Una música complexa i vulnerable

Quan Victòria Sousa, Victorieta, una de les millors cantaores d'estil vives, va prendre lliçons de cant líric, notà que "a mesura que avançava les classes, anava perdent estil", de manera que ho va "haver de deixar córrer, perquè de poc" li "destrossen la veu". Ho contava a l'investigador i músic d'Al Tall Jordi Reig i aquest ho recorda en el llibre La música tradicional valenciana. Una aproximació etnomusicòlogica, que acaba de publicar l'Institut Valencià de la Música (IVM), per parlar de la relativitat de la "competència musical" i de la manera com "la tècnica vocal de la música culta occidental aniquila l'expressivitat popular temperada". L'anècdota il?lustra alhora un dels dos elements del llenguatge musical tradicional valencià analitzats en el llibre que, segons Reig, la diferencien d'aqueixa música culta i d'altres músiques populars.

El perill ja no és tant la desaparició d'algun gènere, sinó d'una manera d'interpretar

No és estrany notar semblances entre formes del flamenc i del cant valencià

Els músics de folk han recuperat gèneres i els han difós entre altres audiències

Aqueixa marca de la casa és, d'una banda, la utilització de melodies modals, que són més riques en possibilitats sonores que les melodies tonals del sistema culte occidental, amb "el pathos expressiu corresponent". Un pathos que apel.la a la transmissió d'emocions i sentiments, i que en aquest cas està associat, ens aclareix Jordi Reig, "a l'afinació, a la manera de llançar la veu, al ritme lliure, a les ornamentacions, als melismes...". Tornant a l'exemple de partida, "per a cantar cant d'estil", explica el musicòleg, "es necessita emetre la veu de manera natural", i no impostada, com en la música culta, "i temperar l'afinació en gammes modals", i no en les limitades gammes tonals que prescriu la música culta.

L'altre element diferencial són "els ritmes irregulars i equívocs" (en tant que aparenten allò que no són) i, especialment, els anomenats ritmes aksak, "més abundants en la música tradicional i folklòrica valenciana del que caldria esperar". Curiosament, els aksak són ritmes que tenen més a veure amb els Balcans, per exemple, que amb els nostres veïns més immediats.

La bona notícia és que, en el treball de camp, l'investigador ha trobat un llenguatge i un patrimoni musicals més amplis i diversos del que pensava ("no donava crèdit, per exemple, a tot el que trobava pel que fa a polifonies"). La mala notícia és que els dos elements singulars d'aqueix llenguatge "estan en franca recessió quant a l'ús, en tant que estranys, apartats de la norma i dels mitjans de comunicació que s'encarreguen de difondre-la". És a dir, el perill ja no és tant la desaparició d'algun gènere en particular, sinó d'una manera d'interpretar que, a més, és difícil "per a qui no tinga una habilitat o una educació especial".

Premiar i promoure aqueixes qualitats sembla una actitud conservacionista raonable. Però, per a fer-ho, cal conéixer-les i reconéixer-les, que és la tasca assumida per Jordi Reig en una investigació que pivota al voltant dels elements lingüístics de la música valenciana (melòdics, rítmics i harmònics) d'una manera que, sorprenentment, no s'havia fet fins ara sistemàticament. Obté, així, una radiografia que ultrapassa l'encarnadura sonora i mostra l'esquelet de la música tradicional valenciana, a partir de la qual fa afirmacions tan suggeridores com ara: "el misteri de la jota és essencialment mètric". O felices troballes lingüístiques com els esmentats "ritmes equívocs".

Un sistema expressiu vigorós

"Des del món de la cultura oficial i durant tot el segle XX", escriu el músic d'Al Tall, la música tradicional valenciana "s'ha vist com la manifestació sonora d'uns analfabets musicals a qui hi havia certa obligació moral d'escoltar pel simple fet de ser paisans, però que queien en l'oblit tan prompte com quedaven atrapats en [...]transcripcions de versemblança més que dubtosa". Raó per la qual Reig no ha pogut utilitzar moltes transcripcions que estudiosos com Salvador Seguí van recopilar en milers de documents al llarg de dècades. "No me'n refie", assegura prudent un investigador per a qui la música tradicional valenciana es resisteix a ser explicada a través de la notació convencional en pentagrama de la música culta occidental. Per això, ha anat directament a les fonts. En particular, a la Fonoteca de Materials, una notable compilació sonora de música tradicional gravada directament dels seus intèrprets naturals, promoguda per l'IVM i dirigida per un altre músic d'Al Tall, Vicent Torrent.

