Emili Rosales: “Periscopi encara es pot projectar més del que ho ha fet”

Emili Rosales (La Ràpita, 1968) ha treballat en el camp de les lletres com a crític literari, com a escriptor, i des de fa més de vint anys com a editor, en una revista a les terres de l’Ebre i després a Planeta, primer a Destino i des de 2014 com a director editorial de Grup 62, el més gran ara mateix en la publicació en català i que combina segells de literatura actual amb un fons excepcional. El seu optimisme amb el sector editorial xoca frontalment amb el malestar que des de fa un temps expressen les editorials més petites, especialment des de l’anunci de la incorporació de Periscopi al grup. En plena represa editorial i amb La Setmana del Llibre en Català a l’horitzó, Rosales destaca la publicació de la poesia de Carner i el projecte colossal que serà la publicació de Les vides de Giorgio Vasari l’any vinent. Parla d’un sector ben articulat que, diu, encara ha de guanyar lectors.

Pregunta. Quins moments de més èxit recorda en la seva trajectòria editorial? Segur que Carlos Ruiz Zafón ha estat un dels esdeveniments més importants.

Resposta. Sí, però també que als anys noranta vam fer les obres completes de Sebastià Juan Arbó, haver pogut formar part de la recuperació de Pla, o publicar Baltasar Porcel i Jaume Cabré. L’interessant dels projectes editorials on he pogut estar és que podem descobrir terres noves i alhora podem fer una feina de manteniment de la vigència de les grans figures de la literatura catalana. Aquest mes serà recordat com el setembre que vam recuperar quatre títols de Carner després d’una història editorial singular.

P. Quins escriptors està content d’haver posat al mapa?

R. Per dir-ne una de recent, Eva Comas-Arnal. La literatura catalana es caracteritza per tenir obres molt atractives aquí i a fora —fet que és novetat—, autors amb un públic amplíssim, com Xavier Bosch o Tània Juste, i la pervivència de la generació dels sèniors, com Maria Barbal, Carme Riera, Joan Francesc Mira… És la primera vegada que les tres generacions poden interactuar al mateix temps, perquè per avatars històrics sempre hi ha hagut trencaments i sempre s’havia de redescobrir tot. Des de fa vint anys i per primera vegada això té ressò internacional, gràcies a institucions com l’Institut Ramon Llull i un sector editorial madur, tant per les noves editorials com per empreses robustes com la nostra.

P. És optimista?

R. La venda de llibres en català i la lectura porta un temps creixent, això ens fa ser optimistes. El 2025, el sector editorial en català ha crescut un 5%, i ja venia d’uns anys, des de la pandèmia, de creixement al voltant del mateix número. S’obren llibreries. És un moment esperançador.

P. I en el cas concret de Grup 62?

R. Hi ha un creixement força més alt que aquest 5%, no vull entrar en xifres.

P. Aquest creixement del sector s’ha donat en l’edició en català i castellà, però no en altres llengües europees.

R. Certament. Els països que envegem, com Itàlia, França o Alemanya, com que tenen més lectors, no tenen un creixement tan alt: tenen un manteniment.

P. Com és la convivència entre el català, un 30% del mercat, i el castellà al sector editorial?

R. El català té la particularitat que aquest percentatge canvia segons la franja d’edat. A l’edat infantil és un 50%, a la franja juvenil hi ha una davallada respecte al castellà, i una part d’aquests lectors es recuperen posteriorment. I hi ha moments de l’any, com Sant Jordi, en què el català és una mica superior al castellà. Això ens mostra que hi ha camí per créixer.

P. Per tant, voleu recuperar terreny del castellà. Què proposeu?

R. Perquè hi hagi lectors, el primer és que hi hagi llibres. A mi em sorprèn quan algú diu que hi ha massa llibres. No n’hi ha mai massa. Es publiquen al voltant de 10.000 llibres en català cada any. Això ens situa, en l’àmbit europeu, a la part mitjana de la taula. Hi ha deu o quinze idiomes per sobre i per sota.

