Els reptes del talent emergent a la moda: ser més sostenible i innovar amb menys recursos

Viure en l’era del fast fashion amb una consciència sostenible “molt desenvolupada” i haver crescut en una família de filòsofs i pedagogs va ser la combinació explosiva que va portar a la crisi Júlia G. Escribà (Barcelona, 24 anys) amb només 15 anys. “Vaig canalitzar l’ecoansietat a través del disseny de moda, la meva altra passió”, recorda durant una trucada. Tenia ambició, “TOC” i molta pressa: amb només 17 anys, Escribà es va convertir en la titular de la patent de la roba termoregulada feta amb el teixit intel·ligent Outlast de la NASA. “La tecnologia Outlast s’utilizava per a material esportiu i militar, i em permetia augmentar el cicle de vida i d’ús de les peces de roba. Les noves generacions hem nascut amb aquesta urgència de sostenibilitat i innovació en tots els àmbits, també en el tèxtil”, comenta.

Escribà vivia amb la motxilla a l’esquena: de la facultat de disseny a la feina a la incubadora de projectes Reimagine Textile de Mataró, passant pels cursos de negoci i de recerca en teixits intel·ligents. Amb 20 anys, es va convertir en la dissenyadora més jove a participar en la 080 Barcelona Fashion, i va irrompre amb força en un sector del qual qüestionava els fonaments. “La indústria catalana i espanyola tenen una identitat molt marcada. Ara, per tendència i gairebé obligació, aposten per la moda sostenible, però quan vaig començar era una tendència minúscula”, comenta. “Als nous dissenyadors se’ns exigeix néixer amb un caràcter sostenible però falta cooperació per part de les grans empreses”, critica. Des de la seva marca van crear una col·lecció sense gènere i van apostar per colors atemporals i més utilitzables per a la producció, però en aplicar la tecnologia i les noves tècniques de traçat es van enfrontar al “hàndicap” de la inversió: “volíem preus justos però preparats per al mercat”. Actualment, Escribà es dedica a l’assessorament en sostenibilitat per a empreses de disseny, sense abandonar el seu projecte inicial, que d’alguna manera “evoluciona amb ella”.

“L’únic obstacle per fer-se un lloc en el món de la moda és que els armaris de tot Espanya estan plens de moda ràpida. I no els culpo, tot i que vulguin invertir en peces de qualitat acaben consumint fast fashion perquè no tenen ni un duro”, afirma David Méndez (Pontevedra, 36 anys). El dissenyador que ara es defineix com “tot un paisà”, només tenia 24 anys quan va engegar Outsiders Division en una galeria d’art de Barcelona. “Internet i les xarxes socials han revolucionat la moda. Els punts de venda físics ja no són necessaris, les marques no han de fer grans produccions per arribar al distribuïdor”, explica Méndez. Un format més sostenible però que multiplica la competència en el sector, “les xarxes socials t’obliguen a estar molt present, a crear molt de contingut i molt canviant. Vius innovant”, afegeix.

La indústria de la moda promociona el talent emergent, però l’ànsia de novetat pot perjudicar els joves dissenyadors. “Disposem de molts menys recursos però se’ns exigeix més innovació que a la resta. No s’espera que les grans firmes difereixin de la seva pròpia línia, i són les que sí que s’ho podrien permetre”, reconeix Guillermo Justicia (Barcelona, 25 anys). Justicia va debutar en la darrera edició de la 080 amb Mycorrhizal, la col·lecció que fusiona la seva formació en ciències ambientals i la seva incipient formació com a dissenyador. A més de la síndrome de l’impostor, el més difícil per desfilar va ser haver de fer ell sol ―amb l’ajuda d’algun amic― la feina que en una gran marca fan desenes de persones: “Jo feia els patrons, anava a buscar els teixits, les peces, les cremalleres, cosia, preparava la música de la desfilada”, recorda. Aquest últim any i mig, Justicia es va obrint camí com a dissenyador emergent, innovador i sostenible: “Utilitzo teixits reciclats, però tinc estoc per a una o dues peces. Si volgués repetir no podria perquè no puc accedir a més teixit d’aquest tipus”, puntualitza Justicia, i afegeix que “ser sostenible és més difícil sense proveïdors ni finançament per accedir a aquests materials”.

Escribà es mostra escèptica davant de l’actitud dels gegants de la indústria de la moda, quan inverteixen en empreses emergents. “S’aprofiten del nou talent. Volen adoptar les normatives de producció responsable, rentar-se la cara i es mengen les ‘idees sostenibles’ de les start-ups. Però la moda ràpida domina el món. És insostenible que un model per definició insostenible apliqui la sostenibilitat. És una fal·làcia en si mateixa”, critica. Tot i així, les noves generacions arriben amb ganes de canviar la moda: “Seria perfecte la cooperació entre tots dos, sense que el peix gros s’aprofiti del petit. El nou model sostenible combina el talent sènior amb els valors de les noves generacions”, conclou Escribà.