Dues maneres d’anar-se’n de vacances a la televisió: ‘Col·lapse’ i ‘Com si fos ahir’

Juliol és el mes en què la tradició televisiva permet a determinats programes un descans i tornar al setembre. No són finals de temporada, però acostumen a celebrar un comiat. Dos de significatius, pel pes que tenen a la graella de TV3, han estat els de Col·lapse i Com si fos ahir.

La sèrie del migdia de TV3 té una audiència envejable, una manufactura correctíssima i, sobretot, un bon treball del repartiment, amb una gran harmonia entre totes les interpretacions, fet que li dona una tonalitat molt particular. Porten 1.594 capítols. 48.000 minuts de ficció, van dir a la festa de cloenda. I està signada una novena temporada. No sé si amb un excés d’optimisme. Com hem dit altres vegades, hi ha una aposta argumental per unes vides sense estridències que cal agrair. L’atractiu bàsic és que el públic pot seguir la sèrie com si tafanegés la vida dels veïns del replà. Això sí, determinats entrebancs sentimentals comencen a allargar-se massa. La vida de parella no acostuma a ser dolça ni planera gaire temps a Com si fos ahir. I l’excessiva abundància de sotracs amorosos, dels quals teòricament viu l’argument, pot perjudicar una sèrie que ha volgut obrir-se a altres realitats quotidianes (adopció, assetjament, discapacitat...). El capítol 1.594, amb una parella reincident en la ruptura, va resultar fatigant. Suposo que la por a avorrir ha fet que s’hagi recorregut a fer servir a l’engròs, com mai fins ara, l’estirabot i l’esperpent —amb un personatge que vol viure el seu funeral abans de morir—, tot trencant la textura de la narració, un aspecte significatiu de la sèrie. La història del breu segrest també va ser una manera poc interessant de farcir l’amanida.

‘Com si fos ahir’ té una audiència envejable, una manufactura correctíssima i, sobretot, un bon repartiment

Aquest final de juliol va comportar l’emissió d’un capítol —en què no hi va haver hams argumentals cridaners per enganxar l’audiència el 8 de setembre— i una festa amb les previsibles minientrevistes a una colla d’actors. La presència d’un reduït públic més aviat granadet contradeia l’afirmació, feta al programa, que cada cop s’hi enganxa més jovent, i per aquest motiu s’ha rejovenit una petita part del càsting.

Ricard Ustrell, per la seva banda, es va acomiadar de Col·lapse —ell sí que plega— amb dues entrevistes magnífiques. Una a Carles Francino, a qui vam veure exposar amb energia les seves conviccions sobre el periodisme honest, el periodisme que fa. I l’altra a Narcís Comadira (83 anys). Cal aturar-s’hi. Ustrell volia entrevistar un poeta, desig poc freqüent en un conductor del que s’anomena talk show. I va fer una tria excel·lent. La singularitat d’aquest esdeveniment televisiu no rau ni en el personatge —Comadira ha sortit en altres programes de televisió— ni en algunes coses que va dir. El concepte d’“impròpia”, que va llegir en manuscrits de Verdaguer per etiquetar una paraula que feia nosa dins d’un poema, o l’auguri de Jaime Gil de Biedma, “ya te pasará”, quan un Comadira jove li va comentar que escrivia molts poemes... ho havia explicat, per exemple, l’any 2022 a Tot el temps del món. La gran diferència és que a Tot el temps del món el seu públic buscava escoltar Comadira, mentre que a Col·lpase l’audiència, molt més nombrosa, simplement se’l troba, quasi que hi ensopega. I el gironí Comadira va oferir 20 minuts d’una didàctica preciosa sobre la poesia, d’una manera planera, sentida.

Comadira ens va explicar que el poema es fa amb paraules i altres coses. Va distingir la poesia, “que ningú no sap què és”, dels poemes, uns artefactes que és divertit construir, “més que fer mots encreuats”. La poesia, va dir, no fa que passin coses al món, no provoca canvis, “però et fa molta companyia i, segons com, t’emociona”. I així, a la manera del seu admirat Pla, sense pedanteria, vam arribar al minut d’or. Aquell dissabte a la nit, la concurrència de TV3 va sentir parlar de la teoria poètica del lingüista Roman Jakobson (1896-1982) d’una manera entenedora! El poema, va explicar Comadira, té l’eix de la selecció (el vocabulari, les paraules) i l’eix de la combinació (la sintaxi). Un eix, va afirmar, que té una forta implicació moral. Una frase que recordava aquella de Godard: la col·locació de la càmera és una qüestió de moral. Francament, es va fer molt curt. No hi va haver temps per al Comadira pintor, per al Comadira que li agrada la bona teca i els bons vins, per a tants Comadires com hi ha.