P. Però totes aquestes llengües tenen molts més lectors: l’anomalia és que la proporció de publicació de llibres per a lectors de català (que ja hem dit que és molt més baixa que la de parlants) està entre les més elevades.

R. Exacte. Si miréssim la proporció entre títols publicats i demografia, estaríem encara més amunt, ens situaríem com un dels sectors més dinàmics d’Europa i per sobre del grec, l’eslovac o l’eslovè, sí. I hi ha un altre factor que ens han de fer sentir orgullosos als editors. D’una banda, l’enorme quantitat de llibres que es tradueixen de llibres en altres idiomes al català i, de l’altra, quants títols catalans es tradueixen a altres idiomes. Umberto Eco deia que l’idioma europeu és la traducció, referint-se a la polifonia europea. El cas català seria el paradigma de l’edició europea: no és dels més grans ni dels més petits, i s’interrelaciona amb les altres llengües.

P. Les editorials més petites es queixen que la sobrepublicació de llibres els ofega perquè els obliga a produir més per mantenir-se a les taules de novetats.

R. El català no publica més llibres que altres sectors. Continuo pensant que perquè hi hagi lectors ha d’haver-hi una oferta gran de llibres i que els llibres han de tenir presència social (als mitjans, per exemple). En un temps hostil, s’ha demostrat que el llibre és un refugi. Cada editor ha de ser conscient de quants títols pot publicar. Qui ha de prendre la decisió de si 10.000 títols són massa en català? El risc i la tria de llibres que cal publicar és l’aventura de cada editor. Però el català encara pot créixer diversificant l’oferta, encara podem trobar nínxols de mercat. Publicar menys, ara mateix, no és la nostra proposta. No sobren llibres, falten lectors.

P. Quants llibres que no es venen es llencen cada any, entre els vostres segells?

R. No tinc la dada.

P. El 2024 a Grup 62 vau publicar 500 títols. Us mantindreu així?

R. Ens mantindrem o creixerà una mica més, però no significativament.

P. Depeneu de les subvencions?

R. Com tothom, demanem subvencions concretes per a llibres concrets que podrien ser deficitaris i són una aportació desitjable. Un sector que és essencial i que té un funcionament prou bo cal que tingui el suport de l’Administració, atès que som un aparador internacional de la cultura catalana, com es veurà ara a la FIL.

P. Amb què més ens podem comparar amb altres sectors editorials europeus?

R. En la majoria de sectors europeus coexisteixen petites editorials amb dos o tres grans grups. Grup 62 és homologable a aquests casos i busca el mateix: la diversitat, però també la presència social: hem de fer que els llibres en català no siguin només una exquisidesa, que també. No em vull posar triomfalista i hi ha moltes coses a millorar, però a Catalunya hi ha molt talent i empreses editorials robustes, que poden fer feina sostinguda en el temps. Això no sempre ha estat així. A la Fira de Frankfurt de 2007 algú deia que la literatura catalana és el secret més ben guardat d’Europa. Això ja no és així.

No sobren llibres, falten lectors

P. Abans de l’estiu vau anunciar la incorporació de Periscopi, fet que va causar certa commoció al sector. Per què els vau fer l’oferta?

R. Hem de tenir una proposta tan àmplia i diversa com sigui possible per atreure el màxim de lectors a la lectura en català. I gràcies a la trajectòria del grup, el que fem és ampliar això amb el bon criteri de l’Aniol Rafel, la Marta Rubirola i l’Andrea Rovira, que han tingut la capacitat de trobar noves veus i noves maneres de parlar amb els lectors. Això sorgeix d’una bona entesa personal i d’una proposta editorial que parteix de mantenir la personalitat de cada segell.

