiment dominant de llibertat, d'intel.ligència, justícia i companyonia, les enormes ganes de llibertat i educació entre la gent pobra i endarrerida, són coses que cal veure per poder-les creure". Passaven els dies, però, i l'entusiasme quedava matisat pels fets: "Seria difícil trobar una atmosfera més carregada d'enveges, intrigues, rumors i embolics que la que hi ha en aquests moments a les capitals de l'Espanya republicana", escrivia Connolly unes pàgines després.
Aquesta atmosfera tan carregada, ja és conegut, va provocar alguns dels episodis més desoladors de la Guerra Civil -dolor dins el dolor-, aquells en què els ideals més purs i els interessos comuns de les esquerres eren doblegats per les intrigues de poder. De totes les històries tristes d'aquella guerra, qui sap si la més trista i esborronadora no va ser la dels militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista, el POUM. Quieta en el temps, mig embalsamada per la història, la tragèdia que van viure aquells militants continua sent una lliçó moral que sempre val la pena de recordar. És el que van fer diumenge passat al 30 minuts de TV-3 amb el documental "Una vida per la utopia".
La commemoració dels 70 anys del POUM era una bona oportunitat per reviure la trajectòria del partit i els seus militants. El reportatge que en va sortir era d'una gran correcció, ben pautat, sense grans novetats i amb voluntat de divulgació. S'iniciava parlant del naixement del partit el setembre de 1935, "en ple bienni negre de Gil Robles", i a partir d'aquí desgranava tots els moments clau que van dur a la guerra i a l'ensulsiada posterior. La creació del Front d'Esquerres, el paper d'Andreu Nin o l'enterrament de Durruti, entre d'altres fets històrics, servien per subratllar l'autèntic sentit del document: la distància fatal que cada cop més hi havia entre comunistes i anarquistes, i entre els anarquistes i el POUM. La narració dels fets s'acompanyava de filmacions històriques -algunes de poc conegudes, com la imatge de Nin i Companys assistint a l'enterrament de Durruti-, però el que donava més vàlua al reportatge era el testimoni dels exmilitants del POUM. La convicció amb què defensaven les seves idees, 70 anys després, i la lucidesa emotiva amb què aconseguien transmetre-les, eren el testimoni d'una gran integritat.
Els poumistes Teresa Rebull, Manel Alberich, Joan Pi, Salvador Clop, Wilebaldo Solano i Carmel Rosa (i Eduardo Pons-Prades com a exmilitant de la CNT) descrivien amb detall l'assetjament que cada cop més van rebre per part dels comunistes a causa de la seva denúncia dels mètodes de Stalin. Salvador Clop, a qui estava dedicat el programa ja que va morir dies enrere, durant la seva intervenció en els actes del 70è aniversari del POUM, oferia a més un punt de revisió històrica (i kafkiana). "Hi havia un moment", deia, "que a les txeques de Barcelona hi havia més detinguts poumistes que feixistes". També reflexionava sobre el present de les idees dels militants del POUM: "Potser hem evolucionat o retrocedit, ja no ho sé". S'entén el dubte, a la vista del pes escàs que avui dia tenen les ideologies.
