Els Catarres: “Estem vetats a Cornellà”

Segons Viquipèdia, “un grup català Pop-Folk”. Èric Vergés, Jan Riera Prats i Roser Cruells es decanten pel pop “en tots els seus vessants” com a essència del seu grup, Els Catarres. “El pop és la màgia d’Els Catarres i segons avancem ho reconvertim en el que ens ve de gust. Al principi més folk, tenim cançons més roqueres, i amb el temps ens hem anat electronitzant cap a un so més modern”. Els Catarres conserven el seu ADN des de fa 14 anys, quan Vergés (40 anys) i Riera (41 anys), nascuts a Aiguafreda (Barcelona) i companys de l’escola, van tornar desencantats de la seva experiència en la indústria musical madrilenya: “Vam tornar amb la idea de muntar un grup fora del circuit discogràfic, tocar a bars, passar-ho bé i oblidar-nos de qualsevol pretensió”, explica Vergés. Els dos músics es van posar en contacte amb la baixista Roser Cruells (Centelles, Barcelona, 37 anys) i la van persuadir per entrar al projecte: “Li vam prometre que seria una cosa petita, quatre concerts anuals, però després va passar el que va passar”.

Pregunta. El que va passar va ser una melodia que diu: “Jo que voto Convergència, i que tinc somnis eròtics amb en Jordi Pujol… Jo que sempre he defensat els productes de la terra, ara m’he enamorat d’una xoni de Castefa”.

Resposta. (EV) Vam gravar la maqueta de Jenifer i, en qüestió d’una setmana, es va fer viral, tothom la compartia a internet. Va ser la nostra primera cançó i l’origen del grup. Llavors el tema de la xoni estava molt de moda pel còmic Edu Soto (el nen) i vam començar a jugar amb la lletra. Vaig dir al Jan que l’havíem de gravar i ens va portar directament als escenaris.

P. Es van trobar de ple a l’escena musical catalana de 2010.

R. (JR) Llavors el panorama era un desert, no hi passava res, en la música en català. Veníem del rock català de finals dels vuitanta i tirar endavant un grup de música en català era un acte de fe. Ens venia de gust, però sabíem que si l’aspiració era sonar a la ràdio i guanyar diners, era millor no posar-s’hi. A partir de 2010 apareixen Manel, Els amics de les arts i Txarango, però també reggae, pop, indie... moltes propostes que consoliden la música en català com una cosa transversal.

P. Des de l’inici aposten per la música pop?

R. (JR) La nova escena musical catalana es revesteix d’urbana, però si les melodies són transversals i agraden a tothom és perquè són pop. Passa el mateix a l’escena internacional: si només deu persones escoltessin la Rosalía, la seva música seria indie; és pop perquè les cançons entren com vaselina.

P. La nova escena musical catalana, La Banda del Pati, us obliga a renovar-vos?

R. (EV) Els Catarres sempre es renova. Des del primer disc volem evolucionar a coses noves. No tenim la intenció de perseguir la música urbana perquè estigui de moda, aniríem tard i tampoc seria creïble, perquè no formem part d’aquesta generació. Però estem en transformació constant, no volem definir el nostre so. L’essència dels nostres temes és la melodia i la lletra, i després ho revestim com volem. El nostre àlbum Invencibles (Halley Records, 2023) no tanca cap cicle, sinó que revesteix les nostres cançons de sempre amb estils nous i amb el so d’altres grups.

(JR) Podem renovar-nos perquè tenim més eines que al principi, més diners i més temps per experimentar. Ara quan proposem col·laboracions, la gent accepta (riu).

P. Vau escollir Figa Flawas per “actualitzar” Jenifer. Heu passat de “Jo que penso que el Serrat sempre ha estat un traïdor, al meu cotxe només sona Lluïs Llach” a “Jo que l’u d’octubre vaig defensar les urnes, contra piolines i porres”.

R.(EV) Vam pensar en Figa Flawas perquè creiem que representen la nova escena. Estan creant un producte original i fresc, tenen un art especial que creiem que perdurarà en la història. Ells mateixos ens van comentar que la lletra quedava antiquada i ens vam posar a canviar algunes coses per encaixar millor entre les noves generacions. Igualment, a les festes majors fem una versió intermèdia, ni l’original ni la nova.

P. Berga, Muntanyola, Cubells, Santa Margarida, Talarn, La Bisbal d’Empordà o Cabrera de Mar. El cartell de la seva gira 2024 està ple de festes majors. És una qüestió econòmica o d’identitat de grup?

R. (JR) Els Catarres neix amb vocació de festa major. Quan fem gira de festivals, demanem al mànager més bolos de festa major. Aquest any n’hem tingut molts. Notem un canvi en les festes majors, cada cop semblen més un festival i fins i tot es paguen.

P. Tocar en un poble o un altre depèn del color del seu ajuntament?

R. (EV) Els Catarres és un grup que canta en català ―que és un acte polític― amb certa ideologia catalanista, però no som un grup polític. Som reivindicatius però no partidistes. Barcelona i tot el seu cinturó són molt socialistes i hi hem tocat sovint, fins i tot a la Badalona del PP. No hi ha biaix polític.

(JR) On sí que estem vetats és a Cornellà, i els de l’Espanyol no ens trucaran mai (es refereix a la lletra de Jenifer: “Jo que soc soci del Barça no trago ni en pintura als Pericos de Sarrià”).

P. I toquen fora de Catalunya?

R. (EV) Hem fet concerts a Madrid, al País Basc, a Galícia i alguns fora d’Espanya. Una vegada, a Roma, una noia de Logronyo ens va dir que som el seu grup favorit. Sí que arribem a altres llocs, però són casos excepcionals.

P. Ara que acaben les festes majors d’estiu, què els espera aquest nou curs?

R. Molta feina. Caldrà fer malabars per acabar la gira i treballar en el nou disc, que, de moment, només són escaletes: una guitarra i una veu que després decidirem si són reggae o tecno.