P. Vau dir que mantindrien seu editorial, distribuïdora i independència en la tria del catàleg.

R. Sí. Vetllarem perquè puguin fer aquesta feina amb la tranquil·litat amb què l’han fet fins ara. La idea és arribar a un públic lector que és més divers i dispers que mai. Per tant, res més lluny de la unificació i la uniformització, tot el contrari. Tindran un funcionament autònom. Del que es tracta és de trobar estratègies editorials en comú, perquè els autors es trobin més còmodes, però sempre mantenint la independència. Crec que Periscopi encara es pot projectar més del que ho ha fet, i es tracta d’utilitzar els recursos del grup perquè ho aconsegueixin.

P. Periscopi no publica un nínxol literari molt específic. Què heu anat a buscar?

R. El talent dels editors. Acaben de guanyar el premi Òmnium i el premi Llibreter. El seu catàleg parla per ells, i tenen un to diferent. Naturalment, Empúries publica autors internacionals, i Edicions 62 o Columna també, però busquem la diversificació i la sintonia amb els lectors.

P. Una de les preocupacions al sector és que, a la llarga, la personalitat es desdibuixi.

R. Jo no sé si això va passar fa vint anys, però ara Empúries o Proa mantenen la personalitat de manera indubtable. Recentment, hi ha el cas de Bromera, que té una seu molt lluny de Barcelona, el seu radi d’acció fonamental al País Valencià, la seva pròpia distribuïdora… És una manera possible de funcionar.

P. I econòmicament? Sempre es diu que les tarifes de correctors o traductors són millors en editorials independents que en altres segells més grans.

R. Absolutament. Ells ho decideixen tot. També t’haig de dir que Grup 62 treballa per una enorme quantitat d’autors, traductors, editors, i que es caracteritza pel bon tracte que reben. El Josep Lluch, la Pilar Beltran… són autèntics bojos dels llibres.

P. Què n’opines, del neguit sorgit entre les editorials independents arran de l’anunci de la incorporació?

R. Crec que hi ha coses per fer, però que l’edició en català està en un molt bon moment. Aviat s’inaugura La Setmana del Llibre en Català, que és una prova de com de bé funciona una combinació que trobo sàvia de cooperació i competició. Ho veig a cada junta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. Treballem en un ambient de cordialitat i tasca comuna, perquè tenim una feina a fer junts: que el sector aguanti igual de bé, i convertir el 30% de lectors en català en un 40%. La feina de l’editor és treballar això amb un text que li apassiona, i això és igual estiguis en un grup o una editorial petita.

P. Creu que és possible que editorials de la talla de Periscopi, aquelles que ja tenen cert recorregut i han crescut, sobrevisquin?

R. No em toca dir-ho a mi. Segur que sí, hi ha un context favorable i optimista en l’edició, hi insisteixo. A partir d’aquí, cadascú ha de trobar com arriba als lectors, amb talent de l’editor, els escriptors i la solidesa de l’empresa.

P. Voleu continuar incorporant segells?

R. No, estem satisfets amb la configuració actual.

P. Què preveu per a aquesta nova temporada?

R. La Setmana del Llibre en Català i la FIL de Guadalajara són punts importants al calendari. I tenim un catàleg divers. Si vols assaig polític internacional, Giuliano da Empoli; si en vols del país, Francesc-Marc Álvaro. Hi haurà una novel·la de Gemma Ruiz que impactarà molt, és una formulació literària brillant. Som un dels 30 idiomes en què es publicarà alhora el nou Dan Brown. Tindrem les republicacions de Carner i Joan Alcover. Crec que es parlarà molt d’una novel·la de Martí Domínguez sobre l’últim rector de la Universitat de València, que va ser afusellat després de la guerra. El premi Strega de Periscopi. També traduccions, com una de Roger Pol-Droit amb ressons d’El món de Sofia, que va familiaritzar milers de lectors amb la filosofia.

P. Abans m’ha dit que en la literatura juvenil hi ha una davallada de lectors en català, i en les previsions de novetats molts segells heu anunciat la voluntat d’incidir més fort en aquest sector.

