Carles Sabater, l’estrella que va viure a la mirada dels altres

Si un documental musical agrada només als fans del tema, l’èxit no és total. Per una altra banda, hi ha documentals en què resulta poc substancial el gust musical de qui els mira, atès que la seva lectura, les conseqüències que s’extreuen o l’angle d’anàlisi ultrapassa el que és estrictament el fet musical, l’humus de qualsevol carrera. El paradigma és Let’s Get Lost, una peça extraordinària tot i que Chet Baker no agradi. Sense pretendre arribar a aquest nivell, No espereu res de mi funciona tot i que Sau pugui no agradar, ja que mostra amb tacte, sinceritat i profunditat la cara més íntima de Carles Sabater, el desaparegut cantant i actor ara que es compleixen 25 anys de la seva desaparició sobtada.

En aquesta obra de Jordi Call (direcció), Elisenda Gorgues (guió) i Otto Gómez (muntatge) es parla de música, de la carrera de Sau des dels inicis, a la riba del pantà de Sau, quan uns amics es reunien per escriure cançons i lletres somiant amb l’èxit, fins al seu tràgic final. Però la narració, amb pols cronològic, va molt més enllà, oferint una imatge molt precisa de com era la persona rere del personatge, de com el va afectar la popularitat, de com va haver de situar-se entre dues professions, la de cantant i la d’actor, i de com tot això es va resoldre en una tensió interna i un estrès que van coadjuvar a la crisi que va precipitar la seva mort. Si es va drogar o no la darrera nit de la seva vida, o si tenia un problema coronari no diagnosticat, només són detalls que no amaguen la crua realitat: en paraules del seu germà gran, “no va saber dir que no”; en paraules de Laura Jou, “va morir perquè no podia més”. Carles Sabater va viure en la mirada dels altres, no va voler decebre ningú, i això li va generar una angoixa finalment insuportable.

Aquesta és la tesi del documental, estructurada gràcies a una esplèndida Laura Jou, que encara amb el dolor en les seves reflexions, presenta a qui va ser parella seva amb una precisió, empatia i amor no exempts de fredor analítica, fins i tot cap a ella mateixa: “Davant d’ell jo feia el paper de Lolita”, diu. Va ser una relació que com totes va tenir alts i baixos, i sense vorejar la crònica rosa i mantenint un respecte absolut cap a la figura d’en Carles, se’l recorda com un seductor, una persona fràgil que des de petit va decidir ser un bon fill ―no queda clar si ho desitjava o si, ja que el seu germà havia donat problemes als pares, grans, rígids i conservadors, ell va optar per sacrificar-se―, i com el jove dissolut i extraviat que tancava locals a Vic un cop la Laura el va fer fora de casa temporalment per una infidelitat.

El documental s’estructura amb moltes gravacions fetes pel mateix Carles, i el muntatge funciona en paral·lel amb imatges actuals, com també el ritme, tot i que de vegades es repeteixen una mica certs conceptes. També hi juga a favor la selecció de participants i la intenció que s’infereix de preguntes que buscaven respostes prèviament imaginades. Fins i tot queda palès que Pep Sala era partidari de continuar amb un grup exsangüe mentre en Carles, en una decisió que li causava molt de dolor, ja havia decidit, en paraules de Laura Jou, abandonar la banda per dedicar-se a la seva prometedora carrera teatral. No en va tenir l’oportunitat.