Partint de l'anàlisi sistemàtica, minuciosa i exhaustiva dels materials disponibles, el treball de Jordi Reig suposa un salt formidable en la literatura sobre la música tradicional valenciana que la situa en el terreny científic com cap estudi no ho havia fet fins ara. Ha dissecat les entranyes d'aquesta música sense deixar d'analitzar-la, alhora, en el seu context cultural i separant amb nitidesa els elements del llenguatge musical de la seua reordenació en gèneres i de les funcions exercides per les distintes manifestacions. Hi afig un CD amb una bateria ben àmplia d'arxius MP3 per a sentir de què es parla. "Faig l'estudi a partir de la ignorància i la vergonya que em fa la ignorància", reconeix Reig. La doble condició de professor del conservatori i de músic que, amb Al Tall, ha treballat en la reelaboració de la música tradicional valenciana i mediterrània, li fa estudiar-la amb una òptica i una metodologia diferents dels seus predecessors. "Quan vaig començar a treballar al conservatori, em va sobtar la manca d'estudis sobre les particularitats del llenguatge utilitzat, primerament, en els cants de batre i, després, en altres manifestacions de la nostra música tradicional".

En aqueix camí s'ha trobat més sorpreses que constatacions. Entre les sorpreses, una constant en el llenguatge musical tradicional valencià que marca singularment la interpretació vocal. Es tracta del mode de mi, tot un "sistema expressiu vigorós" de "forta personalitat" que l'orella no avesada pot passar per alt, però que ha acompanyat històricament els valencians a través de les cançons que han interpretat o escoltat al llarg del seu cicle vital, des del bressol fins als boleros de maduresa, passant pels jocs infantils, les festes, la feina o les rondes de festeig. "En començar, pensava que trobaria algunes cançonetes en mode de mi, algunes mostres de música modal com a reminiscència antiquíssima. I açò passava en les cançons de batre. Però, després, quan vaig veure les cançons de bressol, resulta que estaven totes en mode de mi. I en estudiar el funcionament del cant d'estil, encara que du un acompanyament tonal, resultava que la melodia era modal i funcionava també en mode de mi...". No és estrany, doncs, que sovint l'oient note fortes semblances entre algunes formes del flamenc i del cant valencià, perquè "el flamenc està ple del mode de mi, encara que és més exuberant i caragolat que el cant d'estil". I des de la perspectiva etnomusicològica, extrau en el llibre hipòtesis i conseqüències ben atrevides que entren plenament en el terreny social, com ara que "els cants articulats pel mode de mi són una demostració de personalitat llibertària i individualista".

A pesar d'avisar del perill que corren els trets més característics del llenguatge musical tradicional valencià, Reig constata la vigència social del cant d'estil, de les albades de l'horta, de les polifonies religioses tradicionals o de les distintes aproximacions a la dolçaina i el tabal. "El cant d'estil té ara una visibilitat que fa un temps era impensable i ara pegues un puntelló i apareix un dolçainer. Açò passa gràcies a la tasca pedagògica dels últims anys". Els músics de folk han recuperat gèneres i els han difós entre altres audiències i, fins i tot, reconeix que "el rock en valencià ha girat la vista cap a la música tradicional". En la introducció del llibre, Jordi Reig es donaria per satisfet si aconseguira "que els músics i els bons aficionats valencians conegueren la seua pròpia música". Però, per a conéixer-la, calia reconstruir i classificar l'imaginari sonor tradicional valencià. Tasca feta. Ara continua pendent el fet de difondre-la respectant i aprofitant aqueixa manera singular de gestionar el fet sonor dels valencians, el vigor dels seus sistemes expressius, i completar-la amb altres estudis de caire estadístic i sociolingüístic.