R. En la franja juvenil hi ha aquesta moda mundial que és el romantasy. Estem incorporant autores com Rebecca Yarros, un fenomen cabdal. Hem de combinar els autors catalans amb aquests fenòmens, tot i que no ho podem publicar amb la intensitat amb què ho fem en castellà per aquesta distància que t’he comentat quant al lector juvenil.

P. Fem tard per captar aquest lector?

R. Els fenòmens es publiquen en català alhora que en les altres llengües, tot i que és cert que hi ha menys oferta de títols. El mitjà de comunicació més habitual dels joves són les xarxes, i per això estem mirant d’adaptar la comunicació i la web a aquest llenguatge. Però la presència del català és més difícil a xarxes, i això és un desavantatge.

Desenvolupar el Pla Nacional de la Lectura és el més important.

P. Una altra notícia recent és l’aparició d’Abacus Futur, que vol ser el tercer grup editorial al sector. Com ho viviu?

R. És un signe més del dinamisme del sector i de la cooperació i competència que et comentava abans.

P. Ara el premi Sant Jordi penja d’Abacus Futur i passa a ser el més ben dotat. Grup 62 publica els premis Prudenci Bertrana, Proa de Novel·la, Néstor Luján, el Josep Pla, el Carles Riba, el Mercè Rodoreda, el Gabriel Ferrater, l’Ausiàs March, el Ramon Llull… Com valora el panorama de premis?

R. En el cas dels premis, la nostra filosofia també és diversificar, a través de les entitats amb què col·laborem o el tema. El Néstor Luján és de novel·la històrica, el Proa s’ha caracteritzat per descobrir nous talents o un canvi de rasant en escriptors amb trajectòria.

P. A vegades hi ha certa hostilitat envers els premis, que es veuen cada cop més mediàtics i comercials.

R. El premi Ramon Llull a Estel Solé ha sigut, feliçment, un dels llibres més llegits de l’any. David Bueno va publicar un assaig que reivindica l’humanisme en la ciència gràcies al premi Josep Pla. Els premis continuen sent un bon mitjà per arribar als lectors, donar rellevància social a la literatura catalana i premiar el talent. Tots els que jo conec es van crear amb aquesta doble funció, i cadascun en la seva mesura la continua complint. Als anys XX Josep Pla i Josep Maria de Sagarra eren autors molt mediàtics, això és independent de la literatura que feien. La literatura s’analitza per ella mateixa, no per allò que faci l’autor.

P. Treballeu amb un fons privilegiat. Com valora la rebuda dels clàssics catalans?

R. Fem una feina incessant, gràcies als bons oficis de Jordi Cornudella. Els clàssics es poden promoure de moltes maneres: amb edicions per a l’ensenyament, amb noves lectures… Això ens dona entitat com a literatura i com a societat que té un relat sobre ella mateixa. Un mateix llibre es pot rebre de manera diferent en èpoques diferents. Amb el Tirant lo Blanc vam fer l’aposta de passar-lo al català contemporani amb Màrius Serra i en vam vendre 10.000 exemplars. En canvi, hi ha altres autors que costa d’aconseguir que sintonitzin amb la sensibilitat actual.

P. Quins són els llibres que més han venut últimament?

R. De Xavier Bosch portem més 500.000 exemplars venuts a Catalunya i traduccions en dotze llengües. Per tant, parlem de relleu social de la literatura catalana, fidelitat d’un públic. Però potser per l’edició d’un clàssic vendre’n 500 és prou gratificant. O 2.000 per a un autor primerenc. També és veritat que hi ha més autors i, per tant, més dispersió en les vendes.

P. Quin és el repte més important ara mateix?

R. Hi ha drames estructurals que hem de solucionar, sobretot els que tenen a veure amb l’educació. Desenvolupar el Pla Nacional de la Lectura és el més important.