L’èxit perpetu de ‘Crims’

Sobre l’assassinat durant el confinament per la pandèmia de persones sense llar als carrers de Barcelona, TV3 ja va fer una sèrie, llarga i avorrida, fa un any. El mal invisible. Ara Carles Porta torna al tema al primer capítol de la nova temporada de Crims. I el seu equip fa un bon treball. Millor que al segon episodi. Aquest relata la desaparició a Cornellà, el 2019, d’una dona jove. Se sospita que no és una desaparició voluntària, però no n’hi ha proves perquè no s’ha trobat el cos de la víctima. La crònica pràcticament es limita al relat de la meticulosa exploració d’indicis per part dels Mossos —en surt més d’un explicant la seva feina. La intervenció en el programa d’una amiga de la víctima, de la qual retrata la bonhomia, o la hipòtesi que el crim l’hagués desencadenat un miserable deute de 50 euros dels tripijocs amb marihuana no són suficients per portar la peça més enllà de la mera publicitat de la perspicàcia policial.

En canvi, el primer capítol es beneficia de la presència d’una pluralitat de veus que, més enllà del relat sobre les indagacions policials i des de diferents instàncies —assistència social, fundacions d’acollida…—, parlen i fan pensar sobre el drama dels sensesostre. Fins i tot intervé, i no és habitual a Crims, una persona aliena al cas però sobradament coneixedora de què parla. No és un reporter, una figura habitual. És una de les dues mil persones que segons Arrels dormen als carrers de Barcelona. Una mostra de la prudència habi­tual amb què el programa s’acosta a l’assumpte que tracta, evitant les relliscades fàcils en el sensacionalisme, és que, tot i disposar de les imatges de l’assassí preses per càmeres urbanes o del metro mentre consuma un apallissament, evita mostrar-ho. En aquest capítol, disposar precisament d’aquest seguiment visual del sospitós alleugereix la necessitat d’adobar el relat amb recursos que tenen un encert desigual. Un relat que s’acosta més, i fa bé, a la fredor narrativa que a l’altisonància, tot i l’ampul·lositat de la frase inicial, que ha arrelat en l’audiència com un simpàtic senyal de sortida dels episodis.

TV3 va presentar aquests dos primers capítols el mateix dilluns que els estrenava en una platea dels cinemes Aribau atapeïda i engrescada. Les xifres posteriors reforcen aquesta imatge d’entusiasme. El capítol sobre l’assassí de la pandèmia va fer una quota de pantalla del 25,9%, amb una audiència mitjana de 479.000 espectadors. A l’entorn digital, aquell dia es va detectar una excel·lent activitat al voltant del programa. En la presentació, Porta i Sigfrid Gras, el director de TV3, van comentar, per a satisfacció de la concurrència, que la corporació i el periodista tenien la intenció d’arribar als cent capítols de Crims. Ara en porten una seixantena.

A l’agenda de Porta i el seu equip — Goroka i True Crime Factory— hi ha incursions en la ficció. Ja està pendent d’estrena a Atresmedia una sèrie, 33 días, sobre un tema ja tractat des de Crims: la llarga fuga de Brito i Picatoste. I per a Movistar+ té en cartera una sèrie judi­cial amb direcció de Carlos Marqués-Marcet i guió d’Eduard Sola, Pol Cortecans i Daniel González. Un viatge a la ficció que no ha de sobtar en Porta. Els reportatges de Crims tenen molt pensada no solament la frontera moral sinó també el mecanisme i els entreteniments narratius —per exemple l’instrumental d’una òptica al segon episodi—, i això s’ha de reconèixer, agradin més o menys les solucions que adopti. El programa tria, la majoria de vegades, casos tancats, judicialment resolts. Una decisió editorial que salva del perill de fer insegures hipòtesis de culpabilitat. Malgrat això, Crims sap alimentar les expectatives i, diguem-ne, el suspens. És clar que el fet que tracti cosa jutjada transmet, es vulgui o no, una idea de tranquil·litat i confiança en el sistema policial perquè… el dolent és a la presó.