_
_
_
_
televisió
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

L’autenticitat de Pep Guardiola a Betevé

El documental sobre l’equip blaugrana campió de Tercera és una joia per entendre la figura de l’avui tècnic del City

Pep Guardiola
Fotograma del documental 'Guardiola, el primer títol', de Betevé
Ramon Besa

La figura de Pep Guardiola és tan llaminera que quan se li riuen totes les gràcies pot resultar embafadora per als escèptics o descreguts —independentment de si són culers o no—, com ha passat ara quan l’actual tècnic del Manchester City s’ha trobat amb l’entrenador dels Celtics, Joe Mazzulla, per contrastar opinions sobre les transicions defensives, un aspecte del joc que afecta igualment el futbol i a l’NBA. L’encontre ha resultat molt profitós si es té en compte que l’equip de Boston ha guanyat l’anell de l’NBA i Mazzulla ha dit que li han anat molt bé els consells de Guardiola. Això no vol dir que els Celtics siguin campions per la intervenció de Guardiola, ni tampoc que Guardiola hagi anat a exhibir-se al Boston Garden.

Martí Perarnau, el periodista que més ha analitzat l’obra de l’exentrenador blaugrana, ho va sintetitzar perfectament quan va dir: “El Pep és menys guardiolista que els guardiolistes”, una manera de fer entendre que el problema no és l’entrenador, sinó el relat que en fan els que es consideren els seus seguidors, coneguts en l’ambient culer més distant del tècnic de Santpedor com “les vídues del Pep””. No és un assumpte menor, sinó que serviria per explicar entre altres coses per què Xavi s’ha sentit menystingut per alguns sectors de la premsa de Barcelona. Aquests, els que se senten víctimes del llegat de Guardiola, són segurament els mateixos que no han tingut en compte que el mateix Guardiola va saber gestionar millor que ningú el llegat de Cruyff.

El debat s’eternitzarà en qualsevol cas en l’univers barcelonista, sempre donat a produir llibres i audiovisuals sobre una matèria que adoba el contenciós, el conflicte, la controvèrsia, com s’ha vist darrerament en les docusèries de TV3 sobre Josep Lluís Núñez. Hi ha una manera, en qualsevol cas, de formar-se una opinió pròpia, encara no contaminada, per entendre Guardiola. I aquesta és el documental dirigit per Marc Marbà, produït per Pitu Abril des de La Porteria i emès per Betevé: Guardiola, el primer títol, una joia a partir de la qual es pot desxifrar l’ingent i excel·lent treball de l’entrenador del Barça, el Bayern i el City. El primer és el títol no comptat —ni figura oficialment com a tal— i, en canvi, resulta el més decisiu dels 38 + 1 aconseguits per Guardiola.

El tècnic de Santpedor no volia figurar ni entrar només pel seu nom en l’organigrama del Barça l’any 2007, sinó que aspirava a entrenar un equip blaugrana, el que fos —tant li feia—, quan va anar a parar a la banqueta del filial, que militava a Tercera Divisió. L’audiovisual explica a través de la veu dels protagonistes el recorregut d’aquell equip des de la seva estrena a Premià fins a assolir l’ascens al play-off de Segona B contra el Basbastro un cop conquerit el campionat de la categoria al camp de l’Europa. La feina d’un any queda molt ben explicada en un documental de més d’una hora de duració i es veu recompensada amb el sopar organitzat el passat 9 de juny, al qual no hi va faltar pràcticament cap dels protagonistes d’aquell exitós Barça Atlètic o Barça B.

Ningú es va voler perdre l’àpat, 16 anys després, i tots van voler participar en el programa, senyal de l’impacte vivencial i futbolístic que van tenir aquell equip i aquell ambient per a tota una colla de jugadors vocacionals dirigits per un tècnic novell com Guardiola. Les imatges testimonien la felicitat viscuda la temporada 2007-2008 després de vèncer moltes dificultats, com ara la pressió d’haver de pujar a Segona B. El documental no té trampa, ni és impostat, tampoc està contaminat, sinó que resulta sincer i autèntic, respectuós amb què va passar aleshores amb uns futbolistes en molts casos anònims i, per tant, lluny de la pompositat que se li podria donar, ara un cop s’ha sabut l’èxit professional en casos com els de Busquets, Pedrito i el mateix Guardiola.

La càmera s’ajusta al que va passar, a la realitat del moment, no s’agrada i es distancia del currículum de cadascú, com si aquell fos un títol a part, la clau de volta de tot plegat: “Tots hem sortit d’aquí”, se sent en un moment d’un audiovisual que, en qualsevol cas, convergeix sovint en la figura seductora, pedagògica i metòdica de Guardiola. L’aproximació al tècnic resulta reveladora perquè permet subratllar la base del seu triomf: la cultura de l’esforç apresa des de petit a la família de Santpedor. “Soc un pencaire”, exclama Guardiola. “Vull que es digui: com hi van aquests del Barça!”. No parla d’estil, tampoc de Cruyff ni de la Masia. Troba que es corre poc i que no es treballa gaire, amb l’excusa que per jugar n’hi ha prou amb portar l’etiqueta de jugador del Barça.

Guardiola se sentirà més entrenador que mai perquè tindrà temps per pensar, preparar els partits, estudiar els rivals, saber com s’ho feien Jaume Creixell, Toni Llavaria o Quim Ayats, generar el millor ambient al vestidor, construir un equip de treball estable i amb futur (Tito Vilanova, Domènech Torrent, Carles Planchart, Aureli Altimira, Jordi Roura, Quique Costas, Pep Boada), i sobretot per aprendre l’ofici des de l’exigència, la perfecció i la il·lusió, sense el marcatge diari de la premsa: “¡A Pedrito ni me lo toquéis!”, va dir quan els periodistes van qüestionar el jugador canari en la seva estrena a Premià. Guardiola es va agafar aquella feina com si li anés la vida, disposat a menjar-se el món, sense saber que arribaria un dia que tothom parlaria per boca seva, en nom del Pep.

No és estrany que sempre presumeixi de l’únic títol amb el qual no compta ningú i que considera més seu que cap altre —seu i dels seus futbolistes—, com ara ha descobert Betevé amb el documental de Marc Marbà i Pitu Abril.

Sobre la firma

Ramon Besa
Redactor jefe de deportes en Barcelona. Licenciado en periodismo, doctor honoris causa por la Universitat de Vic y profesor de Blanquerna. Colaborador de la Cadena Ser y de Catalunya Ràdio. Anteriormente trabajó en El 9 Nou y el diari Avui. Medalla de bronce al mérito deportivo junto con José Sámano en 2013. Premio Vázquez Montalbán.
Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_